Rafael Beltrán Moner

Rafael Beltrán Moner (Vila-real, 20 de gener de 1936) és un prestigiós músic i compositor valencià. Es va iniciar molt prompte en el món de la música; des dels set anys d'edat ja estudiava solfeig de la mà de son pare, el recordat mestre Vicente Beltrán Cortés, qui aleshores era director musical de l'agrupació coral Els XIII i professor de violí d'aquesta entitat vila-realenca.

En aquest centre, superant les greus dificultats dels anys de la guerra i la postguerra tal com es feia des de la seua fundació als anys vint, es va desenvolupar una enriquidora activitat associativa i artística en camps com el teatre, la sarsuela i el cant coral.

Estudis musicals i formació

El jove Rafael va continuar la seua formació amb la professora Maruja Calatayud i, posteriorment, amb Flora Trasobares, amb la qual va realitzar els estudis de piano, acompanyament, música de cambra, història i estètica. Periòdicament s'examinava al Conservatori Superior de Música de València, on va ser dirigit en els cursos superiors de piano pel mestre Leopoldo Magenti.

Així mateix, va iniciar els estudis d'harmonia amb el director de la Banda Municipal de Castelló, Eduardo Felip, per a continuar aquesta assignatura a València amb el mestre Miguel Asíns Arbó. Mentre complia amb el servei militar a Eivissa, va completar els seus estudis d'harmonia i composició amb el llavors comandant director de la música militar, el Sr. José López Calvo, i de nou a València amb el mestre Más Quiles durant les seues estades.

Alhora que cursava els seus estudis, Beltrán va dirigir la banda Unión Musical La Lira, va participar com a pianista en les representacions de sarsuela de l'agrupació coral Els XIII i en espectacles de varietats a l’antiga seu de l’entitat (el saló del Real Cinema), i va col·laborar en múltiples activitats culturals amb les associacions locals i els programes radiofònics de Ràdio Sant Pasqual. Igualment, es va iniciar com a compositor de música lleugera amb peces destinades a diversos intèrprets de l'àmbit provincial, algunes de les quals van arribar a ser gravades discogràficament.

Música lleugera i salt professional

Formant part del conjunt musical Los 7 del Mediterráneo, Rafael Beltrán s’introdueix en el món professional amb gires que el porten a diversos escenaris de l'entorn proper, així com a Suïssa i Portugal. L'any 1964 es trasllada a Madrid, on establirà la seua residència definitiva. Durant aquesta etapa, s'ocupa com a arranjador en gravacions discogràfiques i com a comentarista musical en Radio Juventud de la Cadena Azul de Radiodifusión.

Al mateix temps, actua com a mestre director amb artistes tan populars com Lolita Sevilla, Los Cinco Latinos, Raphael, Rocío Jurado i Amancio Prada. Igualment, intervé com a músic acompanyant en els espectacles de ballet dirigits per la coreògrafa russa Valentina Kashuba, interpretant un amplíssim repertori de caràcter clàssic.

L’any 1969 ingressa per oposició en el departament de música de Televisió Espanyola (TVE) en l'especialitat de muntador musical, una dedicació que compaginarà des de 1982 amb la de professor de l'Institut Oficial de Ràdio i Televisió (IORTV). Fruit de la seua docència és la publicació del llibre La ambientación musical, text de referència per a nombroses promocions d’alumnes de comunicació audiovisual. A més, imparteix cursos intensius sobre aquesta especialitat a Madrid, Barcelona, la Corunya, Castelló, València, Tenerife i al centre de formació de la Ràdio Televisió Portuguesa a Lisboa.

Composicions i vincles amb Vila-real

El resultat de la seua estreta vinculació amb la seua ciutat natal és l’encàrrec de l’anomenada Missa del Llaurador, commemorativa de les bodes d’or de la Cooperativa i Caixa Rural de Vila-real. Igualment, l’any 1973, i per tal de celebrar el setè centenari de la fundació de la vila, la corporació municipal li encarrega una missa solemne dedicada a Vila-real; aquesta obra, escrita per a sis veus mixtes, solistes, orquestra, òrgan i guitarres, va ser estrenada en un ambient entusiasta a l’església arxiprestal de Sant Jaume el dia 19 de febrer de 1974.

Altres composicions corals seues de caràcter religiós són la Missa popular a Sant Pasqual, la Missa a Santa Maria del Madrigal i els cants propis de la missa per al quart centenari de la mort de Sant Pasqual, estrenats en la solemne cerimònia oficiada en la basílica pel cardenal Tarancón, en presència de S.M. el rei Joan Carles I, al maig de 1992.

