L'evolució urbanística de Vila-real: del traçat medieval als reptes de futur

Evolució urbanística de Vila-real

Vila-real és un dels municipis de la Plana —juntament amb Castelló, Nules, Almenara i Almassora— que, a partir d’un recinte medieval geomètric i en escaquer, ha desenvolupat la seua trama urbana en quadrícula d’una manera més o menys aproximada.

La vila medieval primitiva

Creat de nova planta el 1274 pel rei Jaume I (només dos anys abans de la seua mort), en el disseny del plànol original de la vila s'hi veuen les mans d’un expert urbanista. Aquest va dissenyar un rectangle romboidal perfecte tallat per quadrícules exactes, tal com algunes dècades després aconsellava Francesc Eiximenis.

El recinte comptava amb quatre portes principals:

• Portal de Castelló (Nord): al final de l’actual carrer Major de Sant Jaume.
• Portal d’Onda (Ponent): al costat del qual s'obria l'esplanada de celebració de la fira anual.
• Portal de València (Migjorn): al final de l’actual carrer Major de Sant Doménec.
• Portal de Borriana (Llevant): al final de l'antic camí cap a Borriana.

Successivament varen ser oberts altres accessos secundaris, com el portal d'Enmig o el de la Sang, situat al costat de la vella jueria.

Cadascun dels angles que tancaven el recinte rectangular estava coronat per una torre defensiva: al SO la de Martorell, al NO la d’Alcover, al NE la d’En Folch Miquel i al SE la Torre Motxa. Aquesta última encara es conserva parcialment i, junt amb un tros de la part oriental de la murada (a l’actual avinguda de la Murà, dins de la Casa de l’Oli on es troba l'Arxiu Històric Municipal), és l’únic testimoni extern que resta d’aquell llenç defensiu que durant segles envoltà la ciutat. La resta del traçat ha quedat integrat a l'interior de les edificacions actuals.

Els carrers de l'antiga vila tenien el carrer Major com a eix longitudinal, el qual és travessat perpendicularment pels carrers del Governador, Azcárraga, Pere III i el de Ramon y Cajal (que condueixen a les carreteres d’Onda i de Borriana respectivament). A la confluència d'aquests dos eixos principals es forma una plaça porxada quadrangular, la Plaça de la Vila, lamentablement mutilada el 1966 en el seu angle SE per tal d’edificar l’actual Plaça Major.

Els ravals i el creixement històric

Durant el segle XIV ja s’havien format dos ravals fora muralles: al sud de la vila el Raval de València o de Santa Llúcia (hui del Carme) i al nord el Raval de Castelló (hui de Sant Pasqual). Posteriorment, i fins al segle XIX, el creixement es va concentrar sobretot cap a ponent, al voltant del Raval d'Onda (segle XVII). Per contra, l’alt valor agrari de les terres de llevant va impedir el desenvolupament urbà per eixa banda durant centenars d'anys.

La ciutat s’ordenava d’una manera més o menys regular i en quadrícula, llevat de la zona NO on el Camí Real trencava en diagonal l’escaquer del plànol. Fins a mitjan segle XX, la ciutat seguí desenvolupant-se principalment a ponent, depassant àmpliament l'antiga carretera N-340 i assolint el carrer del Calvari. Cap al sud, la ciutat també conegué un creixement important més enllà del barranc de l'Hospital (o de Santa Llúcia), a l’altra banda del qual es va anar formant a finals del XIX el barri de Mislata o de València.

L'impacte de «La Panderola» i els barris perifèrics

El traçat del ferrocarril de via estreta, anomenat popularment La Panderola, es va sobreimposar al plànol urbà. Procedent de Castelló, circulava pel llit del vell barranc de Santa Llúcia una vegada que aquest va ser reomplit parcialment. A l’altura del carrer de Sant Joaquim girava a ponent per buscar l’actual Plaça del Llaurador, i girava novament pel carrer del Comte de Ribagorça fins a arribar a l’estació de la Panderola (actual parc homònim). Des d’allí, un ramal s’enfilava cap a Onda i un altre cap al S-SE buscant Borriana. Aquest darrer traçat va condicionar completament la formació de dues grans avingudes al sud i sud-oest de la ciutat: les d’Alemanya i d'Itàlia.

Més enllà del recorregut de la Panderola, a partir de mitjan segle XX es van formar els barris perifèrics, de vegades segregats de la resta de la població, enmig de les fàbriques i seguint antics camins rurals (com els de la Carretera, Artana, Betxí, les Voltes, la senda de Pescadors, les cases del Sorro, els Evangelistes, les cases de Capote, Melilla o la Santa Creu).

