L'Hostal del Rei a Vila-real: Mites i Realitat Històrica

Malgrat totes les teories llegendàries que relacionen la fundació de Vila-real amb l'edificació d'un palau destinat al descans dels reis d'Aragó i dels seus infants, no hi ha cap confirmació documental de que això siga cert. En cap moment el monarca d'Aragó Jaume I, ni cap dels reis que el succeïren, hagueren manat bastir un palau a la nostra població.

La tradició llegendària sobre el palau reial

En primer lloc, és important considerar que quan es va fundar Vila-real, Jaume I tenia ja 66 anys i sols tardaria altres dos en morir. Tots els seus fills eren ja majors i no xiquets, com vol l'equivocada tradició popular. Inclús la seua neta, Santa Isabel de Portugal, a la qual es vol adjudicar el caràcter de distingida vila-realenca, té perfectament documentat el seu naixement al Palau de l'Aljaferia de Saragossa, seu habitual dels monarques aragonesos i de la seua família.

Per altra banda, si la vila era i va ser sempre propietat directa dels reis, difícilment podia ser també propietat i residència dels respectius fills o infants. Així ho entengueren i ho defensaren de manera permanent els habitants de la vila, evidenciant l'absurd del qualificatiu de "los infantes" amb el qual es va pretendre identificar oficialment la ciutat durant els anys del franquisme.

La realitat històrica de l'allotjament reial

Considerat això d'antuvi, la primera referència que es té sobre un lloc de residència dels reis a Vila-real és la venda que Jaume I va fer en 1274 al cavaller Bernat de Llívia d'una sèrie de rendes, entre les quals es trobava una casa amb l'obligació de servir d'allotjament al monarca quan pernoctara en les seues visites a la vila.

Anys més tard, l'obligació d'hostatge reial va recaure sobre el mestre racional de la cúria, en Pere de Boïl. Més endavant, un successor d'aquest personatge cortesà va aconseguir de Pere el Gran (Pere III d'Aragó) que fora exempt d'aquesta condició, fet que li va permetre vendre lliurement la casa el 9 de març de 1338.

Hostal del Rei al 1919

L'origen de l'Hostal del Rei a la Plaça Major

El mateix Pere el Gran va trobar un nou amfitrió ocasional en el seu porter, Pere Riba, al qual va donar un censal i la càrrega del seu allotjament en una casa de la qual ja es fa esment documental que es trobava en la plaça. Això era al 1353, i des d'aleshores es pensa en aquest edifici, situat al cantó del Carrer Major, com l'hostal habitual dels reis durant les seues estades a la vila.

Cal considerar versemblantment que la mort de la reina Maria de Luna, esposa de Martí l'Humà, va succeir el dia 4 de desembre de 1406 en aquest mateix edifici. Tot i això, l'allotjament reial amb el seu seguici cortesà va anar variant al llarg dels anys, i se sap d'altres visites en les quals els monarques varen fer residència a les cases d'algunes de les personalitats distingides de la vila a cada moment.

Així, ja al segle XVI, es documenta a l'Arxiu Municipal que el rei Felip II d'Àustria va residir a la casa dels Cucaló de Montull, al carrer Major (Sant Domènec), quan va passar per Vila-real.

Fotos amb història: Antic ajuntament

 Quina gran joia de la nostra memòria urbana! 🏛️✨

Esta imatge aèria capta l'antic Ajuntament de Vila-real i part de la històrica Plaça de la Vila, declarada monument historicoartístic.

La intrahistòria d'este lloc ens acosta al cor de la vila medieval fundada per Jaume I en 1274. Durant segles, estos porxos i arcs gòtics van ser el centre polític, comercial i social dels vila-realencs. Abans de la gran transformació i modernització del centre als anys 60, la vida bategava ací mateix: l'antic mercat, les reunions del consell i els primers vehicles obrint-se pas entre carrerons empedrats que encara guarden l'essència de la nostra història.

Aquest edifici va ser el segon ajuntament de la vila. El primer va ser enderrocat l'any 1789

La pescateria de Vila-real: història des del segle XVIII fins al Mercat Central

Antiga pescateria de Vila-real, abans del trasllat a la Plaça de Colom

La venda de productes de la mar, tant frescos com en salaó, es realitzava tradicionalment a la Plaça Major de Vila-real, juntament amb la resta de mercaderies que arribaven a la vila. Amb el creixement de l'activitat comercial, es va considerar convenient traslladar aquesta venda a un espai específic.

