La Fira de Vila-real: Orígens i Evolució d'una Tradició Històrica

La fira anual de Vila-real va nàixer directament de la voluntat del rei Jaume I d’Aragó. En fundar la nova vila, la Corona buscava activar econòmicament tota la franja litoral i, per això, va atorgar minucioses concessions comercials, proteccions i exempcions d'impostos als seus participants des de la mateixa Carta Pobla.

A continuació, repassem els punts clau de la història i els secrets d'aquest esdeveniment comercial que encara perdura en l'actualitat.

📅 El ball de dates al llarg dels segles

El calendari de la fira va canviar dràsticament en tres grans etapes històriques a causa de factors econòmics, de competència i de tradicions locals:

• 21 de setembre (Sant Mateu): Data original de fundació. Durava 15 dies i es va fixar per a no coincidir amb la fira de Castelló ni amb els voltants de Borriana. Va funcionar amb èxit durant 73 anys de bonança econòmica.
• 25 de novembre (Santa Caterina): Es va traslladar a aquest dia en 1347 buscant una millor època comercial. D'aquest canvi va nàixer el nom popular amb què es va conéixer l'esdeveniment durant segles. Es va mantindre estable fins al segle XVIII, malgrat els intents fallits de la vila per canviar-la a dates més convenients.
• Mes de maig (Sant Pasqual): El 31 de desembre de 1730, el Consell Municipal va derogar la fira de novembre i la va traslladar oficialment al voltant de la celebració litúrgica de Sant Pasqual, tradició que es manté fins als nostres dies.

🗺️ On se celebrava exactament?

Al contrari del que es pugues pensar, la fira no es feia a la plaça cèntrica de la vila, la qual tot just tenia uns 800 m² i només servia per al mercat setmanal.

La fira reial s'instal·lava en una esplanada extramurs (fora de les muralles), just a la part de davant del Portal d'Onda. Les raons d'aquest emplaçament eren molt clares:

1. Espai: Un esdeveniment tumultuós necessitava espais amplis per a la instal·lació dels corrals per al ramat, l'emmagatzematge de productes manufacturats, tendes, tavernes i actuacions joglaresques.
2. Seguretat: Evitava que els malfactors accediren lliurement a l'interior del recinte amurallat, el qual es tancava i vigilava de nit sota la supervisió del mostassaf.
3. Trànsit: El camí reial creuava el centre de la vila pel carrer Major; si la fira es feia dins, es col·lapsaria el pas dels viatgers durant les jornades de durada de l'esdeveniment.

💼 Impacte econòmic: Més enllà del recinte firal

Encara que el principal moviment econòmic se centrava a l'exterior, la fira repercutia amb gran intensitat a l'interior de la vila:

• Serveis legals: El treball d'escrivans i notaris es multiplicava redactant molts documents privats de contractes, encàrrecs i compravendes.
• Finances: Els canvistes i prestadors tenien una gran activitat durant els dies de fira.
• Hostaleria i comerç local: Els obradors, fleques i tavernes havien d'augmentar les previsions de consum per a atendre els visitants i els animals.
• Infraestructura municipal: Els oficials municipals havien de reforçar el subministrament d'aigua, la neteja i la seguretat.

💡 Una dada curiosa

Quan la fira va desaparéixer del costat del fossar de la vila al segle XVIII, el gran solar comunal obert que va deixar no es va desaprofitar. Es va utilitzar per a la construcció d'un nou temple parroquial i per a altres serveis útils com les basses per a amerar la calç, essencial per a la construcció i la higiene de les cases de l'època.

El paper de seda i la confecció tarongera: la indústria que va vestir la taronja de Vila-real

A Vila-real tots hem vist eixe gest: una dona que agafa una taronja, la fa rodar sobre un paper fi i en un segon la deixa llesta per a la caixa. Eixe paper és el paper de seda, i sense ell la nostra taronja mai hauria conquistat Europa.

És molt confús posar-li una data exacta a l'inici, però la revista FONT ho deixa clar: serà a principis del segle passat quan es comença a folrar les cistelles amb un paper aspre i molt bast. La finalitat principal era que la fruita no fregara la fusta. Hi havia algun comerciant que, a més de folrar les caixes amb paper, les arranjava també per capes cobrint cadascuna amb ell i, una vegada ple l'esmentat envàs, es posava un plec o dos damunt i sobre aquests es doblava el dels costats.

