El mercat de la vila a diferència de la Fira Medieval de la vila, una fira anual celebrada sempre extramurs (primer davant del Portal d'Onda i, després de 1730, quan va ser traslladada a les dates de les celebracions festives en honor de Sant Pasqual, a la replaça davant del Convent de Sant Pasqual o Convent del Roser), el mercat de cada dissabte, concedit per Jaume I des de la Carta Pobla fundacional, va trobar als cantons i porxos de la Plaça Major el seu lloc preferent des dels primers temps de la vila.
El mercat de dissabte de Vila-real: origen amb Jaume I (1274)
Cal dir també que era a l’entorn de la plaça porxada on es trobaven les carnisseries del cabró i del moltó, els hostals i les tavernes, l'Almodí de Vila-real (l’almodí o "botiga del forment") i l’estanc de la sal. Sota el control del "mustassaf", l'oficial del consell municipal encarregat de vigilar la precisió del pes i de les mesures, el mercat setmanal oferia, com queda reflectit a les ordenances medievals recopilades per l'advocat i polític local Manuel Montesinos, una heterogènia varietat de productes per al consum quotidià, que anaven des de les espardenyes fins a l’aviram ("polls, gallines, oques, ànecs, perdius"). Amb el temps, fins i tot la pluralitat de les mercaderies va anar augmentant i, així, per exemple, el 1424 es prenen acords per tal de gravar amb impostos productes del mercat com ara "oli, figues, llegums, fruits secs, safrà i altres espècies, cera, formatges, roba, llana, estam, lli, cuir, sagí, pells, mels, teixits de la producció de seda, seda i cotó, joies, pells, pesca salada, armes i eines", entre moltsíssims més.
De la Plaça Major a Sant Miquel: trasllat del mercat el 1867
El creixement de la població, en especial al segle XVIII amb l'arribada de la dinastia borbònica, en què la vila va quadruplicar el nombre d'habitants, va anar acompanyat de l’establiment de nombroses tendes de comerciants, forns, merceries, sastreries, sabateries, especieries i tavernes més enllà d’aquest àmbit central de la població i, naturalment, als dos grans ravals que molt prompte varen créixer a ambdós costats de la vila, seguint l’eix central marcat pel Camí Reial. L’increment del comerç va fer, així mateix, necessàries nombroses disposicions per al control de les vendes, de l’accés de mercaderies foranes i, fins i tot en temps d’epidèmies, regulacions per a la realització de compravendes amb els comerciants extramurs, fora dels portals de la vila.
El mercat setmanal, establert des del seu origen per al dia de dissabte (tot i que el 1427 hi va haver un intent de desplaçar-lo als dimecres), es va mantenir durant sis segles ben acollit als porxos ogivals de la plaça, amb les parades de tan diversos objectes separades per cortines de roba, fins a l’any 1867, malgrat alguna vacil·lació ocasional. Aleshores es va decidir el seu trasllat a la Plaça de Sant Miquel, annexa a l’Església Arxiprestal (Església Major), i que ocupava l’espai de l’antic cementiri municipal, traslladat ja el 1816 al Camí de l’Ermita, immediat al Calvari.
La galeria porxada de 1895 i les escoles del Campanar
A un costat de la plaça, ombrejada per diversos arbres, es va edificar el 1895, amb disseny de l'arquitecte provincial Manuel Montesinos Arlandis, una galeria porxada per als dies de pluja i, sobre aquesta, diverses sales que foren durant prou temps utilitzades com a escoles municipals complementàries de les "del Campanar" i, més tard, com a seu dels jutjats locals, mentre que la plaça canviava la seva denominació en ser dedicada el 1892 a Cristòfor Colom.
L’edificació d’una estructura metàl·lica amb cobertís de fusta el 1925 va permetre la celebració diària de la venda de mercaderies alimentàries, mentre que el mercadet dels dissabtes anava estenent-se per la contornada de l’Església Major i, a poc a poc, pels carrers immediats. El 1930, el recinte es va rodejar amb diverses files de casetes per al despatx de carns i altres productes amb caducitat, i varen ser col·locades diverses tirades de bancs de pedra per a les parades interiors de fruites i verdures.
