La construcció d'un municipi

 Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 5 del llibre "Breu Història de Vila-real" (Jacinto Heredia) que pots descarregar des d'ací mateix.

La repoblació de Vila-real al segle XIII: del final de la conquesta a la consolidació

El procés de conquesta en terres valencianes es dona per finalitzat cap al 1245, després de la rendició de la població de Biar. Tot i això, la repoblació ja s'havia anat aconseguint de manera paral·lela a la incorporació de les noves adquisicions.

1. Objectiu i mètode de la colonització de Jaume I

En aquells moments l'objectiu principal era colonitzar aquests nous territoris. El mètode utilitzat va ser el repartiment de propietats:

• Primera fase: Es varen lliurar donacions als nobles o persones que havien tingut un paper directe en el procés militar.
• Segona fase: Mitjançant aquest sistema es rebia a tots aquells que volgueren venir a poblar les noves terres.

Va ser un procés lent i no exempt de dificultats. Continuadament eren reclamats colons i es desenvoluparen recursos legals per tal d'impedir l'abandonament de la població: l'obligació de residir un número determinat d'anys a la localitat on s'havia obtingut la propietat o la prohibició de vendre abans d'un termini de temps evidencia els problemes que sorgiren durant el regnat de Jaume I per tal d'aconseguir un poblament efectiu a nivell numèric i a la vegada estable.

2. El cas de Vila-real: fonts i primers pobladors

El conjunt de documents que ha servit als diversos investigadors per estudiar el procés de formació de Vila-real procedeix d'un grup de llibres de la Reial Cancelleria, on juntament amb altres notícies es conservaven les donacions fetes pels monarques.

Tanmateix, l'escassesa de les detallades per a tot el Regne de València –poc més de dues-centes durant un període de 29 anys– alerten de la parcialitat de la font. L'explicació resideix en que qui veritablement tenien el control de la repoblació eren els repartidors o assentadors i el rei només actuava en casos molt concrets: donacions fetes a persones relacionades amb la casa reial com a compensació de serveis o de salaris.

2.1. Vila-real, vila de realenc

En ser creada per manament de Jaume I, Vila-real passa a formar part de les propietats de realenc en ser incorporada al patrimoni reial. Amb anterioritat a l'emissió de la carta pobla ja s'havien lliurat terres i dut a terme l'assentament dels primers pobladors.

La nova localitat va ser ubicada en terres pertanyents al terme de Borriana, però va ser dotada de tot un cos legal que la convertia en independent. Els seus termes s'ajusten prou als actuals, a excepció de la recent segregació de les Alqueries, sense cap altra modificació durant més de set segles.

2.2. Cronologia de les primeres donacions: 1269-1272

L'assentament dels nous habitants es va iniciar amb anterioritat a l'any 1269, com assenyala Amorós, Arnal i Pascual Ramon de Maria. Els primers documents que ens aporten notícies sobre la donació de terres son d'aquesta data, però en ells ja queda indicada la presència de cases bastides en parlar de les llindes de la terra atorgada.

El fet que un dels documents siga la confirmació d'un lliurament anterior permet retrotraure la data d'arribada dels primers pobladors.

Any	Tipus de donació documentada	Interpretació
1269	Es cedeix un "casali"	Segons Du Cange: lloc abandonat que podia tindre cases. Possibles restes d'alqueria musulmana.
1272 en avant	Donació de solars per a construir "domos" o cases ja construïdes	Repoblació planificada sobre nou traçat urbà.

Així, el document de donació per a Abraham de la Torre recull el lliurament d'un "estadi" amb un "casali" i d'una "partida" que també posseeix altre "casali" enfrontat amb la "carrariam publicam".

No seria estrany que el monarca aprofitara alguns d'aquestes restes per a iniciar el procés repoblador. No obstant això, va ser la determinació personal de Jaume I de crear una nova població a la part occidental del terme borrianenc l'element decisiu que va impulsar l'existència de Vila-real.

3. Els motius de la fundació de Vila-real

Diverses son les raons que s'han argumentat per tal d'explicar les causes que motivaren la creació de la vila:

• Font Rius: A nivell general per a tot el Llevant, va ser la finalitat econòmica la que va propiciar la repoblació.
• Josep Maria Doñate Sebastiá: La decisió reial estava originada per raons estratègiques: crear un poblament cristià en torn d'una àrea de muntanya amb important presència de mudèjars.
• Ramon Ferrer: Va rebutjar l'argument anterior, aplicant la idea de Font Rius.