Dins de la seua producció coral destaquen també Cantares de Campoamor, Himno Centenario, El ball de la plaça (per a cor, ball i banda) i les Albades de Nadal (per a quatre veus mixtes i veus blanques sobre textos populars i de Manuel Villarreal), estrenada el 2004 a l’Auditori de Vila-real. En reconeixement de la seua gran aportació al patrimoni musical i cultural, al febrer de 2005 li va ser concedida la Medalla d'Honor de la Ciutat de Vila-real.

A més, l'any 1994 va ser membre del jurat del Festival de l’OTI i el 1995 va ser convidat com a ponent al Congrés de Música de Cinema de la Mostra de València. Eixe mateix any va col·laborar com a assessor en els treballs inaugurals de l'Auditori Municipal de Vila-real, on s'estrenà la versió per a orquestra de la seua Simfonia Popular, escrita especialment per a aquest acte i interpretada per l'Orquestra Simfònica de RTVE sota la direcció del mestre Enrique García Asensio. El compositor és també membre de l’Associació de Músics Simfònics Valencians i, entre els guardons que ha rebut per la seua obra, destaca el primer premi del III Premio Internacional de Música Electroacústica SGAE 2003 amb l'obra Quartet 189.

Obra contemporània i catàleg simfònic

A banda de la seua activitat laboral, com a inspirat compositor contemporani, Rafael Beltrán ha acumulat un impressionant catàleg de peces de música de cambra. Entre elles destaquen: Suite cordobesa (violoncel sol), Finestres baixes (flauta i piano), Preludio en blues y fuga (duo de guitarres), Gregal (violoncel i piano), Orichalcum (quintet de metalls), Sons blaus (flauta i quartet de saxos), Prólogo y tres temas (piano), i les obres per a orquestra de pols i pua Del poble, Nanos i gegants i Portuguesa. També destaca Homenatge (guitarra i quartet de corda) i Concert per a quartet de corda, totes elles estrenades públicament i, en molts casos, editades en format CD.

Fotos amb història: Plaça del Calvari

 Aquesta imatge (retocada amb IA) ens mostra la que va ser la plaça del Calvari, dita així degut a què fins la guerra civil de 1936 ahí va estar situat el calvari i el cementeri de la localitat. 
La instantània correspon a un dia de partit del Villarreal CF en segona divisio (temporada 70-71) i s'aprecien els inicis de construcció del pavelló Joan Bta. Llorens i, al fons, les obres del que seria l'estatua del Llaurador. Ambdues obres se van inaugurar l'any de la celebració del 700 aniversari de la fundación de la vila. I en aquell moment la plaça del Calvari va passar a ser la plaça del Llaurador.

Els inicis de la devoció a la Mare de Déu de Gràcia

Les notícies més antigues sobre l’existència concreta d’una capella de la Verge Maria anomenada de Gràcia, a l’església de la vila, són de 1485, quan es dona un permís relatiu a un arc de pedra destinat a la construcció del seu absis. Dos anys després, es detecta l’encàrrec d’un retaule per a aquesta capella, costejat amb els acaptes d’almoines fets pel Consell entre els veïns de la vila. Recordem que la Madona Sancta Maria, tan estimada pels vilatans, va tindre igualment a la mateixa església gòtica de Sant Jaume capelles i altars sota les advocacions dels Àngels, de les Neus, de la Llet, de Montserrat, de l’Esperança, de la Concepció i, finalment, de la Soledat.

Construcció de l'ermita vora el Millars

Sols al cap de dues dècades, a començaments del segle XVI (1505), apareix la primera referència a la Verge Maria de Gràcia vinculada amb total seguretat a les ermites de vora riu. El 1514 s’autoritza al notari Pere Gil a edificar una vertadera església en condicions al lloc on, fins aleshores, no hi havia més que una capella amb porxo davanter; instal·lació més que suficient per a les activitats dels penitents solitaris que fins a eixos moments havien ocupat aquell indret a les balmes i pedreres del Millars.

Convé recordar que, ja el 1375, el Consell havia permès al frare eremita Bernat Fabra fer-se una cel·la per a portar vida d’oració allunyat de la gent, en un punt del riu on els habitants de la vila acudien exclusivament per resoldre problemes relacionats amb l’assut de la séquia i on, amb el temps, el conjunt de terres ermes seran emprades com a bovalar comunal.