L'expansió cap a llevant

Calgué esperar a la segona meitat del segle XX perquè Vila-real començara a desenvolupar-se cap a llevant al voltant de dos eixos: el camí o avinguda del Cedre i el camí o passeig de l’Estació. És precisament entre l’avinguda de la Murà i el ferrocarril (límit oriental del nucli urbà) on més s’ha construït des dels anys seixanta ençà, principalment amb edificacions en altura. També cap al N-NE, al voltant de l’avinguda de Francesc Tàrrega, s’ha edificat molt des dels anys vuitanta, seguint aquest mateix model vertical.

Noves urbanitzacions i reptes de futur

En l’actualitat, Vila-real continua el seu desenvolupament urbà en forma d’escaquer, especialment cap al nord i l’est. En l’última dècada s’ha obert un nou eix viari clau —l'Avinguda de França— paral·lel al ferrocarril, que travessa la població de Nord a Sud i forma un vial perimetral que enllaça amb les avingudes d'Itàlia, Grècia, Europa i Portugal. A ponent d'aquesta avinguda, la ciutat s'està compactant mitjançant habitatges unifamiliars en lloc de blocs en altura.

Per altra banda, en un procés lent i dificultós, les construccions residencials disperses de la partida de Madrigal es troben en transformació per a passar de sòl rural a zona urbana. Això comportarà avantatges en infraestructures, però pateix els inconvenients de la lentitud d'adaptació dels polígons i l'encariment dels costos constructius. A més, la zona no preveu a curt termini els serveis dotacionals adients (sanitaris, educatius, administratius), la qual cosa podria generar conflictes un cop es compacte.

Finalment, la ciutat manté obert el debat sobre el desplaçament de la via del ferrocarril cap a un traçat més proper al terme de Borriana. Per un costat, això alliberaria les limitacions d'expansió que suposa la seua proximitat actual al nucli urbà i ampliaria les opcions per a nous polígons d'habitatges; per l'altre, l'allunyament del centre dificultaria l'accés dels ciutadans a un mitjà de comunicació tan necessari.

---

Font: Jacinto Heredia Robres, "L’entrellat". Cadafal, maig 1993.

Història de Vila-real: De la Fundació de Jaume I a la Capital de la Ceràmica

Els orígens: fundació de Vila-real al segle XIII

El terme municipal de Vila-real es constitueix al segle XIII per segregació territorial del de Borriana. Tot i que hi ha indicis d’ocupació humana des de l’Edat Antiga, el rei d’Aragó Jaume I determina la creació de nova planta del nucli urbà mitjançant una Carta Pobla, el document fundacional datat a València el 20 de febrer de 1274.

L'objectiu era posar en producció les planures litorals i controlar alhora les grans vies de comunicació i els musulmans establits a les muntanyes de l’interior.

La Carta de Població, assimilada a la de Borriana, conté elements típics dels contractes agraris feudals: drets i beneficis dels nous habitants juntament amb les contraprestacions. El rigor d’estes condicions va fer que els cortesans catalans renunciaren i calgueren successives proclames per atraure pobladors, tasca que va realitzar el jueu Salomó Vidal. Els primers contingents estables foren morellans, aragonesos i, més tard, catalans.

Organització i privilegis: Vila-real al Braç Reial

Des del seu origen, la vila forma part del Braç Reial a les Corts Valencianes i té dret a emprar com a emblema les armes reials: pals rojos sobre fons daurat. Este símbol es manté hui a l’escut i a la bandera de la ciutat.

Vila-real va defensar sempre amb orgull este vincle i es va resistir a tots els intents d’alienació en favor de la noblesa. Per al seu desenvolupament econòmic, va disposar des del principi de molins municipals, mercat setmanal i una fira anual, que se celebrava a les afores al setembre i des de 1730 a les festes de Sant Pasqual.

L’any següent de la fundació, el monarca concedeix a Pere Dahera la construcció del pont de Santa Quitèria sobre basaments romans al riu Millars i la posada en funcionament d’un hospital. En el moment de la seua clausura al segle XX, este servei era el recinte sanitari europeu amb major antiguitat en ús ininterromput.

El nucli urbà medieval

La vila, planificada en escaquer segons el model hipodàmic dels campaments romans, es rodeja de murades i d’un ample vall sec a partir de 1298. Alguns llenços originaris de tàpia foren rehabilitats als anys huitanta i poden observar-se a l’avinguda de “la Murà” i a les immediacions de la Torre Motxa, l’últim dels baluards defensius conservats.

Pere el Gran i Jaume II el Just confirmen i amplien tots els privilegis concedits per la Corona en la carta fundacional.

El període medieval: consolidació i creixement

Al cap de mig segle, la vila ja estava consolidada. En 1326 es realitza la primera recopilació de les seues ordenances i tres anys més tard li és concedit el canvi dels seus furs d’Aragó pels valencians. Per estos anys s’inicia el creixement urbà al raval de València i l’extensió de terres de regadiu.

