Introducció
El disseny actual de la sèquia Major de la població de Vila-real va ser realitzat en els segles medievals, excepte algunes modificacions fetes en moments més moderns —la construcció dels dos túnels del principi del seu traçat o les obres de 1877—, però que no alteraven el concepte inicial.
Per a reconstruir el traçat originari de les sèquies hem hagut de recórrer a notícies indirectes. Ha sigut de gran utilitat la descripció que d’elles es feia en el moment de la neteja, quan s’establien els trams que havien d’escometre’s diàriament.
A partir d’eixes dades podem considerar, per exemple, que la unió de la sequiola coneguda com del Secà i la denominada sèquia Roja va formar el canal hui dia conegut com la Sequiola i que la que se sol citar com a sèquia Nova es tracta de la més tard identificada com la Sequieta.
La gola era el punt d’arrancada de tot el sistema hidràulic de regadiu del terme, una vegada que l’aigua havia sigut captada del riu Millars a la presa. Abraçava des de l’assut de les Ermites fins a l’almenara anomenada d’en Morrut, lloc pel qual desaiguava en cas de portar excés de cabal.
Les Argamasses
A partir d’ací, la sèquia iniciava el recorregut seguint un curs paral·lel al del riu; encara que en esta zona no es donava regatge a les terres, sinó que anava buscant la cota de nivell per a començar a descendir. El tram era denominat en la documentació cèquia maior.
En esta tirada hi havia un sector conegut com la sèquia de les Argamasses. Les Argamasses eren una zona de gran debilitat i amb freqüència es danyaven amb les avingudes d’aigua, provocant contínues ruptures.
En 1369, Bernat Cortés i el síndic de la vila, Domingo Ferrer, es van desplaçar a Borriana per a parlar amb Jacob Martilis, jueu, sobre les dotze lliures i mitja —250 sous— que este havia prestat per a la reparació de les Argamasses.
Tres anys més tard continuaven les tasques dedicades a este lloc. Guillem Gamiça, manobre de la sèquia, rebia vint-i-cinc sous i cinc diners pel rebliment de la mateixa, especialment en les Argamasses.
A l’any següent es pagaven cinquanta-cinc sous a Aznar Perdó per un viatge que va fer a València, per mandat del Consell, per a visitar la senyora infanta:
Per suplicar-la e donar-li a entendre la gran minua d’aygua e fretura que la vila d’Onda e els seus e dita e són terme sofrig d’aygua per rahó dels trenchs qui ladonchs eren feyts en les Argamasses de la cèquia de la dita vila...
Una nova notícia de la seua ruptura data de 1437, quan es va obligar que fora arreglada la sèquia a desenes, per haver-se trencat en les Argamasses.
Pot semblar evident que esta era una zona difícil de mantindre en bon estat, perquè, a més de quedar destruïda quan es produïa un temporal d’aigua, sofria continus desperfectes de gran envergadura.
La raó de la fragilitat cal buscar-la en el recorregut que havia de fer la sèquia. Esta anava apegada a la muntanya, en una zona en què el riu va molt encaixat, quedant quasi a l’aire en alguns trams, de manera que qualsevol afonament o corriment de terra per pluja suposava la ruptura del canal, que en este tram era d’obra.
El problema no tenia fàcil solució, per la qual cosa no es va actuar de manera definitiva fins al segle XIX.
Segons Martí Cercós, l’any 1869 es va perforar un túnel per a evitar el perill que significava el punt de les Argamasses, separant la sèquia del llit del riu.
L’obra té una extensió de 1.030 metres, dels quals 492 metres estan coberts per una galeria i els 538 metres restants van al descobert. El cost va ser de 108.918 pessetes, pagades pel comú dels regants.
El repartiment per tandes
Després d’este tram, la sèquia girava cap a la vila en direcció sud, seguint les cotes de nivell i iniciant-se l’àrea de regadiu.
En l’actualitat, l’aigua de la sèquia es reparteix per tot el terme de Vila-real dividida en tres grans torns. Cada un d’ells correspon a l’extensió d’una partida, de la qual rep el nom.
Cada torn, també anomenat tanda, utilitza l’aigua durant sis dies consecutius, excepte l’últim, que, per abraçar una major superfície de cultiu, té dret a set dies seguits de regatge. Una vegada completat el cicle, es torna a començar.