Amb eixe sistema, si alguna taronja es podria contaminava la del seu costat, i arribaven a destinació en no massa bones condicions després dels llarguíssims viatges a què eren sotmeses, tenint en compte que en aquella època s'exportaven taronges fins als EUA en vaixells de vela.

1856: Vila-real inventa l'embalatge modern

Va ser a partir de 1856 quan es va consolidar la utilitat del paper de seda per a l'exportació, quan Polo de Bernabé va començar a exportar les mandarines que començaven a produir els horts de les seues propietats de Vila-real i Borriana, seguint els consells del seu amic José Aguirre Matiol, consignatari de vaixells valencià que havia experimentat amb tomaques empaperades.

Polo va abandonar les caixes americanes —massa grans, on el mateix pes de la fruita les esclafava— i va inventar una caixeta de 50 taronges en dos pisos de 25, amb llistons perquè l'aire circulara per tots els costats. La mandarina, amb la corfa dèbil i molt sensible a la humitat, només sobrevivia si anava embolicada amb paper.

Durant anys es va usar el paper blanc, l'anomenat estracilla de Buñol, més fi que l'estraça. Però va sorgir un altre problema logístic: com distingir la teua caixa entre centenars en el mercat de Londres? Van nàixer les trepes: peces de llanda de 50x50 cm amb les inicials de l'exportador. Es posaven a la testa de la caixa i amb una brotxa amb anilina s'imprimia la marca en la fusta.

El paper timbrat: quan la taronja va ser víctima del seu èxit

Una anècdota ho va canviar tot. Un exportador vila-realenc va veure a Londres una de les seues caixes a la venda al detall. No totes les taronges portaven el mateix paper. Les fruiteries compraven caixes de diferents qualitats i les mesclaven per a traure més benefici.

Per a evitar el frau, es va crear el lloc de la marcadora: una dona que marcava amb un tampó cada taronja ja empaperada. Un cost més per al procés.

Cap a 1868 apareix el paper timbrat: el paper ja eixia d'impremta amb la marca del comerciant impresa, estalviant així el treball de la marcadora. Sarthou Carreres, en la seua Geografia de 1909, descriu l'escena que tots els majors de Vila-real recordaran:

Dues encaixadores de cara, agenollades sobre coixinets, una xica tiradora enmig passant-los les taronges, i la consigna de que pels respiralls de la caixa es veren bé els timbres.

Per què Vila-real va tardar 50 anys en tindre fàbriques de timbrat?

Entre 1877 i 1919 Vila-real va tindre més de 110 exportadors, però cap fàbrica de paper timbrat fins a 1919. Les causes principals d'aquest retard van ser:

• Finançament estranger: El 80% dels exportadors depenien de capitals forasters. Les cases importadores angleses o franceses els avançaven diners i els donaven ja el paper timbrat amb la seua marca.
• L'alt cost del paper: Costava 70 pessetes la bala en 1896. Molts comerciants preferien anar a la Ribera o a Borriana, on ja hi havia tallers actius.
• La crisi citrícola de 1905-1907: Les gelades de 1905 i 1906 i la campanya desastrosa de 1907 van enfonsar el sector. En l'assemblea del Teatre Principal de Castelló de 1908 es va proposar retallar en fusta, cordes i paper.

El brutal cost de la confecció de la taronja

Una caixa de 500 taronges costava 8,75 ptes: 2,50 de fruita, 3,00 de confecció, 1,75 de noli, 1,00 de corretatge a Anglaterra i 0,50 de magatzem. La confecció ja costava més que la fruita. Per cada parella d'encaixadores calien 4 tiradores, 2 cabassejadores, 10 empaperadores, 2 cabassejadores més, un fuster i un cordeller.

Tant es va retallar que El Clamor de Castelló publicava el 10 de maig de 1909: "A Vila-real es carreguen diàriament al voltant de cinquanta vagons de taronja a lliure, amb destinació a França i nord d'Espanya". Sense paper, a granel, per estalviar.