Sens dubte les raons responien a un model d'actuació ampli, profundament lligat a la política reial de repoblació. La creació o ampliació de terres de regadiu havia estat ja propiciada per Jaume I en altres llocs com el Xúquer amb la creació de la Sèquia Reial, també anomenada Sèquia d'Alzira.

Vila-real naix en un moment de nou impuls de la política repobladora, convertint-se en un focus d'atracció especialment per la possibilitat d'accedir a unes terres fèrtils i convenientment irrigades.

3.1. Els encarregats de la repoblació

L'acció repobladora va ser encarregada l'any 1273 a tres personatges:

1. Arnau Escrivà, batlle de València.
2. Fra Pere Peironet, comanador de l'ordre del Temple a Borriana.
3. Pere de Juneda, veí de Borriana.

Ells varen ser els qui lliuraven les terres, els horts i els solars per a la construcció de les cases. Però, igual que en altres territoris valencians, no s'han conservat els llibres on registraven les accions portades a terme.

4. El procés de donacions reials: 1269-1275

A banda de les dues registrades al 1269, les donacions fetes pel monarca es concentren entre 1272-1275. A partir d'aquest moment solament es registren quatre més.

En la primera meitat de la dècada dels setanta es van produir 37 donacions i dues confirmacions, i és l'any 1273 quan es registra el major nombre.

Característiques de les donacions:

• Alt percentatge de terres donades a treballadors de la casa reial –argenters, porters, cuiners– o familiars seus.
• L'objectiu era concedir béns immobles com a pagament dels serveis prestats.
• Constaven quasi sempre d'un solar per a bastir una casa, horts a l'entorn de la població i terres de cultiu en "fanecades" o "jovades" de secà, de regadiu o de les dos modalitats.

4.1. La consolidació: carta pobla i confirmació d'heretats

Dos fets confirmen al 1274 la consolidació de Vila-real com a població arrelada i independent:

1. La concessió de la carta pobla.
2. La confirmació general de totes les heretats lliurades pels tres responsables de la repoblació.

Però no totes les terres havien estat cedides. Al febrer de 1276 el monarca donava poders a Muce de Portella, batlle reial, per a establir i donar a cens propietats a Vila-real, el mateix que a Sagunt, Onda, Sogorb, Morella i Peníscola.

Al setembre de 1276, mort ja Jaume I, era l'infant en Pere qui reconeixia els comptes de les batllies, entre elles la de Vila-real, més els beneficis obtinguts per la venda de sarraïns de Sagunt i d'Onda: un total de 45.692 sous i cinc diners.

4.2. Problemes d'absentisme i noves mesures

Una ordre de Pere III obligava a Salomó Vidal, batlle de la vila, a fer una crida a tots aquells que no residien a la població, incomplint una de les principals condicions imposades. Li donava poder per a lliurar aquestes terres a altres pobladors: cristians, jueus o mudèjars.

Entre 1279-1280 es va fer oferta als moros de Castalla i de Biar per a venir a poblar les terres de Vila-real a canvi de cases, heretats, protecció i diverses franquícies reials.

Alfons III va donar poder en 1286 a Guillem de Torres per a encarregar-se de dirigir l'assentament de la població a Vila-real, Pego, Penàguila, Calp, Serra i altres poblacions. El 20 de setembre del mateix any, Guillem de Torres era encarregat de dividir i assignar les terres d'una alqueria propera seguint les mateixes pautes. A més, els homes de la vila eren eximits del pagament de certs impostos durant quatre anys.

5. L'organització administrativa de Vila-real

Al mateix temps calia dotar a la població d'un cos jurídic com a base del funcionament de les relacions socioeconòmiques. El fur concedit a Vila-real va ser el d'Aragó, de manera semblant al que tenia la vila de Borriana des de 1233, malgrat que en el moment d'emetre la carta pobla era ja més habitual assignar el Fur de València.

5.1. Primers càrrecs civils i religiosos

• Rector: Joan Gutiérrez, com a rector de la capella de Sant Jaume, parròquia de la vila, amb caràcter vitalici.
• Escrivania: Concedida de per vida a Jaume de Cascant en 1273, juntament amb set jovades de terra i un pati per a casa. El 22 de juny de 1284 el càrrec recau sobre el seu fill per quatre anys. El 28 de febrer de 1285 passa a Joan de Planes.
• Justícia i Batlle: Datats per primera vegada al 1276. El justícia Pere Rubim era cridat a intervenir en una disputa de terres. El batlle va recaure sobre el jueu de Borriana Salomó Vidal.