Les Solades
Les primeres terres amb dret a aigua són conegudes amb el nom de Solades. Estan irrigades per mitjà de díhuit files compreses entre el Molí Nou i els partidors de Borriana, que a finals del segle XIX regaven 8.748 fanecades i, en l’actualitat, 8.834 fanecades, és a dir, 733 hectàrees.
Per la seua localització pròxima al riu i la proximitat a la població, van haver de començar a regar-se en primer lloc i són les que tenien major valor, tal com demostra Del Pozo en el seu estudi sobre l’espai agrari de Vila-real, en assenyalar que el valor fiscal mitjà de la fanecada de terra d’horta era major en les proximitats del nucli urbà i de la sèquia Major, reduint-se en el segon sedeny.
Carinyena
Més avall, la sèquia Major es dividia en dos braçals en el punt conegut com els partidors de Borriana, forma abreujada de «els partidors apel·lats del pont apel·lat de Borriana».
A partir d’este lloc, la sèquia que donava regatge a les terres situades en la cota més alta rebia el nom de Sobirana o de Dalt, mentre que la que recorria el terme per la part baixa i regava les terres fins al terme de Borriana era anomenada Jussana o d’Avall, sent esta l’única de major longitud.
L’àrea compresa des dels partidors de Borriana fins al riu Sec i des del Secà fins al terme de Borriana constituïa el segon torn, conegut com Carinyena.
Segons Martí Cercós, en la seua època este torn es componia de 7.796 fanecades i, en l’actualitat, comprén 9.665 fanecades, equivalents a 802 hectàrees.
L’any 1877 es van realitzar obres de modificació del llit de la sèquia Sobirana amb la finalitat de fer desaparéixer dos corbes molt pronunciades en travessar el barranc de la Cós, amb un cost de vint mil pessetes.
Fins a 1950, el curs de la sèquia Jussana transcorria uns cinquanta metres més avall que l’actual, per tal d’abastir d’aigua el Molí de la Roqueta.
Cap de Terme
En creuar el riu Sec s’iniciava el tercer torn, anomenat Cap de Terme. Dels tres és l’únic que la documentació medieval denomina amb el mateix topònim.
Les terres altes eren regades amb les aigües de la sèquia Sobirana, que prop del límit amb Nules descendia fins a trobar-se amb la Jussana. Esta subministrava aigua a les terres del terme més orientals, confrontants amb el de Borriana.
La Jussana descendia cap al barranc del riu Sec i, des d’allí, continuava el seu recorregut cap al Cap de Terme per davall de l’alqueria de Bellaguarda, acabant en escorrims aprofitats per les poblacions de Nules i Borriana.
Este tercer torn abraçava, a finals del segle XIX, 11.069 fanecades i, en l’actualitat, 13.373 fanecades, és a dir, 1.109 hectàrees. A causa de la seua localització, fou l’àrea que més va patir els problemes d’escassetat d’aigua.
Pensem que, excepte algunes modificacions de la trajectòria de les sèquies, com la ressenyada per Martí Cercós, el traçat actual de la sèquia Major coincidia quasi en la seua totalitat amb el disseny medieval.
Fins al barranc de Ràtils, les sèquies estan construïdes seguint la corba de nivell dels quaranta metres, encara que des del partidor de Borriana ja s’han dividit en dos, sent la Sobirana la que es manté més pròxima a esta cota.
Des d’eixe accident geogràfic, la sèquia Major Sobirana va descendint gradualment fins a situar-se pròxima als trenta metres, mentre que la Jussana s’aproxima a la cota dels vint metres.
Amb este traçat es convertien en regadiu totes les terres de labor situades per davall dels quaranta metres d’altitud, fins a arribar a la sèquia de Borriana, que circula entorn dels vint metres, al llarg de tot el terme, des del riu Millars fins a la separació amb Nules.
Els canals menors
A més del conjunt format per les sèquies majors —eix principal del regatge a l’horta de Vila-real—, existien al terme altres dos canals que permetien augmentar la superfície de terres de regadiu: la Sequiola, també coneguda com del Secà, i la sèquia Roja.
Ambdós tenien el seu origen al llit de la sèquia Major; per tant, compartien l’assut del riu Millars i depenien del cabal que este aportara. Tanmateix, es tractava de sistemes de regatge diferents del de les sèquies majors i no de simples braçals, ja que cadascun tenia els seus propis capítols sequiers i el seu preu de sequiatge.