1919: l'apogeu vila-realenc del timbrat i les seues marques

Acabada la Primera Guerra Mundial, l'exportació es dispara i el paper timbrat es torna imprescindible. Arriba l'era de les grans marques amb dibuixos pintorescos, dones, paisatges i animals. Naixen les categories oficials del comerç:

1. Extra Extra Selected (Primera categoria)
2. Extra Selected (Segona categoria)
3. Selected (Tercera categoria)

Pioners de la indústria del timbrat a Vila-real

Per fi, el municipi comença a fabricar el seu propi paper amb la instal·lació de tallers històrics:

• 1919: Ramón Sifre Bonet, amb 3 màquines al carrer Sant Pasqual, 26 (Primera autoritzada).
• 1919: Julián Herrero Abad, 3 màquines a l'Alameda, 1.
• 1920: Juan Pallarés Picón, al carrer Riu Riu.
• 1921: Vicente Gurrea Bertolín, al carrer Eres, 5 (hui Escultor Amorós). El seu serà el famós Timbrat de Guerra.
• 1923: José i Concepción Andreu al carrer Comunió, 14 i Trinidad Verdiá Girona.

Eren màquines planes que imprimien 100 fulls/hora (de 8 a 10 timbres per full). Tot i ser lentes, en 1921 ja hi havia 11 màquines i entre 1923 i 1935 s'instal·len 34 més com Sarthou, Colomer, Gráficas Sarfe, Miralles, Ferris Perca o Miró Peset.

D'aquella època daurada naixen marques que formen part del nostre patrimoni local: "Pascualeta" de José P. Pesudo Ramos, "Lamidinette" de Miguel Llopico, "La Paloma" de Vicente E. Thaver Marín, "Oranges Blondes" de Francisco Llop o "Blood Oval" de Santiago Verdú.

La modernització i el final d'una era artesanal

Als anys 40, després de la Guerra Civil, la indústria es modernitza amb rotatives de 12.000 timbres per hora i bobines de 70 metres per minut. Als 50 arriben tallers coneguts com Do-Gar (carrer Escultor Amorós) i Alge T (carrer Sant Josep).

El final d'aquesta història industrial va arribar en 1960 amb l'aparició de les bosses de malla de plàstic. S'elimina la confecció tradicional i el paper de seda decau de manera definitiva. Empreses com Timbrados Miró, Colomer i Pallarés es van reconvertir cap a les bosses de basar, farmàcia o merceria, fins que en 1981 va tancar l'últim taller.

Es tancaven així 62 anys d'intensa activitat timbradora a Vila-real. Una indústria que va marcar generacions de dones que, assegudes en rogle i sense deixar de cantar, omplien els magatzems d'un polsim de color que els donava un aspecte realment màgic.

Font: Onofre Flores. Revista Font nº 1

La llegenda dels túnels secrets de Vila-real: Mite o realitat històrica?

A Vila-real, la llegenda dels túnels secrets o galeries subterrànies és una de les històries populars més vives i transmeses de generació en generació. Qui no ha sentit parlar mai d'eixos passadissos foscos que creuaven el subsol de la ciutat? Tot i que sovint s'ha exagerat amb el boca-a-boca, este mite amaga una base històrica real directament vinculada a la seguretat de la vila medieval.

En este article analitzem què hi ha de veritat i què de fantasia darrere dels subterranis més famosos de la Plana.

Imatge il·lustrativa d'una galeria subterrània medieval arquejada, similar a les estructures imaginades en les llegendes locals.

El Mite: Túnels quilomètrics i fugides estratègiques

Segons la creença popular més estesa, el nucli històric de Vila-real estava completament perforat per una xarxa de passadissos secrets. La llegenda afirma que existia un gran túnel principal que connectava el centre de la vila emmurallada (la Plaça Major) amb dos punts estratègics:

• El riu Millars i el paratge del Termet: Una via d'escapada lliure per on els habitants podien fugir en cas de setge o buscar aigua si la ciutat patia un bloqueig militar.
• Borriana o Castelló: Les variants més fantioses del mite asseguren que estos túnels tenien quilòmetres de llargària i connectaven directament les diferents fortificacions de la comarca de la Plana.

La Realitat Històrica: Què eren realment estos subterranis?

Els historiadors i arqueòlegs locals han demostrat que no existien túnels quilomètrics. Tècnicament, hauria estat una obra faraònica i impossible per a l'època, especialment si tenim en compte el tipus de terra argilosa de la comarca i l'alt nivell freàtic de l'aigua subterrània.