5.2. Marc econòmic: fira, mercat i franquícies

La monarquia va ajudar a crear un marc econòmic que potenciés la vida de la nova població:

• 4 de març de 1274: Concessió del dret a celebrar la fira anual franca i lliure en els primers sis anys.
• Set anys després: Ordre al justícia Pere Olivella que obligués als habitants dels llocs propers a acudir al mercat de la vila.
• Mateixa data: Lliurament de la gabella de la sal i una ampla extensió de terra sobre la sèquia per a ser emprada com a zona de bovalar.
• Jaume II: Concessió de franquícies en imposts com la lleuda o el peatge, confirmades pel seu fill Pere.
• Llicència a Pere Dahera: Per a la construcció d'un hospital de pobres i replegar fons per a edificar part d'un pont sobre el riu Millars.

Aquestes mesures manifestaven l'interès de la monarquia per assolir l'arrelament de la seua població, propiciant unes condicions econòmiques i socials amb molts avantatges.

---

Font: Immaculada Román Millán. "El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XV". Comunitat de Regants i Ajuntament de Vila-real, 2000.

La construcció d'un municipi.

Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 5 del llibre Breu Història de Vila-real (Jacinto Heredia)

L'Hostal del Rei a Vila-real: Mites i Realitat Històrica

Malgrat totes les teories llegendàries que relacionen la fundació de Vila-real amb l'edificació d'un palau destinat al descans dels reis d'Aragó i dels seus infants, no hi ha cap confirmació documental de que això siga cert. En cap moment el monarca d'Aragó Jaume I, ni cap dels reis que el succeïren, hagueren manat bastir un palau a la nostra població.

La tradició llegendària sobre el palau reial

En primer lloc, és important considerar que quan es va fundar Vila-real, Jaume I tenia ja 66 anys i sols tardaria altres dos en morir. Tots els seus fills eren ja majors i no xiquets, com vol l'equivocada tradició popular. Inclús la seua neta, Santa Isabel de Portugal, a la qual es vol adjudicar el caràcter de distingida vila-realenca, té perfectament documentat el seu naixement al Palau de l'Aljaferia de Saragossa, seu habitual dels monarques aragonesos i de la seua família.

Per altra banda, si la vila era i va ser sempre propietat directa dels reis, difícilment podia ser també propietat i residència dels respectius fills o infants. Així ho entengueren i ho defensaren de manera permanent els habitants de la vila, evidenciant l'absurd del qualificatiu de "los infantes" amb el qual es va pretendre identificar oficialment la ciutat durant els anys del franquisme.

La realitat històrica de l'allotjament reial

Considerat això d'antuvi, la primera referència que es té sobre un lloc de residència dels reis a Vila-real és la venda que Jaume I va fer en 1274 al cavaller Bernat de Llívia d'una sèrie de rendes, entre les quals es trobava una casa amb l'obligació de servir d'allotjament al monarca quan pernoctara en les seues visites a la vila.

Anys més tard, l'obligació d'hostatge reial va recaure sobre el mestre racional de la cúria, en Pere de Boïl. Més endavant, un successor d'aquest personatge cortesà va aconseguir de Pere el Gran (Pere III d'Aragó) que fora exempt d'aquesta condició, fet que li va permetre vendre lliurement la casa el 9 de març de 1338.

Hostal del Rei al 1919

L'origen de l'Hostal del Rei a la Plaça Major

El mateix Pere el Gran va trobar un nou amfitrió ocasional en el seu porter, Pere Riba, al qual va donar un censal i la càrrega del seu allotjament en una casa de la qual ja es fa esment documental que es trobava en la plaça. Això era al 1353, i des d'aleshores es pensa en aquest edifici, situat al cantó del Carrer Major, com l'hostal habitual dels reis durant les seues estades a la vila.

Cal considerar versemblantment que la mort de la reina Maria de Luna, esposa de Martí l'Humà, va succeir el dia 4 de desembre de 1406 en aquest mateix edifici. Tot i això, l'allotjament reial amb el seu seguici cortesà va anar variant al llarg dels anys, i se sap d'altres visites en les quals els monarques varen fer residència a les cases d'algunes de les personalitats distingides de la vila a cada moment.