Al 1346, una sentència arbitral del comte de Ribagorça va establir el repartiment de les aigües fluvials entre les poblacions properes, amb normativa sobre torns de reg i distribució en sèquies que ha perdurat fins hui.

Durant la Guerra de la Unió de 1347, Vila-real abraça la causa realista. Inclus és a la vila on es constitueix la “fraternitat” que recolzarà la causa monàrquica. L’any 1373, Vila-real acull a l’església de Sant Jaume les sessions de les Corts del Regne.

Amb la petició el 1375 de l’eremita Bernat Fabra per ocupar una de les coves del riu, s’inicia la presència humana a l’indret que culminarà amb el culte a la Mare de Déu de Gràcia i l’edificació del seu santuari.

El segle XV: visites reials i il·lustres

El segle XV comença amb la mort a la vila de la reina Maria de Luna en 1406, esposa de Martí l’Humà. És l’edifici conegut com a Hostal del Rei, els vestigis del qual encara es poden apreciar a la plaça Porxada.

Diverses personalitats visiten la població: Sant Vicent Ferrer predica al 1410, el papa Benet XIII s'hi deté en 1414 i el rei Alfons el Magnànim en 1424. Al 1468 es basteix al riu el primer assut de pedra i a finals de la centúria, quan el raval de Castelló creix, se censen 286 cases.

Vila-real sota la Casa d’Àustria

L’entrada a l’Edat Moderna es viu entre contradiccions. Vila-real tindrà una participació destacada en el conflicte de les Germanies en contra del nou monarca Habsburg. Tot i això, manté el seu impuls demogràfic.

En 1562, Martí de Viciana assenyala el creixement fins a 340 cases, uns 1.500 habitants. Eixe mateix any, l’arquitecte reial Joan Baptista Antonelli reforma les defenses de la vila. A mitjan segle s’inicia l’ampliació de les terres d’horta i la roturació de zones de secà.

De Vila-real ix l’humanista Joan Mas, editor de les doctrines d’Erasme de Rotterdam. El rei Felip II arriba en 1586 i és allotjat al casalot dels Cucaló de Montull. Però la personalitat que deixarà major empremta serà Sant Pasqual Baylón, el frare franciscà que mor al convent del Roser en 1592.

Tot i que la població no es veu afectada directament per l’expulsió dels moriscos, la seua absència deixa sense mà d’obra moltes terres i exigeix la introducció de nous cultius com el morerar.

Expansió al període borbònic

L’assalt a Vila-real de 1706 durant la Guerra de Successió, degut a la resistència dels veïns partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria, se salda amb morts i presoners. Es recorda com “l’any de la crema”.

Però una vegada acabada la contesa, la vila inicia una ràpida embranzida entre 1740 i 1780. La població passa de 2.000 habitants en 1733 a vora 8.000 a finals del segle XVIII. El desenvolupament urbà avança al nord amb l’obertura de nous barris.

El doctor Manuel Emmanuel Montesinos recopila en 1711 totes les ordenances municipals. S’incrementa la producció de seda i cotó. Comerciants d’origen francés s’estableixen i converteixen la localitat en centre de distribució.

Es construeix el monumental temple de Sant Jaume i la seua torre campanar, un quarter de tropes, el Pont Nou sobre el Millars amb disseny de Bartomeu Ribelles, i s’amplia l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia. A finals del període, en 1791, es conclou la nova capella-sepulcre de Sant Pasqual, obra fonamental del barroc valencià.

Al 1757, a conseqüència d’unes febres malignes, es formula el vot municipal de realitzar la romeria amb la Mare de Déu de Gràcia el divendres anterior al primer diumenge de setembre, tradició que arriba fins hui.

Els canvis contemporanis: segles XIX i XX

El segle XIX comença amb crisi política i les calamitats de la Guerra del Francés, amb l’heroica resistència dels veïns al pont sobre el Millars. Només a la segona meitat del període serà possible la reactivació econòmica amb el cultiu dels cítrics.

José Polo de Bernabé inicia des de 1856 l’aplicació d’adobs orgànics als seus horts de tarongers. El desenvolupament agrari incentiva la construcció de carros, magatzems, serreries i tallers.

L’enderroc de les murades al XIX permet millores urbanes. Cap a 1898 s’excaven els primers pous al secà i en 1899 s’inicia la xarxa d’aigua potable.

El segle XX: de la taronja al taulell

El nou segle s’obri amb la visita del rei Alfons XIII en 1905, precedida per la concessió en 1904 del títol de ciutat. A partir dels anys vint, s’assenten les bases d’un funcionament capitalista amb l’associacionisme dels agricultors.

Després de l’impacte de la Guerra Civil i les nevades de 1946 i 1956, que arruïnen les collites, la ciutat reacciona. La gelada de 1956 fa reflexionar els empresaris, que decideixen invertir en un nou sector: la indústria ceràmica del taulell.