Això no obstant, sí que existien estructures subterrànies reals sota els peus dels vila-realencs, les quals van acabar alimentant el mite col·lectiu:

1. Els cellers i refugis de les cases de la Vila

Les antigues vivendes situades dins del perímetre de les muralles (als voltants dels carrers Major Sant Domènec, Major Sant Jaume i de la Sang) disposaven de soterranis i cellers profunds per a conservar vi, oli i altres aliments. En molts casos, estos espais es comunicaven de manera interna amb els de les cases veïnes. Durant un assalt o bombardeig, els veïns podien desplaçar-se sota terra d'un immoble a un altre sense necessitat d'eixir a la línia de foc del carrer.

2. El fossat de la muralla soterrat

Quan la ciutat va començar a créixer fora de les seues muralles en segles posteriors, el fossat protector que envoltava Vila-real es va cobrir i es va soterrar per a poder edificar-hi a sobre. Este procés va deixar buits, túnels de drenatge i espais buits en el subsol que el poble va batejar popularment com a "túnels secrets".

Sabies que...? Durant unes reformes en la Plaça Major fa unes dècades, es van localitzar arcs i antigues galeries sota el paviment (prop del conegut Hostal del Rei). Tot i ser antics cellers i magatzems, la troballa va servir perquè molts veïns tornaren a creure que el túnel del Termet era real.

La necessitat humana del misteri

La història de Vila-real és ben coneguda i està perfectament documentada gràcies a la seua Carta Pobla. Al revés que altres pobles, no necessita mites fundacionals de reis antics per a justificar el seu origen. Potser per això, el veïnat va necessitar crear les seues pròpies llegendes de misteri, foscor i cavallers escapant per passadissos secrets cap al Millars.

L'administració de la vila.

 Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 6 del llibre Breu Història de Vila-real (Jacinto Heredia)

La repoblació de Vila-real: Procés de fundació, donacions i organització

El procés de conquesta en terres valencianes es dona per finalitzat cap al 1245, després de la rendició de la població de Biar. Tot i que la repoblació ja s’havia anat aconseguint de manera paral·lela a la incorporació de les noves adquisicions, en aquells moments l’objectiu principal era colonitzar aquests nous territoris.

El mètode utilitzat va ser el repartiment de propietats. En principi, es varen lliurar donacions als nobles o a persones que havien tingut un paper directe en el procés militar, però més endavant, mitjançant aquest sistema, es rebia a tots aquells que volgueren vindre a poblar les noves terres. Va ser un procés lent i no exempt de dificultats: continuadament eren reclamats colons i es desenvoluparen recursos legals per tal d’impedir l’abandonament de la població. L’obligació de residir un nombre determinat d’anys a la localitat on s’havia obtingut la propietat o la prohibició de vendre abans d’un termini de temps evidencia els problemes que sorgiren durant el regnat de Jaume I per tal d’aconseguir un poblament efectiu a nivell numèric i, a la vegada, estable.

El conjunt de documents que ha servit als diversos investigadors per estudiar el procés de formació de Vila-real procedeix d’un grup de llibres de la Reial Cancelleria on, juntament amb altres notícies, es conservaven les donacions fetes pels monarques. Tanmateix, l’escassesa de les detallades per a tot el Regne de València —poc més de dues-centes durant un període de 29 anys— alerta de la parcialitat de la font. L’explicació resideix en el fet que qui veritablement tenia el control de la repoblació eren els repartidors o assentadors i el rei només actuava en casos molt concrets: donacions fetes a persones relacionades amb la casa reial com a compensació de serveis o de salaris.

La creació de Vila-real i els primers pobladors

En ser creada per manament de Jaume I, Vila-real passa a formar part de les propietats de reialenc en ser incorporada al patrimoni reial. Amb anterioritat a l’emissió de la carta pobla ja s’havien lliurat terres i dut a terme l’assentament dels primers pobladors. La nova localitat va ser ubicada en terres pertanyents al terme de Borriana, però va ser dotada de tot un cos legal que la convertia en independent. Els seus termes s’ajusten prou als actuals, a excepció de la recent segregació de les Alqueries, sense cap altra modificació durant més de set segles.