Així, ja al segle XVI, es documenta a l'Arxiu Municipal que el rei Felip II d'Àustria va residir a la casa dels Cucaló de Montull, al carrer Major (Sant Domènec), quan va passar per Vila-real.

Sèquies medievals de Vila-real

Introducció

El disseny actual de la sèquia Major de la població de Vila-real va ser realitzat en els segles medievals, excepte algunes modificacions fetes en moments més moderns —la construcció dels dos túnels del principi del seu traçat o les obres de 1877—, però que no alteraven el concepte inicial.

Per a reconstruir el traçat originari de les sèquies hem hagut de recórrer a notícies indirectes. Ha sigut de gran utilitat la descripció que d’elles es feia en el moment de la neteja, quan s’establien els trams que havien d’escometre’s diàriament.

A partir d’eixes dades podem considerar, per exemple, que la unió de la sequiola coneguda com del Secà i la denominada sèquia Roja va formar el canal hui dia conegut com la Sequiola i que la que se sol citar com a sèquia Nova es tracta de la més tard identificada com la Sequieta.

La gola era el punt d’arrancada de tot el sistema hidràulic de regadiu del terme, una vegada que l’aigua havia sigut captada del riu Millars a la presa. Abraçava des de l’assut de les Ermites fins a l’almenara anomenada d’en Morrut, lloc pel qual desaiguava en cas de portar excés de cabal.

Les Argamasses

A partir d’ací, la sèquia iniciava el recorregut seguint un curs paral·lel al del riu; encara que en esta zona no es donava regatge a les terres, sinó que anava buscant la cota de nivell per a començar a descendir. El tram era denominat en la documentació cèquia maior.

En esta tirada hi havia un sector conegut com la sèquia de les Argamasses. Les Argamasses eren una zona de gran debilitat i amb freqüència es danyaven amb les avingudes d’aigua, provocant contínues ruptures.

En 1369, Bernat Cortés i el síndic de la vila, Domingo Ferrer, es van desplaçar a Borriana per a parlar amb Jacob Martilis, jueu, sobre les dotze lliures i mitja —250 sous— que este havia prestat per a la reparació de les Argamasses.

Tres anys més tard continuaven les tasques dedicades a este lloc. Guillem Gamiça, manobre de la sèquia, rebia vint-i-cinc sous i cinc diners pel rebliment de la mateixa, especialment en les Argamasses.

A l’any següent es pagaven cinquanta-cinc sous a Aznar Perdó per un viatge que va fer a València, per mandat del Consell, per a visitar la senyora infanta:

Per suplicar-la e donar-li a entendre la gran minua d’aygua e fretura que la vila d’Onda e els seus e dita e són terme sofrig d’aygua per rahó dels trenchs qui ladonchs eren feyts en les Argamasses de la cèquia de la dita vila...

Una nova notícia de la seua ruptura data de 1437, quan es va obligar que fora arreglada la sèquia a desenes, per haver-se trencat en les Argamasses.

Pot semblar evident que esta era una zona difícil de mantindre en bon estat, perquè, a més de quedar destruïda quan es produïa un temporal d’aigua, sofria continus desperfectes de gran envergadura.

La raó de la fragilitat cal buscar-la en el recorregut que havia de fer la sèquia. Esta anava apegada a la muntanya, en una zona en què el riu va molt encaixat, quedant quasi a l’aire en alguns trams, de manera que qualsevol afonament o corriment de terra per pluja suposava la ruptura del canal, que en este tram era d’obra.

El problema no tenia fàcil solució, per la qual cosa no es va actuar de manera definitiva fins al segle XIX.

Segons Martí Cercós, l’any 1869 es va perforar un túnel per a evitar el perill que significava el punt de les Argamasses, separant la sèquia del llit del riu.

L’obra té una extensió de 1.030 metres, dels quals 492 metres estan coberts per una galeria i els 538 metres restants van al descobert. El cost va ser de 108.918 pessetes, pagades pel comú dels regants.

El repartiment per tandes

Després d’este tram, la sèquia girava cap a la vila en direcció sud, seguint les cotes de nivell i iniciant-se l’àrea de regadiu.

En l’actualitat, l’aigua de la sèquia es reparteix per tot el terme de Vila-real dividida en tres grans torns. Cada un d’ells correspon a l’extensió d’una partida, de la qual rep el nom.