Així, des de finals del segle XVIII, la pescateria es va instal·lar al passeig obert al costat de les muralles de la Capella de la Sang. Aquest emplaçament es va mantenir fins a l'any 1870, quan el projecte de replantar de plàtans tot el passeig de l'Albereda va aconsellar evitar les aglomeracions de públic.

Trasllat a la Placeta de la Calç

La venda del peix es va traslladar aleshores a la coneguda Placeta de la Calç, situada prop del campanar. Aquest espai era compartit en dies diferents amb ferrers i manyans, que també hi mostraven i venien els seus treballs artesanals.

Tot i això, diverses protestes indiquen que aquests artesans preferien continuar treballant sota la protecció dels porxos de la Plaça Major, especialment durant les jornades de mal oratge.

Sabies què...?
La pescateria de Vila-real va ocupar almenys tres ubicacions diferents al llarg de la seua història: la Plaça Major, la Placeta de la Calç i finalment la Plaça de Colom.

La pescateria a la Plaça de Colom i el Mercat Central

El cobertís de teules que allotjava dos grans bancs de pedra destinats a la venda del peix va ser enderrocat l'any 1960, quan l'activitat es va traslladar a les porxades de la Plaça de Colom, al costat del mercat general.

Posteriorment, la pescateria passaria a instal·lar-se dins del nou edifici del Mercat Central de Vila-real, adaptant-se als nous temps i a unes millors condicions sanitàries i comercials.

El projecte no executat de la II República

Cal recordar que durant els anys de la II República es va arribar a projectar una nova pescateria aprofitant el solar de la fàbrica de l'església i diverses cases expropiades al carrer dels Àngels.

El projecte va ser completament dissenyat, però finalment mai no es va arribar a executar, quedant com una de les iniciatives urbanístiques que no van passar del paper.

Mercat de Vila-real: 750 anys d'història des de Jaume I fins a l'Avinguda d'Europa

El mercat de la vila de Vila-real, a diferència de la Fira Medieval extramurs, va trobar als cantons i porxos de la Plaça Major el seu lloc preferent des dels primers temps. Concedit per Jaume I en la Carta Pobla de 1274, el mercat de cada dissabte es feia sota control del "mustassaf", l'oficial que vigilava pes i mesures.

El mercat de dissabte de Vila-real: origen amb Jaume I (1274)

Cal dir també que era a l’entorn de la plaça porxada on es trobaven les carnisseries del cabró i del moltó, els hostals i les tavernes, l'Almodí de Vila-real o "botiga del forment" i l’estanc de la sal. El mercat setmanal oferia una heterogènia varietat de productes per al consum quotidià, que anaven des de les espardenyes fins a l’aviram: polls, gallines, oques, ànecs, perdius.

Amb el temps, la pluralitat de mercaderies va anar augmentant. El 1424 es prenen acords per tal de gravar amb impostos productes del mercat com ara oli, figues, llegums, fruits secs, safrà i altres espècies, cera, formatges, roba, llana, estam, lli, cuir, sagí, pells, mels, teixits de seda i cotó, joies, pesca salada, armes i eines, entre moltsíssims més.

De la Plaça Major a Sant Miquel: trasllat del mercat el 1867

El creixement de la població al segle XVIII, en què la vila va quadruplicar el nombre d'habitants, va anar acompanyat de l’establiment de nombroses tendes més enllà de l'àmbit central i als dos grans ravals seguint el Camí Reial. L’increment del comerç va fer necessàries disposicions per al control de les vendes, de l’accés de mercaderies foranes i regulacions en temps d’epidèmies.

El mercat setmanal, establert des del seu origen per al dia de dissabte, es va mantenir durant sis segles ben acollit als porxos ogivals de la plaça, amb les parades separades per cortines de roba, fins a l’any 1867. Aleshores es va decidir el seu trasllat a la Plaça de Sant Miquel, annexa a l’Església Arxiprestal, que ocupava l’espai de l’antic cementiri municipal traslladat el 1816 al Camí de l’Ermita.