L’assentament dels nous habitants es va iniciar amb anterioritat a l’any 1269, com assenyala Amorós. Arnal, Pasqual i Ramon de Maria indiquen que els primers documents que ens aporten notícies sobre la donació de terres són d’aquesta data, però en ells ja queda indicada la presència de cases bastides en parlar de les llindes de la terra atorgada. A més, el fet que un dels documents siga la confirmació d’un lliurament anterior permet retrotraure la data d’arribada dels primers pobladors.

La possibilitat que Vila-real s’assentés sobre una antiga alqueria o que, pel contrari, la seua creació fora totalment de nou és un tema que s’ha plantejat sovint entre els estudiosos. Si s’analitza la documentació generada per la repoblació, es pot observar que els dos documents pertanyents a 1269 presenten importants diferències respecte dels següents, datats el 1272. A partir d’aquest any, la majoria fan donació de solars per a la construcció de domos o, en algun cas, d’una casa ja construïda; mentre que el 1269 el que es cedeix era un casali, un concepte que segons Du Cange sembla respondre a un lloc abandonat que podia tindre cases.

Així, el document de donació per a Abraham de la Torre recull el lliurament d’un estadi amb un casali i d’una partida que també posseeix un altre casali enfrontat amb la carrariam publicam. Tot això porta a pensar que, si prenem en compte el tipus d’hàbitat dispers existent a la zona i, en conseqüència, la presència de cases abandonades durant el procés de la conquesta, no seria estrany que el monarca aprofitara algunes d’aquestes restes per a iniciar el procés repoblador. No obstant això, cal reconéixer que va ser la determinació personal de Jaume I de crear una nova població a la part occidental del terme borrianenc l’element decisiu que va impulsar l’existència de Vila-real.

Els motius de la fundació

Diverses són les raons que s’han argumentat per tal d’explicar les causes que motivaren la creació de la vila. Font Rius assenyalava, a nivell general per a tot el Llevant, que va ser la finalitat econòmica la que va propiciar la repoblació. Per a Doñate Sebastiá, José María, la decisió reial estava originada per raons estratègiques: es tractava de crear un poblament cristià entorn d’una àrea de muntanya amb important presència de mudèjars. Tanmateix, aquest argument va ser rebutjat per Ramon Ferrer, aplicant la idea de Font Rius ja exposada.

Sens dubte, les raons responien a un model d’actuació ampli, profundament lligat a la política reial de repoblació. La creació o ampliació de terres de regadiu havia estat ja propiciada per Jaume I en altres llocs, com el Xúquer, amb la creació de la Séquia Reial, també anomenada Séquia d’Alzira. D’aquesta manera s’intentava recompondre un espai rural totalment desarticulat, que havia patit el procés de descomposició del poder musulmà i una llarga guerra de conquesta.

Els problemes per aconseguir repobladors van ser constants des de l’inici del període. El 1270, el monarca va realitzar ja diverses accions encaminades a atraure una quantitat suficient de població. Vila-real naix en un moment de nou impuls de la política repobladora, convertint-se en un focus d’atracció especialment per la possibilitat d’accedir a unes terres fèrtils i convenientment irrigades.

L’acció repobladora va ser encarregada a tres personatges que apareixen en la documentació de l’any 1273: Arnau Escrivà, batle de València; fra Pere Peironet, comanador de l’Orde del Temple a Borriana; i Pere de Juneda, veí de Borriana. Ells varen ser els qui lliuraven les terres, els horts i els solars per a la construcció de les cases, però, el mateix que en altres territoris valencians, no s’han conservat els llibres on registraven les accions portades a terme.

El procés de donacions reials

A banda de les dues registrades el 1269, les donacions fetes pel monarca es concentren entre 1272 i 1275. A partir d’aquest moment, solament se’n registren quatre més. En la primera meitat de la dècada dels setanta es van produir 37 donacions i dues confirmacions, i és l’any 1273 quan es registra el major nombre. Hi ha un percentatge elevat de terres donades a treballadors de la casa reial —argenters, porters, cuiners— o familiars seus, fet que explica la tasca reial com una acció només complementària del procés de repoblació i amb l’objectiu de concedir béns immobles com a pagament dels serveis prestats per aquells.

Les donacions constaven quasi sempre d’un solar per a bastir una casa, horts que es localitzaven a l’entorn de la població i terres de cultiu en fanecades i jovades, que podien ser de secà, de regadiu o de les dues modalitats.