Cada torn, també anomenat tanda, utilitza l’aigua durant sis dies consecutius, excepte l’últim, que, per abraçar una major superfície de cultiu, té dret a set dies seguits de regatge. Una vegada completat el cicle, es torna a començar.

Les Solades

Les primeres terres amb dret a aigua són conegudes amb el nom de Solades. Estan irrigades per mitjà de díhuit files compreses entre el Molí Nou i els partidors de Borriana, que a finals del segle XIX regaven 8.748 fanecades i, en l’actualitat, 8.834 fanecades, és a dir, 733 hectàrees.

Per la seua localització pròxima al riu i la proximitat a la població, van haver de començar a regar-se en primer lloc i són les que tenien major valor, tal com demostra Del Pozo en el seu estudi sobre l’espai agrari de Vila-real, en assenyalar que el valor fiscal mitjà de la fanecada de terra d’horta era major en les proximitats del nucli urbà i de la sèquia Major, reduint-se en el segon sedeny.

Carinyena

Més avall, la sèquia Major es dividia en dos braçals en el punt conegut com els partidors de Borriana, forma abreujada de «els partidors apel·lats del pont apel·lat de Borriana».

A partir d’este lloc, la sèquia que donava regatge a les terres situades en la cota més alta rebia el nom de Sobirana o de Dalt, mentre que la que recorria el terme per la part baixa i regava les terres fins al terme de Borriana era anomenada Jussana o d’Avall, sent esta l’única de major longitud.

L’àrea compresa des dels partidors de Borriana fins al riu Sec i des del Secà fins al terme de Borriana constituïa el segon torn, conegut com Carinyena.

Segons Martí Cercós, en la seua època este torn es componia de 7.796 fanecades i, en l’actualitat, comprén 9.665 fanecades, equivalents a 802 hectàrees.

L’any 1877 es van realitzar obres de modificació del llit de la sèquia Sobirana amb la finalitat de fer desaparéixer dos corbes molt pronunciades en travessar el barranc de la Cós, amb un cost de vint mil pessetes.

Fins a 1950, el curs de la sèquia Jussana transcorria uns cinquanta metres més avall que l’actual, per tal d’abastir d’aigua el Molí de la Roqueta.

Cap de Terme

En creuar el riu Sec s’iniciava el tercer torn, anomenat Cap de Terme. Dels tres és l’únic que la documentació medieval denomina amb el mateix topònim.

Les terres altes eren regades amb les aigües de la sèquia Sobirana, que prop del límit amb Nules descendia fins a trobar-se amb la Jussana. Esta subministrava aigua a les terres del terme més orientals, confrontants amb el de Borriana.

La Jussana descendia cap al barranc del riu Sec i, des d’allí, continuava el seu recorregut cap al Cap de Terme per davall de l’alqueria de Bellaguarda, acabant en escorrims aprofitats per les poblacions de Nules i Borriana.

Este tercer torn abraçava, a finals del segle XIX, 11.069 fanecades i, en l’actualitat, 13.373 fanecades, és a dir, 1.109 hectàrees. A causa de la seua localització, fou l’àrea que més va patir els problemes d’escassetat d’aigua.

Pensem que, excepte algunes modificacions de la trajectòria de les sèquies, com la ressenyada per Martí Cercós, el traçat actual de la sèquia Major coincidia quasi en la seua totalitat amb el disseny medieval.

Fins al barranc de Ràtils, les sèquies estan construïdes seguint la corba de nivell dels quaranta metres, encara que des del partidor de Borriana ja s’han dividit en dos, sent la Sobirana la que es manté més pròxima a esta cota.

Des d’eixe accident geogràfic, la sèquia Major Sobirana va descendint gradualment fins a situar-se pròxima als trenta metres, mentre que la Jussana s’aproxima a la cota dels vint metres.

Amb este traçat es convertien en regadiu totes les terres de labor situades per davall dels quaranta metres d’altitud, fins a arribar a la sèquia de Borriana, que circula entorn dels vint metres, al llarg de tot el terme, des del riu Millars fins a la separació amb Nules.

Els canals menors

A més del conjunt format per les sèquies majors —eix principal del regatge a l’horta de Vila-real—, existien al terme altres dos canals que permetien augmentar la superfície de terres de regadiu: la Sequiola, també coneguda com del Secà, i la sèquia Roja.

Ambdós tenien el seu origen al llit de la sèquia Major; per tant, compartien l’assut del riu Millars i depenien del cabal que este aportara. Tanmateix, es tractava de sistemes de regatge diferents del de les sèquies majors i no de simples braçals, ja que cadascun tenia els seus propis capítols sequiers i el seu preu de sequiatge.