La galeria porxada de 1895 i les escoles del Campanar

A un costat de la plaça, ombrejada per diversos arbres, es va edificar el 1895, amb disseny de l'arquitecte provincial Manuel Montesinos Arlandis, una galeria porxada per als dies de pluja. Sobre aquesta, diverses sales foren utilitzades com a escoles municipals complementàries de les "del Campanar" i, més tard, com a seu dels jutjats locals. La plaça canvià la seua denominació en ser dedicada el 1892 a Cristòfor Colom.

El mercat diari de 1925 i les casetes de carn de 1930

L’edificació d’una estructura metàl·lica amb cobertís de fusta el 1925 va permetre la celebració diària de la venda de mercaderies alimentàries, mentre que el mercadet dels dissabtes anava estenent-se per la contornada de l’Església Major. El 1930, el recinte es va rodejar amb diverses files de casetes per al despatx de carns i altres productes amb caducitat, i varen ser col·locades diverses tirades de bancs de pedra per a les parades interiors de fruites i verdures.

Aquest centre comercial va tancar definitivament les portes el novembre de 1970 per a enderrocar tota l’estructura i edificar una nova construcció tancada. Durant el procés, l’activitat del mercat va passar al solar d’un antic cinema d’estiu, "El Caserío", a la confluència del Camí de la Mar amb l’actual Avinguda Tàrrega. La saturació de les parades de dissabte aconsellà el desdoblament a una altra sessió els dimecres. La venda ambulant de fruites i verdures se segregà al Barranquet, Plaça de Sagunt o del Llaurador. A hores d’ara, ambdós mercats populars tenen lloc a l’aparcament de l’Avinguda d’Europa, a les afores del sud de la ciutat.

Mercats populars i oficis tradicionals de Vila-real

Front al vell cobertís i l’entorn de la Torre de les Campanes, varen instal·lar-se a finals del segle XIX les casetes per a la venda de la carn. El mercat arribava al seu apogeu la vespra de Nadal, quan els particulars sacrificaven animals criats per a la celebració: corders, cabrits i porcs.

En aquesta zona, ara Carrer del Comte d’Alba, tenia lloc als matins dominicals de tardor la venda d’aus cantores: verderols, merles, caderneres. Al peu del campanar es concentraven, segons temporada, els venedors de gra, pinsos i farratge per a les cavalleries. Al Carrer de Sant Roc acudien els esparters i sarriers per a vendre espardenyes, sogues, cabassos i cistells artesanals en palma i cànem.

El porrat de Santa Caterina i la Fira de Sant Pasqual

L'únic d'aquests mercats populars que encara perdura és el porrat de joguines, dolços i torrons, que des de la segona meitat del XIX se celebra el darrer diumenge de novembre com a preparatori de les festes nadalenques. Una errònia interpretació històrica fa que se'l conega com a Fira de Santa Caterina, confonent-lo amb la Fira Medieval assignada per Jaume I en la Carta Pobla i que el 1730 va ser afegida a les celebracions de la Fira de Sant Pasqual.

La venda d’animals vius va perdurar fins als anys cinquanta del segle XX a la "Murà", al final de l’eixample, el matí dels dissabtes. A l’esquerra de la carretera cap a Borriana s’exposaven cabrits, corders i porcells, mentre que en direcció contrària es concentraven les gàbies d’aviram i conills criats als domicilis.

El tipisme d’aquests mercadets es complementava amb la venda a les vaqueries, tavernes i la dels particulars, que oferien a la porta de casa productes de l’horta. Tot això amb els venedors ambulants que pregonaven pels carrers oli, gelats, terra d’escurar, gambeta i terrissa.

Font: Emili Obiol. Cadafal núm 1, maig 1981

El campanar de la vila

La imponent Torre de les Campanes de Vila-real, situada a l'esquerra de la façana principal de l'Església Major, té una història singular. La seua construcció, iniciada el 26 d'abril de 1682, conclouria l'any 1703, amb la possibilitat, segons Traver, que s'allargués fins al 1744. Curiosament, en els seus inicis no estava unida al cos del temple.