La Sequiola del Secà
La Sequiola del Secà transcorria per damunt de la sèquia Major. Encara que no coneixem la seua data exacta de construcció, sí que sabem que estava en ple funcionament l’any 1326, data de la qual es conserven algunes de les ordenances d’este canal.
Naixia al tram comprés entre l’assut i el partidor que dividia la sèquia Major en dos, servint alguns anys com a punt de referència per a anomenar una de les tirades en què es fraccionava la sèquia durant el procés de neteja.
No és fàcil determinar el seu recorregut. En els capítols només es diu que la neteja es realitzava «de la gola d’aquell tros al cap del rec», sense especificar on quedava este punt.
No obstant això, per mitjà de notícies indirectes es pot recompondre el seu traçat. Transcorria molt pròxima al nucli urbà, ja que s’assenyalava en els capítols que es faria una segona neteja «del cap damunt el raval de Castelló, en dret la Creu, fins al tint del raval de València».
Continuava en direcció al barranc de Santa Llúcia, el creuava i arribava fins a un punt que la documentació registra com a cap de rec.
Este canal no travessava el riu Sec ni tampoc el barranc de Ràtils. Al llarg de tot el període estudiat no es fa cap referència a les travesses que es construïen per a superar desnivells, com ara els barrancs, punts que habitualment eren especialment dèbils i que sovint sucumbien davant les avingudes d’aigua, obligant a reconstruir-los amb urgència.
En canvi, la documentació cita amb una certa regularitat les travesses del riu Sec corresponents a la sèquia Major i, fins i tot, la del barranc de Ràtils en el cas de la sèquia Roja.
Este silenci documental respecte a la Sequiola ens porta a pensar que el cap del reg d’esta sèquia es trobava en un punt prou anterior a este barranc.
Canvis en el segle XV
La superfície de les parcel·les irrigades per l’aigua de la Sequiola del Secà no era molt gran. En fixar el preu del sequiatge, este sempre es calculava en funció de l’hort o de la fanecada, però mai de la jovada, unitat de superfície emprada en el cas de les sèquies majors i de la sèquia Roja.
Es tractava d’hortes confrontants amb les vivendes o molt pròximes al nucli urbà. La seua proximitat a la Sequiola provocava alguns problemes de males olors i brutícia que afectaven els habitants de la vila, motiu pel qual estos elevaren diverses protestes davant el Consell municipal.
L’única modificació del traçat de la sèquia del Secà —o, més exactament, una ampliació de la mateixa— realitzada durant el període estudiat es documenta en l’últim terç del segle XV.
En els capítols corresponents a 1475 s’assenyala que la neteja es faria «de la parada aquella fins al pont nou d’aquell qui és en el camí de l’Alqueria Vella».
Ja no s’indica que el final siga el del cap de rec, sinó un pont nou construït sobre la mateixa sèquia, la qual cosa implica que el canal havia sigut prolongat pel seu extrem final, possiblement buscant la connexió amb la sèquia Roja.
La sèquia Roja
Les primeres notícies sobre la sèquia Roja apareixen l’any 1366, quan es pagaren a Berbegal Miralles díhuit diners pel temps que havia dedicat a reparar el seu partidor. No obstant això, no és fins a 1396 quan tenim la certesa que el sistema estava plenament en funcionament i comptava amb sequier propi.
Igual que la sèquia del Secà, la sèquia Roja partia com un ramal de la sèquia Major, però en este cas de la Sobirana; és a dir, el partidor se situava després de la divisió de la sèquia Major, però abans d’arribar al riu Sec.
Més complicat és determinar el seu punt final. Sabem que travessava el barranc de Figuera i el de Ràtils i que, en diverses ocasions, va haver de ser reparada o reforçada en estos punts, especialment a la travessera del barranc de Ràtils.
També sabem que continuava fins al riu Sec, provocant de vegades que l’aigua pujara contracorrent en direcció a la vila. Per este motiu, a partir de 1452 es va incorporar als capítols una nova disposició que obligava el sequier a retornar l’aigua que penetrava en sentit contrari.
El fet que poguera entrar aigua des del riu Sec i que la documentació mai no mencione una travessera d’esta sèquia sobre el riu fa pensar que el final de la sèquia Roja es trobava precisament en este punt.