La Sequiola del Secà

La Sequiola del Secà transcorria per damunt de la sèquia Major. Encara que no coneixem la seua data exacta de construcció, sí que sabem que estava en ple funcionament l’any 1326, data de la qual es conserven algunes de les ordenances d’este canal.

Naixia al tram comprés entre l’assut i el partidor que dividia la sèquia Major en dos, servint alguns anys com a punt de referència per a anomenar una de les tirades en què es fraccionava la sèquia durant el procés de neteja.

No és fàcil determinar el seu recorregut. En els capítols només es diu que la neteja es realitzava «de la gola d’aquell tros al cap del rec», sense especificar on quedava este punt.

No obstant això, per mitjà de notícies indirectes es pot recompondre el seu traçat. Transcorria molt pròxima al nucli urbà, ja que s’assenyalava en els capítols que es faria una segona neteja «del cap damunt el raval de Castelló, en dret la Creu, fins al tint del raval de València».

Continuava en direcció al barranc de Santa Llúcia, el creuava i arribava fins a un punt que la documentació registra com a cap de rec.

Este canal no travessava el riu Sec ni tampoc el barranc de Ràtils. Al llarg de tot el període estudiat no es fa cap referència a les travesses que es construïen per a superar desnivells, com ara els barrancs, punts que habitualment eren especialment dèbils i que sovint sucumbien davant les avingudes d’aigua, obligant a reconstruir-los amb urgència.

En canvi, la documentació cita amb una certa regularitat les travesses del riu Sec corresponents a la sèquia Major i, fins i tot, la del barranc de Ràtils en el cas de la sèquia Roja.

Este silenci documental respecte a la Sequiola ens porta a pensar que el cap del reg d’esta sèquia es trobava en un punt prou anterior a este barranc.

Canvis en el segle XV

La superfície de les parcel·les irrigades per l’aigua de la Sequiola del Secà no era molt gran. En fixar el preu del sequiatge, este sempre es calculava en funció de l’hort o de la fanecada, però mai de la jovada, unitat de superfície emprada en el cas de les sèquies majors i de la sèquia Roja.

Es tractava d’hortes confrontants amb les vivendes o molt pròximes al nucli urbà. La seua proximitat a la Sequiola provocava alguns problemes de males olors i brutícia que afectaven els habitants de la vila, motiu pel qual estos elevaren diverses protestes davant el Consell municipal.

L’única modificació del traçat de la sèquia del Secà —o, més exactament, una ampliació de la mateixa— realitzada durant el període estudiat es documenta en l’últim terç del segle XV.

En els capítols corresponents a 1475 s’assenyala que la neteja es faria «de la parada aquella fins al pont nou d’aquell qui és en el camí de l’Alqueria Vella».

Ja no s’indica que el final siga el del cap de rec, sinó un pont nou construït sobre la mateixa sèquia, la qual cosa implica que el canal havia sigut prolongat pel seu extrem final, possiblement buscant la connexió amb la sèquia Roja.

La sèquia Roja

Les primeres notícies sobre la sèquia Roja apareixen l’any 1366, quan es pagaren a Berbegal Miralles díhuit diners pel temps que havia dedicat a reparar el seu partidor. No obstant això, no és fins a 1396 quan tenim la certesa que el sistema estava plenament en funcionament i comptava amb sequier propi.

Igual que la sèquia del Secà, la sèquia Roja partia com un ramal de la sèquia Major, però en este cas de la Sobirana; és a dir, el partidor se situava després de la divisió de la sèquia Major, però abans d’arribar al riu Sec.

Més complicat és determinar el seu punt final. Sabem que travessava el barranc de Figuera i el de Ràtils i que, en diverses ocasions, va haver de ser reparada o reforçada en estos punts, especialment a la travessera del barranc de Ràtils.

També sabem que continuava fins al riu Sec, provocant de vegades que l’aigua pujara contracorrent en direcció a la vila. Per este motiu, a partir de 1452 es va incorporar als capítols una nova disposició que obligava el sequier a retornar l’aigua que penetrava en sentit contrari.

El fet que poguera entrar aigua des del riu Sec i que la documentació mai no mencione una travessera d’esta sèquia sobre el riu fa pensar que el final de la sèquia Roja es trobava precisament en este punt.