Estructura de la Torre de les Campanes

Construïda íntegrament amb pedra picada de les canteres de Borriol i Benadressa, la torre presenta una planta quadrada i s'estructura en tres cossos ben diferenciats:

1. Primer cos: base rectangular barroca

   El primer cos, rectangular de 9,5 metres de costat, destaca pels seus quatre vans tipus espitllera que proporcionaven llum a l'interior i una porta d'accés. Malgrat la pèrdua de la major part de la seua decoració original, encara s'aprecien dues pilastres rectangulars i restes d'un frontó triangular. La rematada d'aquest cos, amb una cornisa de secció corba, mostra pinacles amb decoració salomònica, un exemple clar del dinamisme barroc sobre basaments sòlids.

2. Segon cos: cambra del rellotge

   El segon cos, de forma octogonal, presenta una superfície lleugerament rebaixada i emmarcada per setze quadrats simètrics. És ací on trobem les dues úniques cambres de la torre: una per al rellotge i l'altra per a la seua maquinària.

   

   Els seus cinc vans, en forma d'espitllera, incorporen dues motllures de tipus llistó.

3. Tercer cos: cambra de les campanes

   El tercer i darrer cos, que continua amb la forma octogonal, és el més ricament decorat. Consta de set arcs de mig punt, un dels quals obstruït per l'escala, que il·luminen la volta falsa de la cambra de les campanes. Aquests arcs estan limitats lateralment per pilastres i per una cornisa poc volada que s'adapta a l'aparell de carreus. Sota la cornisa, plaques de cinc puntes adornen el conjunt.

Remat, gàrgoles i escala interior

La construcció es remata amb dues motllures, tipus taló i cavet, on es troben les vuit gàrgoles de caràcter animal, situades en els vèrtexs de cada cara. La part superior culmina amb una balconada octogonal, amb acabaments pseudohexagonals i esfèrics.

A l'interior, la torre conté una escala de caragol de pedra calcària que recorre tota l'altura de l'edifici. Amb 42,50 metres d'altura des del paviment, el seu fonament és de dos pams i mig. Els mestres d'obra foren el valencià Agustí Mayquese i els germans Jaume i Sever Sebastià. El seu cost, de 2.625 lliures, fou sufragat principalment pel veïnat. Les set campanes de la torre emeten les notes de l'escala natural de Do major.

Restauració després de la Guerra Civil

Després de patir els esdeveniments de la Guerra de Successió i la Guerra Civil, la torre fou restaurada. El cost total ascendí a 9.844.838 pessetes, i la direcció anà a càrrec de l'arquitecte valencià Francesc Segarra Bel i l'aparellador Fèlix Ribera Aparici. La pedra continuà sent de les canteres de Borriol.

La Façana Principal de l'Església Major

Senzillesa barroca i espais per omplir

La Façana Principal, de dimensions extraordinàries, es caracteritza per la seua superfície pràcticament llisa i una estructura totalment barroca. El pedestal que la recorre s'interromp a l'altura del primer tram de la cornisa, emmarcant el va de la porta principal. Està revestida de guix i presenta la porta sobre cinc grades.

La il·luminació interior s'aconsegueix mitjançant tres finestrals disposats perpendicularment a l'eix central. El central és més gran, però tots tres comparteixen plaques decoratives de cinc puntes adossades a la base, un motiu que també trobem en el tercer cos del campanar. Sobre el finestral central hi ha un va circular que il·lumina la cambra entre les voltes i el sostre, repetit en menor mida als laterals.

La cornisa superior, amb dues motllures de canya i cavet, presenta dos trencaments laterals oblics, amb plaques de cinc puntes i pinacles piramidals. Aquesta forma de remat és característica de les edificacions eclesiàstiques barroques del País Valencià, trobant-se en llocs com Alcalà de Xivert, Vilafamés, Benicarló, Cabanes, Bell-lloc, Onda, Portell de Morella, Les Coves de Vinromà, Llucena, Cinctorres, Peníscola, etc.

És curiós observar que una façana tan gran i principal no tinga una portada en retaule per a emmarcar-la, a diferència de les portes del creuer. Aquesta absència ha generat diverses conjectures: des de la falta de fons fins a la idea que no seria vistosa a causa de la proximitat del campanar. Tanmateix, les proves arquitectòniques, com la interrupció del basament i els trencaments oblics superiors, suggereixen l'existència d'un espai previst per a l'inici d'un retaule que mai es va completar.

Font: Emili Obiol. Cadafal núm 1, maig 1981