Dos fets confirmen el 1274 la consolidació de Vila-real com a població arrelada i independent: el primer va ser la concessió de la carta pobla i el segon, la confirmació general de totes les heretats lliurades pels tres personatges responsables de la repoblació. Però no totes les terres havien estat cedides en aquesta data. Al febrer de 1276, el monarca donava poders a Muce de Portella, batle reial, per a establir i donar a cens propietats a Vila-real, el mateix que a Sagunt, Onda, Sogorb, Morella i Peníscola.

La tasca repobladora continuava, mentre que la nova població començava a generar els primers beneficis econòmics per al monarca. Al setembre següent, mort ja Jaume I, era l’infant En Pere qui reconeixia els comptes de les batlies, entre elles la de Vila-real, més els beneficis obtinguts per la venda de sarraïns de Sagunt i d’Onda: un total de 45.692 sous i cinc diners.

Una ordre de Pere III obligava a Salomó Vidal, batle de la vila, a fer una crida a tots aquells que no residien a la població, incomplint una de les principals condicions imposades, i li donava poder per a lliurar aquestes terres a altres pobladors que desitjaren assentar-se en el terreny, foren cristians tant com jueus o mudèjars. Aquesta decisió obria el pas a la posterior oferta que es va fer entre 1279 i 1280 als moros de Castalla i de Biar per a vindre a poblar les terres de Vila-real a canvi de cases, heretats, protecció i diverses franquícies reials.

Paral·lelament, es va realitzar un nou control de les terres concedides, exigint els títols que avalaven la possessió de la terra i propietats en general, a la fi d’obtindre “utilitats” per al monarca, referint-se al dret d’extraure beneficis mitjançant el cobrament d’impostos.

Alfons III va donar poder el 1286 a Guillem de Torres per a encarregar-se de dirigir l’assentament de la població a Vila-real, Pego, Penàguila, Calp, Serra i altres poblacions. El problema continuava sent aconseguir que la població s’establira de manera definitiva i que els absents tornaren per a fer-se càrrec de les seues heretats.

La monarquia va continuar amb el procés de repoblació portant a terme diverses accions que permeteren la seua consolidació. Així, el 20 de setembre del mateix any, Guillem de Torres era encarregat de dividir i assignar les terres d’una alqueria propera a Vila-real seguint les mateixes pautes que s’havien marcat a la població i, a més, els homes de la vila eren exempts del pagament de certs impostos durant quatre anys. Altres dos nous manaments, el primer de 1289 i el segon de 1291, incidien una vegada més en el problema de l’absentisme dels propietaris de les terres i en la conveniència de procedir a nous lliuraments.

L’organització administrativa

Al mateix temps, calia dotar la població d’un cos jurídic com a base del funcionament de les relacions socioeconòmiques. El fur concedit a Vila-real va ser el d’Aragó, de manera semblant al que tenia la vila de Borriana des de 1233, malgrat que en el moment d’emetre la carta pobla era ja més habitual assignar el Fur de València.

Tot seguit es va iniciar el nomenament d’autoritats civils i religioses, en ser designat Joan Gutiérrez com a rector de la capella de Sant Jaume, parròquia de la vila, amb caràcter vitalici. Batle, justícia i escrivà eren els càrrecs de major transcendència i importància.

L’escrivania de Vila-real li va ser concedida de per vida a Jaume de Cascant el 1273, al mateix temps que li eren donades set jovades de terra i un pati per a la construcció d’una casa. En la dècada següent hi haurà altres dos nomenaments: el 22 de juny de 1284 el càrrec recau sobre el fill de l’anterior per un període de quatre anys i pel preu de tres morabatins d’or; però el 28 de febrer següent l’escrivania passa a Joan de Planes en les mateixes condicions del contracte anterior.

Els càrrecs de justícia i de batle han estat datats per primera vegada el 1276. Ambdós els coneixem per notícies indirectes: el primer, Pere Rubim, era cridat a intervindre en una disputa entre Joan de Pertusa i Bernat de Punto per un conflicte de terres; i el de batle va recaure sobre el jueu de Borriana Salomó Vidal, que havia rebut terres tres anys abans i al qual, ja s’ha dit, li va ser encomanada la tasca de fer crida a aquells que havien rebut donacions perquè vingueren a poblar la vila.