Es coneix el nom de molts dels frares i penitents que voluntàriament habitaren en diversos moments les aïllades capelletes, però no sempre era fàcil trobar qui acceptara fer vida de soledat en aquell indret del terme. El 1515, els jurats cerquen «si alguna persona trobara, així religiosa com seclar, que·ls apparegua bona e sufficient per a star en dites hermites». Finalment, per a poder instal·lar a l’ermitori ja bastit dos frares de Sant Francesc de Paula, el Consell es veu eixe mateix any en la necessitat de comprar un parell de màrfegues i de flassades cardades que, en un inventari posterior, apareixen enumerades juntament amb un llit de cinc fustes, una tauleta, algunes cadires i bancs, a més de senzilles eines de cuina.

A la documentació de 1527 s’esmenta per primera vegada un camí veïnal que porta a la zona de les ermites, la qual cosa indica l’inici d’una comunicació que molt a poc a poc s’anirà incrementant al llarg del segle. Sobretot després que, el 1577, es tornen a fer a càrrec del Consell algunes adaptacions a l’edifici per acollir un reduït col·lectiu de frares de l'orde franciscana reformada per Sant Pere d'Alcàntara. Els religiosos hi passen no arriba a dos anys, mentre esperen l’autorització per edificar un convent propi a la capella del Roser, a prop de la vila.

L’inventari que fan els jurats el 1588 evidencia ja diversos donatius aportats pels devots i un cert conjunt d’aixovar i mobiliari, en molts casos amb senyals d’haver estat usat. Rafael Martí de Viciana, en la seua Crònica del Regne de València, fa referència de passada a l’ermita l’any 1564, però sense haver-la visitat, i la qualifica com a «antiga». Una denominació raonable per al moment en què es fa, quan el pas d’un segle significava el temps de dues o inclús de tres generacions. Encara als nostres dies, alguna cosa d’abans de la guerra o del temps dels nostres besavis ens sembla ser «de tota la vida», quan la seua antiguitat sovint pot no arribar ni de lluny als cent anys.

La devoció a Maria a la parròquia de la vila

Tot i que l’altar de l’ermita té autorització per a dir missa, el centre de la devoció a

la Verge Maria en les seues diferents advocacions continua estant encara a l’església del poble. Per cert, és en aquest segle quan la imatge local de la Verge de Gràcia afegeix al seu nom el «de la Reixa» i es fa popular entre els devots. El reixat que se situa davant la capella és manat fer mercè a un llegat de 50 lliures que deixa en el seu testament el prohom Lluís de Calaceit, fet que provoca un plet del Consell amb els hereus pel que fa als terminis del seu compliment.

Aquesta reixa, esmentada en ocasions per algun detall pràctic o ornamental de la seua execució (com el rossinyol), serà una característica fonamental de la capella de la Mare de Déu de Gràcia i romandrà col·locada més de dos segles, fins a l’enderroc de l’antiga parròquia. El tancament del xicotet recinte del retaule i l’altar serà útil en alguns aspectes; per exemple, per a reservar el Santíssim Sagrament els dies de festa quan l’altar major estava ocupat, per la qual cosa el bisbe de Tortosa recomana el 1610 la col·locació d’uns balustres com a reforç.

A la mateixa visita pastoral es reclamen al seu responsable els comptes de la Confraria de Nostra Senyora de la Reixa, que allí radicava depenent de la Confraria Major. En altres ocasions, el reixat resulta un problema per servir de refugi a algunes persones, de manera que el bisbe prohibeix entrar ni estar dins d'ell, excepte al baciner, els escolans i la persona que ajudés a dir la missa.

La Confraria de la Reixa no degué ser molt nombrosa ni dotada econòmicament, perquè els requeriments episcopals perquè tingueren els ornaments necessaris —i especialment una peça de cuiro guadamassil per cobrir l’altar— es repeteixen des del 1601 fins al 1645, inclús amb amonestacions d’excomunicació per la falta d’obediència. Finalment, el 1664 sembla estar tot l’aixovar necessari i, a l’any següent, la imatge de la Verge Maria és coronada en el seu retaule.

Encara a la visita pastoral de 1690, quasi dos-cents anys després d’haver estat col·locat el reixat, i quan ja han començat a prendre alé les activitats pietoses a l’ermitori del Millars, es fa repetit esment de «lo altar y sots invocació de Nª Sª de Gracia dita de la Reixa» i també «lo altar de Nra. Sª de la Reixa», mostrant l’intens arrelament d’una denominació que al segle següent acaba desapareixent.

