La imponent Torre de les Campanes de Vila-real, situada a l'esquerra de la façana principal de l'Església Major, té una història singular. La seua construcció, iniciada el 26 d'abril de 1682, conclouria l'any 1703, amb la possibilitat, segons Traver, que s'allargués fins al 1744. Curiosament, en els seus inicis no estava unida al cos del temple.
Estructura de la Torre de les Campanes
Construïda íntegrament amb pedra picada de les canteres de Borriol i Benadressa, la torre presenta una planta quadrada i s'estructura en tres cossos ben diferenciats:
-
Primer cos: base rectangular barroca
El primer cos, rectangular de 9,5 metres de costat, destaca pels seus quatre vans tipus espitllera que proporcionaven llum a l'interior i una porta d'accés. Malgrat la pèrdua de la major part de la seua decoració original, encara s'aprecien dues pilastres rectangulars i restes d'un frontó triangular. La rematada d'aquest cos, amb una cornisa de secció corba, mostra pinacles amb decoració salomònica, un exemple clar del dinamisme barroc sobre basaments sòlids.
-
Segon cos: cambra del rellotge
El segon cos, de forma octogonal, presenta una superfície lleugerament rebaixada i emmarcada per setze quadrats simètrics. És ací on trobem les dues úniques cambres de la torre: una per al rellotge i l'altra per a la seua maquinària.
Els seus cinc vans, en forma d'espitllera, incorporen dues motllures de tipus llistó.
-
Tercer cos: cambra de les campanes
El tercer i darrer cos, que continua amb la forma octogonal, és el més ricament decorat. Consta de set arcs de mig punt, un dels quals obstruït per l'escala, que il·luminen la volta falsa de la cambra de les campanes. Aquests arcs estan limitats lateralment per pilastres i per una cornisa poc volada que s'adapta a l'aparell de carreus. Sota la cornisa, plaques de cinc puntes adornen el conjunt.
Remat, gàrgoles i escala interior
La construcció es remata amb dues motllures, tipus taló i cavet, on es troben les vuit gàrgoles de caràcter animal, situades en els vèrtexs de cada cara. La part superior culmina amb una balconada octogonal, amb acabaments pseudohexagonals i esfèrics.
A l'interior, la torre conté una escala de caragol de pedra calcària que recorre tota l'altura de l'edifici. Amb 42,50 metres d'altura des del paviment, el seu fonament és de dos pams i mig. Els mestres d'obra foren el valencià Agustí Mayquese i els germans Jaume i Sever Sebastià. El seu cost, de 2.625 lliures, fou sufragat principalment pel veïnat. Les set campanes de la torre emeten les notes de l'escala natural de Do major.
Restauració després de la Guerra Civil
Després de patir els esdeveniments de la Guerra de Successió i la Guerra Civil, la torre fou restaurada. El cost total ascendí a 9.844.838 pessetes, i la direcció anà a càrrec de l'arquitecte valencià Francesc Segarra Bel i l'aparellador Fèlix Ribera Aparici. La pedra continuà sent de les canteres de Borriol.
La Façana Principal de l'Església Major
Senzillesa barroca i espais per omplir
La Façana Principal, de dimensions extraordinàries, es caracteritza per la seua superfície pràcticament llisa i una estructura totalment barroca. El pedestal que la recorre s'interromp a l'altura del primer tram de la cornisa, emmarcant el va de la porta principal. Està revestida de guix i presenta la porta sobre cinc grades.
La il·luminació interior s'aconsegueix mitjançant tres finestrals disposats perpendicularment a l'eix central. El central és més gran, però tots tres comparteixen plaques decoratives de cinc puntes adossades a la base, un motiu que també trobem en el tercer cos del campanar. Sobre el finestral central hi ha un va circular que il·lumina la cambra entre les voltes i el sostre, repetit en menor mida als laterals.
La cornisa superior, amb dues motllures de canya i cavet, presenta dos trencaments laterals oblics, amb plaques de cinc puntes i pinacles piramidals. Aquesta forma de remat és característica de les edificacions eclesiàstiques barroques del País Valencià, trobant-se en llocs com Alcalà de Xivert, Vilafamés, Benicarló, Cabanes, Bell-lloc, Onda, Portell de Morella, Les Coves de Vinromà, Llucena, Cinctorres, Peníscola, etc.
És curiós observar que una façana tan gran i principal no tinga una portada en retaule per a emmarcar-la, a diferència de les portes del creuer. Aquesta absència ha generat diverses conjectures: des de la falta de fons fins a la idea que no seria vistosa a causa de la proximitat del campanar. Tanmateix, les proves arquitectòniques, com la interrupció del basament i els trencaments oblics superiors, suggereixen l'existència d'un espai previst per a l'inici d'un retaule que mai es va completar.
Font: Emili Obiol. Cadafal núm 1, maig 1981