Aquest centre comercial va tancar definitivament les portes el novembre de 1970 a fi de ser enderrocada tota l’estructura i procedir a l’edificació d’una nova construcció tancada, que encara persisteix, tot i que el declivi de l’activitat diària al seu entorn haja provocat la cessió de la major part dels espais per a altres serveis ciutadans, fent conviure novament l’activitat judicial, cada vegada més intensa, amb les escasses parades de venda que testimonien l’antic ús comercial. Durant el procés de renovació de l’edifici, l’activitat del mercat va passar al solar d’un antic cinema d’estiu, "El Caserío", a la confluència del Camí de la Mar amb l’actual Avinguda Tàrrega, mentre que la saturació de les parades de dissabte aconsellaren el desdoblament a una altra sessió de venda els dimecres i que la venda ambulant de fruites i verdures se segregara, portant-la a diverses ubicacions com el Vell Barranc de Santa Llúcia (el Barranquet), la Plaça de Sagunt o la del Llaurador. A hores d’ara, ambdós mercats populars tenen lloc a l’aparcament de l’Avinguda d’Europa, a les afores del sud de la ciutat.
El mercat diari de 1925 i les casetes de carn de 1930
Front a aquell vell cobertís i l’entorn de la Torre de les Campanes de la vila, varen instal·lar-se també a finals del segle XIX i començament del XX les casetes per a la venda de la carn, mercat que arribava al seu apogeu la vespra de Nadal, quan també els particulars que havien criat animals idonis per a la celebració (corders, cabrits i fins i tot algun porc) els sacrificaven i, amb les corresponents garanties sanitàries, exposaven els productes derivats de la matança durant un dia sencer.
En aquesta mateixa zona, ara Carrer del Comte d’Alba, tenia lloc als matins dominicals de la tardor la venda d’aus cantores (verderols, merles, caderneres, etc.), i al peu mateix del campanar acostumaven a concentrar-se, segons la temporada, els venedors de gra, pinsos i farratge per a les cavalleries, ja que la força dels animals de tir va ser imprescindible per a les tasques agràries. A la volta del cantó, al Carrer de Sant Roc, acudien igualment els esparters i sarriers per a vendre espardenyes, sogues, cabassos, cistells i tota mena de realitzacions artesanals en palma i cànem.
L'únic d'aquests mercats populars que encara perdura és el porrat de joguines, de dolços, de torrons i fruits secs, que des de la segona meitat del XIX se celebra com a preparatori de les festes nadalenques el darrer diumenge de novembre. Una errònia interpretació històrica fa que se'l conega com a Fira de Santa Caterina, atribuint-li una antiguitat que no té en confondre'l amb la Fira Medieval de la vila, la fira assignada per Jaume I en la Carta Pobla i que el 1730 va ser afegida a les celebracions de la Fira de Sant Pasqual, on encara continua.
La venda d’animals vius, per la seva part, va perdurar fins a ben avançats els anys cinquanta del passat segle a la "Murà", al final de l’eixample, el matí dels dissabtes. A l’esquerra de la carretera cap a Borriana s’exposaven cabrits, corders i porcells, mentre que en la direcció contrària se concentraven les gàbies de tots els tamanys de l’aviram (pollastres, gallines, oques), així com gran quantitat de conills criats als domicilis particulars i destinats habitualment als dinars del cap de setmana.
El tipisme d’aquests mercadets ocasionals, que compartien protagonisme comercial amb el mercat central, es complementava amb la venda a les vaqueries, tavernes i la dels particulars, que oferien a la porta de casa diversos productes de l’horta (tomàquets, carabassa, bajocs de cultiu propi). Tot això es complementava amb els venedors ambulants (oli, gelats, terra d’escurar, gambeta, terrissa, etc.) que pregonaven de viva veu pels carrers i cantons l’excel·lència dels seus productes.