L’advocació mariana de la Mare de Déu de Gràcia, amb variades representacions iconogràfiques, mantindrà la seua presència en la parròquia de Sant Jaume després de bastir-se el nou temple a la segona meitat del XVIII i fins als nostres dies, tot i que la imatge ha passat des del seu nínxol inicial a un altar lateral de la nau de l’evangeli, a l’interior de la capella de la Comunió.

Fotos amb història: Arc triomfal al raval de sant Pasqual amb motiu de la visita del rei Alfons XIII el 13/04/1905.

L'arc triomfal al raval de Sant Pasqual va ser una estructura efímera alçada a Vila-real per a rebre el rei Alfons XIII el 13 d'abril de 1905. Aquest esdeveniment històric va marcar un gran desplegament festiu a la localitat.

Context de la visita

• Motiu principal: El monarca va viatjar a Vila-real per a visitar i retre culte al sepulcre de Sant Pasqual.
• Devoció reial: Alfons XIII sentia una forta connexió amb el patró de Vila-real, ja que el rei havia nascut un 17 de maig, data que coincideix exactament amb la festivitat i mort del sant.
• La Panderola: El seguici reial va utilitzar el conegut tramvia a vapor (la Panderola) com a tren reial durant el seu recorregut per la comarca de la Plana.

Característiques de l'arc

• Arquitectura efímera: Com era tradició a l'època per a les visites reials, es va construir un gran arc de triomf provisional decorat de forma monumental.
• Ubicació: Es va emplaçar al raval de Sant Pasqual, el punt d'entrada natural i via d'accés principal cap al santuari del patró des del centre històric.
• Impacte social: Tota la població es va bolcar a engalanar els carrers amb flors, tapissos i banderes per rebre la comitiva

Qui va ser Vicent Lloréns Poy? Biografia del cèlebre artista de Vila-real

Vicente Lloréns Poy

Pintor i escultor (1936 - 2014)

Vicente Lloréns Poy va nàixer al carrer de Santa Clara de Vila-real el dia 19 d’agost de 1936. Amb només set anys, va iniciar els primers estudis de dibuix, pintura i modelat amb el seu gran mestre i mentor, l’escultor José Ortells López. L'any 1951 va ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València i, posteriorment, es va traslladar a Madrid, on es va graduar com a professor de dibuix a l’Escola Central de Belles Arts a l’edat de dèneu anys.

Més tard, va ampliar els seus estudis a Roma l'any 1962 gràcies a una beca, i a París entre 1965 i 1966 amb una ajuda del govern francés. Des de 1958 va realitzar nombroses exposicions a Madrid, on va destacar com a retratista i per les seues obres de temàtica religiosa i paisatgística. També va exposar en ciutats com Barcelona, València, Marbella, Castelló o Bilbao. Als anys setanta, coincidint amb l’obertura política, van tindre un especial èxit les seues representacions de figures nues, caracteritzades per una línia alhora classicista i sensual.

Per aqueixa mateixa època, Lloréns Poy va iniciar una nova trajectòria com a escultor. Entre les seues obres ubicades en espais públics destaquen, a Vila-real, els monuments als Llauradors i al rei Jaume I (1974). Així mateix, va realitzar retaules, sepulcres i figures religioses a Tortosa i Barcelona, a més de petites escultures seriades i el monument a la història de Castelló, situat a la plaça de Santa Clara de la capital de la Plana.

En els seus darrers anys, havent abandonat l’activitat pictòrica, es va dedicar a diverses obres escultòriques de gran rellevància relacionades amb la Basílica de Sant Pasqual de Vila-real, com el retaule i el sepulcre del sant a la Reial Capella, i el monument a la plaça exterior.

Doctorat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid amb una tesi sobre el seu mestre José Ortells, va rebre nombroses distincions al llarg de la seua carrera. Entre elles, la Creu i l'Encomanda de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi. L’any 1998, el papa Joan Pau II el va nomenar Cavaller Comanador de l’Orde de Sant Gregori el Magne en la seua classe civil. A més, va ser nomenat Fill Adoptiu de la vila de Torrehermosa i va rebre la màxima distinció oficial de la seua ciutat natal com a Fill Predilecte de Vila-real.

Vicente Lloréns Poy va morir a Vila-real el dia 22 de febrer de 2014. En el seu homenatge, entre el 10 de març i l'1 de maig de 2016, la Fundació Caixa Rural de Vila-real va organitzar una extraordinària exposició retrospectiva de les seues pintures i dibuixos.