Les terres que regava eren de major extensió que les de la Sequiola del Secà. No es tractava d’horts, sinó d’heretats de dimensions més grans, mesurades en jovades. A més, no creuava ni tan sols discorria prop del nucli de la vila.
Els únics detalls que proporciona la documentació són que regava una vinya —presa com a punt de referència per a indicar fins on havia de netejar-se dues vegades l’any— i que disposava d’una almenara situada al Rajolar.
Igual que ocorria amb les sèquies majors, el sequiatge es pagava per jovada i el càrrec de sequier era adjudicat mitjançant subhasta.
La unió de la Sequiola del Secà i la sèquia Roja
Igual que descrivíem en el cas de la Sequiola del Secà, també la sèquia Roja va modificar el seu traçat l’any 1477.
Si fins aquell moment els capítols indicaven que la neteja s’havia de realitzar des de la gola fins al final del regatge, a partir de 1477 el mateix assentament establia:
«Primerament, que el dit sequier sia tengut scurar la dita cèquia una vegada en l’any de la gola, que comença en la sequiola novament estreta del pont nou, que és en el camí dels Ponts d’en Simó, fins al cap del rech de la cèquia Roja...»
En este cas, l’ampliació de la sèquia es va realitzar per la part davantera, canviant de lloc la presa d’aigua. Així mateix, una notícia de 1487 parla ja dels partidors vells de la sèquia Roja.
El fet que la Sequiola del Secà s’ampliara per la part posterior i que la sèquia Roja ho fera per la part davantera permet pensar que ambdós canals acabaren unint-se. Esta hipòtesi es veu reforçada pel fet que, durant alguns anys, ambdues sèquies eixiren conjuntament a subhasta i compartiren un mateix sequier.
A partir d’estes dades, es pot considerar que de la unió de la Sequiola del Secà i de la sèquia Roja es va formar el canal conegut actualment com la Sequieta.
Ambdós canals permetien el regatge de terres situades per damunt de la cota dels quaranta metres, de gran valor agrícola per trobar-se més pròximes a la vila que el tram final de la sèquia Major.
La sequiola de la plaça
Un important braçal de la sèquia Major apareix documentat a partir de 1364. Es tracta de la sequiola que subministrava aigua a la plaça de la vila.
Diversos pagaments efectuats aquell any evidencien la seua construcció. Pere Escrivà, manobre de la sequiola que passava per la plaça, rebia vint-i-sis sous per les despeses ocasionades per l’obra.
Uns dies més tard, el 7 de setembre, se li abonaven dèsset sous per la compra d’un almud i mig de calç destinat a la mateixa construcció. Un assentament posterior confirma definitivament els treballs quan es paguen quinze sous a Arnau Esplugues, contractat pels jurats per a obrir la sequiola de la plaça.
La sèquia Nova
L’any 1382 apareix documentat el terme sèquia Nova, quan s’assenyala que la sèquia Major havia estat netejada des dels partidors de Borriana fins a «la parada de la sèquia Nova».
Esta sèquia s’obria en el tram en què la sèquia Major encara constituïa un únic canal, és a dir, entre l’assut i els partidors majors. Un segon assentament indica la neteja des d’estos partidors fins al Cap de Terme, sense que en tota esta tirada torne a aparéixer cap referència a la denominada sèquia Nova.
La qüestió és determinar a quina sèquia es referix la documentació. Tot fa pensar que podria identificar-se amb la sequiola que entra a la ciutat vorejant l’antiga vila.
Martí Cercós assenyala en el seu manuscrit que la tradició admet que esta sèquia va ser construïda per a conduir l’aigua necessària durant les obres de l’església arxiprestal de Sant Jaume.
Posteriorment, les finques confrontants començaren a regar-se amb les seues aigües fins a constituir el que encara hui es coneix com el Rec Nou, que a finals del segle XIX irrigava 574 fanecades.
Una memòria que ha perdurat durant segles
Tots els noms que han anat apareixent al llarg d’esta descripció han romàs en la memòria col·lectiva dels agricultors vila-realencs des del segle XIII fins als nostres dies, constituint un valuós patrimoni històric, hidràulic i toponímic que encara forma part del paisatge agrícola de Vila-real.
Fonts documentals
Inmaculada Román Millán, Cadafal, maig de 2000.
Inmaculada Román Millán, El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XIV. Orígenes, administración y conflictos. Comunitat de Regants de Vila-real, 2000.
