El nom és Vila-real
Aquesta denominació oficial va ser aprovada per decret de la Generalitat Valenciana el 15 de novembre de 1982. Al mateix temps, es va suprimir l’obsoleta terminologia de «Villarreal de los Infantes», una forma falsament erudita i sense cap tradició històrica, originada tan sols en alguns cercles locals a finals del segle XIX. L’expedient d’alteració va anar precedit pel corresponent acord municipal del 3 d’abril del mateix any i pels necessaris estudis de la Real Academia de la Historia, la Direcció General d'Administració Local i la Secretaria d'Estat per a les Comunitats Autònomes.
A banda d’aquesta decisió oficial —que cal respectar en tot moment i, sobretot, per aquells que més obligats estan a fer-ho—, l’actual grafia valenciana està raonablement fonamentada per diversos aspectes:
1. Un sol mot compost
Es tracta d’una sola paraula i no de dues, com per exemple passa amb la Vila Joiosa, Nova York o Ciudad Real. El procés pel qual alguns noms de població passen de ser descriptius d’un fet determinat a sintetitzar-se en una sola paraula (buidada parcialment del seu contingut original) és prou freqüent. En trobem exemples sense anar molt lluny, com Cinctorres, Vilafranca, Ribesalbes o Castellfort; però també és l’origen de noms internacionals com Nàpols (la «ciutat nova»), Stuttgart (el «jardí de l’egua»), Oxford (el «pas del bou»), Salzburg (el «poble de la sal») o Saragossa (la ciutat de «César August»).
2. La variant arcaica «real»
En el nostre cas, la forma simplificada en un sol mot es documenta des de fa segles. Per això presenta la variant arcaica «real» en lloc de la forma modernitzada «reial», que és com actualment ens referiríem a alguna cosa «que és del rei». Aquesta variant la podríem trobar també en textos de sant Vicent Ferrer o de Jaume Roig, i sembla preferida en la tradició valenciana abans que en la catalana.
A més, roman al nom d’una moneda, als camins i llocs protegits d’antic pels poders públics (el camí real) i en altres topònims com els jardins del Real o Real de Montroi (aquest últim, producte de l’encreuament amb la paraula àrab rahal).
3. L'ús correcte del guionet
El guionet al mig no marca separació. Per aquest motiu, és incorrecte escriure la «r» amb majúscula, la qual es reserva només per a la lletra inicial del topònim. El guionet indica senzillament la pronunciació múltiple de la «r» entre vocals en un nom compost (el castellà, en el mateix cas, el que fa és duplicar la lletra).
En valencià, l'ús del guionet s'aplica quan el segon component de la paraula comença per r-, o bé quan comença per s- o x- precedit de vocal. Així, escrivim:
- Para-xocs
- Escura-ximeneies
- Riba-roja
- Renta-robes
- Busca-raons
- Guarda-rodes
- Mata-segells
- Gira-sol
- Penya-segat... i, naturalment, també Vila-real.
Evolució cap a la oficialitat única
L’acord municipal de 1982 va ser assolit per majoria, després d’una recollida de signatures de veïns interessats en la recuperació del nom històric i d’un complex debat polític entre els grups municipals de la corporació. Aquell procés es va resoldre inicialment amb l’acceptació de la denominació bilingüe «Vila-real / Villarreal».
Anys més tard, un nou acord municipal de la corporació —aquesta vegada per unanimitat— va determinar el 27 de febrer de 2006 el nom de Vila-real com a única denominació oficial de la ciutat. Aquesta decisió va ser ratificada pel decret 180/2006 de la Generalitat Valenciana, amb data de l'1 de desembre de 2006. La forma castellana Villarreal, àmpliament documentada des del segle XVI, s'haurà de fer servir correctament quan s'utilitze aquesta llengua, però ja no té caràcter oficial.
Font: Jacinto Heredia Robres, "L’entrellat". Cadafal, maig 1993.