Les terres que regava eren de major extensió que les de la Sequiola del Secà. No es tractava d’horts, sinó d’heretats de dimensions més grans, mesurades en jovades. A més, no creuava ni tan sols discorria prop del nucli de la vila.

Els únics detalls que proporciona la documentació són que regava una vinya —presa com a punt de referència per a indicar fins on havia de netejar-se dues vegades l’any— i que disposava d’una almenara situada al Rajolar.

Igual que ocorria amb les sèquies majors, el sequiatge es pagava per jovada i el càrrec de sequier era adjudicat mitjançant subhasta.

La unió de la Sequiola del Secà i la sèquia Roja

Igual que descrivíem en el cas de la Sequiola del Secà, també la sèquia Roja va modificar el seu traçat l’any 1477.

Si fins aquell moment els capítols indicaven que la neteja s’havia de realitzar des de la gola fins al final del regatge, a partir de 1477 el mateix assentament establia:

«Primerament, que el dit sequier sia tengut scurar la dita cèquia una vegada en l’any de la gola, que comença en la sequiola novament estreta del pont nou, que és en el camí dels Ponts d’en Simó, fins al cap del rech de la cèquia Roja...»

En este cas, l’ampliació de la sèquia es va realitzar per la part davantera, canviant de lloc la presa d’aigua. Així mateix, una notícia de 1487 parla ja dels partidors vells de la sèquia Roja.

El fet que la Sequiola del Secà s’ampliara per la part posterior i que la sèquia Roja ho fera per la part davantera permet pensar que ambdós canals acabaren unint-se. Esta hipòtesi es veu reforçada pel fet que, durant alguns anys, ambdues sèquies eixiren conjuntament a subhasta i compartiren un mateix sequier.

A partir d’estes dades, es pot considerar que de la unió de la Sequiola del Secà i de la sèquia Roja es va formar el canal conegut actualment com la Sequieta.

Ambdós canals permetien el regatge de terres situades per damunt de la cota dels quaranta metres, de gran valor agrícola per trobar-se més pròximes a la vila que el tram final de la sèquia Major.

La sequiola de la plaça

Un important braçal de la sèquia Major apareix documentat a partir de 1364. Es tracta de la sequiola que subministrava aigua a la plaça de la vila.

Diversos pagaments efectuats aquell any evidencien la seua construcció. Pere Escrivà, manobre de la sequiola que passava per la plaça, rebia vint-i-sis sous per les despeses ocasionades per l’obra.

Uns dies més tard, el 7 de setembre, se li abonaven dèsset sous per la compra d’un almud i mig de calç destinat a la mateixa construcció. Un assentament posterior confirma definitivament els treballs quan es paguen quinze sous a Arnau Esplugues, contractat pels jurats per a obrir la sequiola de la plaça.

La sèquia Nova

L’any 1382 apareix documentat el terme sèquia Nova, quan s’assenyala que la sèquia Major havia estat netejada des dels partidors de Borriana fins a «la parada de la sèquia Nova».

Esta sèquia s’obria en el tram en què la sèquia Major encara constituïa un únic canal, és a dir, entre l’assut i els partidors majors. Un segon assentament indica la neteja des d’estos partidors fins al Cap de Terme, sense que en tota esta tirada torne a aparéixer cap referència a la denominada sèquia Nova.

La qüestió és determinar a quina sèquia es referix la documentació. Tot fa pensar que podria identificar-se amb la sequiola que entra a la ciutat vorejant l’antiga vila.

Martí Cercós assenyala en el seu manuscrit que la tradició admet que esta sèquia va ser construïda per a conduir l’aigua necessària durant les obres de l’església arxiprestal de Sant Jaume.

Posteriorment, les finques confrontants començaren a regar-se amb les seues aigües fins a constituir el que encara hui es coneix com el Rec Nou, que a finals del segle XIX irrigava 574 fanecades.

Una memòria que ha perdurat durant segles

Tots els noms que han anat apareixent al llarg d’esta descripció han romàs en la memòria col·lectiva dels agricultors vila-realencs des del segle XIII fins als nostres dies, constituint un valuós patrimoni històric, hidràulic i toponímic que encara forma part del paisatge agrícola de Vila-real.

---

Fonts documentals

Inmaculada Román Millán, Cadafal, maig de 2000.

Inmaculada Román Millán, El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XIV. Orígenes, administración y conflictos. Comunitat de Regants de Vila-real, 2000.