El marc econòmic i les franquícies

La monarquia va ajudar igualment a crear un marc econòmic que potenciés la vida de la nova població. El 4 de març de 1274 li era concedit a Vila-real el dret a celebrar fira anual franca i lliure durant els primers sis anys. Set anys després, una ordre demanava al justícia Pere Olivella que obligués els habitants dels llocs propers a la població perquè acudiren al mercat de la vila.

En la mateixa data era lliurada la gabella de la sal i una ampla extensió de terra campa sobre la séquia de la població per a ser emprada com a zona de bovalar, a la fi que pasturaren els ramats dels veïns. La concessió de franquícies per part de Jaume II en impostos com la lleuda o el peatge, més tard confirmades pel seu fill Pere, juntament amb la llicència donada a Pere d’Ahera per a la construcció d’un hospital de pobres en els terrenys donats pel mateix monarca i arreplegar fons per a edificar part d’un pont sobre el riu Millars, manifestaven l’interés de la monarquia per assolir l’arrelament de la seua població, propiciant així, en relació amb altres llocs, unes condicions econòmiques i socials amb molts avantatges.

Font: Immaculada Román Millán, El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XV. Comunitat de Regants i Ajuntament de Vila-real, 2000.

Fotos amb història: Làpida víctima accident laboral a l'arxiprestal

 Antigament la gent se moria de tres coses: de velllet, perquè estava molt malet o de desgràcia.

Ací una làpida que hi ha a l'arxiprestal sobre la tomba d'un jove que va morir de desgràcia durant les obres del temple.

A la inscripció diu: "Aquí yace Antonio Sans, hijo de Francisco Sans y Magdalena Gosalbo. Murió de desgracia el 1 de enero de 1791

La Botera de Vila-real: Història del Desaigüe de la Muralla Medieval

La Botera era el nom que rebia a l'Edat Mitjana l'orifici situat al peu de la murada, al final d'un carreró interior. Originalment estava al mur de l'actual carrer amb aquest mateix nom, prop de la Torre Motxa. La seua missió consistia en permetre el desaigüe de les escorrenties pluvials i, en general, de tot tipus de brutícia més o menys líquida.

En una època en què no existia cap sistema de clavegueram, tots els residus domèstics (inclosos els d'origen humà) anaven a parar al mig del carrer cap al vall fondo que rodejava els murs, precisament al cantó de la Torre Motxa, que era la part més baixa de la vila.

Les transformacions defensives i el tancament del vall

Com s'ha pogut comprovar en excavacions fetes als darrers anys, aquest vall era totalment sec. Va ser terraplenat per complet l'any 1554 per obres dirigides per l'enginyer militar Joan de Cervelló. En aquell moment es van construir sengles baluards davant els principals portals de la vila (tal com mostra el famós dibuix de Rafael Martí de Viciana) per modificar amb sistemes moderns les defenses de la població.

Reivindicacions veïnals i nous portals

El veïnat d'aquest carrer, conegut en aquells temps com de la Botera, havia demanat ja en 1489 fer un nou portal al mur de la vila, ja que aquest bloquejava la ventilació de la zona. L'any 1515 es va retirar la reixa, però no va ser fins al 1554, una vegada suprimit el vall, quan es va obrir la nova porta i es varen retirar les reixes.

A aquest pany de la murada s'obrien ja diversos accessos històrics:

• El Portal de Borriana (a l'actual carrer de Manuel Benedito).
• El Portal d'Enmig (carrer Ramón y Cajal).
• El Portal d'En Pedrinyà (conegut també com de la Sang de Jesucrist o dels Jueus, situat junt a la placeta de la capella de la Sang).

Recuperació i restauració de la Torre Motxa

Durant el primer ajuntament democràtic, s'autoritzà la construcció d'un gran edifici de vivendes darrere mateix de la Torre Motxa. La desaparició de les cases annexes va deixar en estat molt precari les restes de la murada. Per aquest motiu, la següent corporació municipal va procedir a la restauració de la torre i de tot el seu entorn, consolidant el mur i incorporant aquestes antigues reixes a l'ornamentació, tot i que ja no era possible ubicar-les al seu punt original.

Font: Jacinto Heredia Robres, Cadafal (maig 2001).