Les primeres donacions veïnals

Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 2 del llibre Breu Història de Vila-real (Jacinto Heredia)

Antoni Josep Cavanilles y su crónica histórica de Vila-real

Antoni Josep Cavanilles (València, 1745 - Madrid, 1804)va ser un dels

botànics i naturalistes més importants de la Il·lustració espanyola Sacerdot de professió, va dedicar gran part de la seua vida a recórrer la península Ibèrica per a catalogar la seua riquesa natural. La seua obra cimera, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia (1795-1797), continua sent un tresor documental imprescindible per a conéixer la història, la geografia i la flora valenciana.

Com a director del Jardí Botànic de Madrid, Cavanilles aplicava el rigor científic de Linné, però les seues cròniques anaven molt més enllà de les plantes: analitzava l'economia, els rius, la salut pública i el caràcter de la gent de cada poble que visitava.

A continuació, reproduïm el fragment íntegre en què Cavanilles descriu la situació de la localitat de Vila-real a finals del segle XVIII (Llibre Segon, pp. 108-109), on relata des del perill dels antics arròsars fins als conflictes nocturns pels robatoris d'aigua de reg.

---

El texto de Cavanilles (1795)

14. Villa-real padeció infinito en las guerras de Sucesión, pues fue incendiada y en parte destruida, de modo que en 1713 apenas llegaban a 300 sus vecinos; pero lo ameno y fértil del país, la abundancia de aguas y la aplicación de los naturales han producido tal aumento, que hoy día forman el número de 1.500.

No obstante las grandes pérdidas que causó el cultivo del arroz, parece regular que los de Almenara, Burriana, Puig y otros deseasen aprovechar sitios pantanosos, mayormente no conociendo bien los crueles efectos de los arrozales; pero que los de Villa-real destinasen a ellos un terreno firme y fértil, que convirtiesen en lagunas el suelo seco porque tenían copiosos riegos, prueba que prefirieron el interés a la salud.

Muy presto conocieron el yerro al ver la muerte en sus casas o en las de los vecinos, y el pueblo lleno de enfermos y cadáveres. Proscribieron luego el cultivo del arroz y, recobrada la salud, se alentaron con nuevo espíritu para cultivar enteramente su término, el cual tiene hora y media de diámetro entre los de Nules y Almazora, y los de Burriana y Onda; y es tanto más precioso cuanto, por no llegar hasta el mar, está libre de arenas y pantanos.

Causa admiración y gusto la abundancia de frutos y las riquezas de Villa-real, como también la infatigable aplicación de sus naturales, ocupándose como un ciento de ellos en tejidos de cáñamo, la producción de seda, filoseda y cintas; los restantes son todos labradores que emplean sus brazos o su dinero en cultivar los campos. El estiércol es una materia muy necesaria en estos lugares por la multitud de huertas y por la calidad fuerte de las aguas [...]; para acopiar, pues, la mayor cantidad posible de estiércol se emplean hasta los niños de muy tierna edad, corriendo por sendas y caminos.

Las aguas para el riego se toman por la derecha del río y corren por varios canales, divididos después en otros muchos. Los de Burriana tienen además las sobrantes de Villa-real; pero no contentos con eso, no falta quien de noche abra los boquetes para robarlas aquellos días en que deben por obligación dejar correr las suyas hacia Nules. A pesar de la policía establecida en estas tierras sobre el riego, cada día se renuevan robos de agua, porque muchas veces basta un riego oportuno para asegurar la cosecha.

Aunque el caserío de Villa-real y sus edificios públicos, principalmente la magnífica iglesia, atestiguan la riqueza del pueblo, en nada se manifiesta mejor que en la multitud de frutos.

---

La producción agrícola de Vila-real en el siglo XVIII

Para entender la magnitud económica de la época, el naturalista nos dejó un inventario detallado de las cosechas anuales de la población. Destaca la mención a las naranjas chinas, un cultivo que un siglo después transformaría por completo la economía de la Plana:

• 120 libras de seda
• 2.700 cahíces de trigo
• 1.800 cahíces de maíz
• 880 cahíces de cebada
• 1.300 cahíces de judías
• 180 cahíces de habas
• 4.000 docenas de melones
• 6.000 arrobas de pimientos (el alcalde mayor de 1793, D. Francisco Insa, le aseguró que en años buenos como 1792 se llegaba a las 8.000 arrobas)
• 2.000 arrobas de hortalizas
• 5.000 arrobas de todo género de frutas (de las cuales gran parte son naranjas chinas y agrio)
• 700 arrobas de algarrobas
• 30 arrobas de higos
• 40 arrobas de cáñamo
• 200 arrobas de aceite
• 600 cántaros de vino