La proximitat a Onda, de gran tradició taulellera, facilita el naixement de la indústria als anys 1950 i 1960. La principal font de finançament va ser l’estalvi derivat de l’agricultura.

Estructura econòmica actual: la capital del taulell

El taulell ha estat des dels anys 60 el gran motor de l’economia vila-realenca. Gràcies a este impuls, la ciutat ha crescut ràpidament: 21.000 habitants el 1960, 30.000 en 1970, 38.000 en 1991 i més de 42.000 en 2001.

Hi van vindre milers d’immigrants del rerepaís, la Manxa i Andalusia. Després d’un alentiment als 70 i 80 per la crisi internacional, als 1990 i segle XXI el desenvolupament industrial sense precedents del taulell i indústries auxiliars fa que la ciutat torne a créixer a gran velocitat.

Actualment, Vila-real s’acosta als 50.000 habitants, dels quals vora un 10% són estrangers procedents sobretot de Romania i dels països del Magreb.

Mercat de Vila-real: 750 anys d'història des de Jaume I fins a l'Avinguda d'Europa

El mercat de la vila de Vila-real, a diferència de la Fira Medieval extramurs, va trobar als cantons i porxos de la Plaça Major el seu lloc preferent des dels primers temps. Concedit per Jaume I en la Carta Pobla de 1274, el mercat de cada dissabte es feia sota control del "mustassaf", l'oficial que vigilava pes i mesures.

El mercat de dissabte de Vila-real: origen amb Jaume I (1274)

Cal dir també que era a l’entorn de la plaça porxada on es trobaven les carnisseries del cabró i del moltó, els hostals i les tavernes, l'Almodí de Vila-real o "botiga del forment" i l’estanc de la sal. El mercat setmanal oferia una heterogènia varietat de productes per al consum quotidià, que anaven des de les espardenyes fins a l’aviram: polls, gallines, oques, ànecs, perdius.

Amb el temps, la pluralitat de mercaderies va anar augmentant. El 1424 es prenen acords per tal de gravar amb impostos productes del mercat com ara oli, figues, llegums, fruits secs, safrà i altres espècies, cera, formatges, roba, llana, estam, lli, cuir, sagí, pells, mels, teixits de seda i cotó, joies, pesca salada, armes i eines, entre moltsíssims més.

De la Plaça Major a Sant Miquel: trasllat del mercat el 1867

El creixement de la població al segle XVIII, en què la vila va quadruplicar el nombre d'habitants, va anar acompanyat de l’establiment de nombroses tendes més enllà de l'àmbit central i als dos grans ravals seguint el Camí Reial. L’increment del comerç va fer necessàries disposicions per al control de les vendes, de l’accés de mercaderies foranes i regulacions en temps d’epidèmies.

El mercat setmanal, establert des del seu origen per al dia de dissabte, es va mantenir durant sis segles ben acollit als porxos ogivals de la plaça, amb les parades separades per cortines de roba, fins a l’any 1867. Aleshores es va decidir el seu trasllat a la Plaça de Sant Miquel, annexa a l’Església Arxiprestal, que ocupava l’espai de l’antic cementiri municipal traslladat el 1816 al Camí de l’Ermita.

La galeria porxada de 1895 i les escoles del Campanar

A un costat de la plaça, ombrejada per diversos arbres, es va edificar el 1895, amb disseny de l'arquitecte provincial Manuel Montesinos Arlandis, una galeria porxada per als dies de pluja. Sobre aquesta, diverses sales foren utilitzades com a escoles municipals complementàries de les "del Campanar" i, més tard, com a seu dels jutjats locals. La plaça canvià la seua denominació en ser dedicada el 1892 a Cristòfor Colom.

El mercat diari de 1925 i les casetes de carn de 1930

L’edificació d’una estructura metàl·lica amb cobertís de fusta el 1925 va permetre la celebració diària de la venda de mercaderies alimentàries, mentre que el mercadet dels dissabtes anava estenent-se per la contornada de l’Església Major. El 1930, el recinte es va rodejar amb diverses files de casetes per al despatx de carns i altres productes amb caducitat, i varen ser col·locades diverses tirades de bancs de pedra per a les parades interiors de fruites i verdures.

Aquest centre comercial va tancar definitivament les portes el novembre de 1970 per a enderrocar tota l’estructura i edificar una nova construcció tancada. Durant el procés, l’activitat del mercat va passar al solar d’un antic cinema d’estiu, "El Caserío", a la confluència del Camí de la Mar amb l’actual Avinguda Tàrrega. La saturació de les parades de dissabte aconsellà el desdoblament a una altra sessió els dimecres. La venda ambulant de fruites i verdures se segregà al Barranquet, Plaça de Sagunt o del Llaurador. A hores d’ara, ambdós mercats populars tenen lloc a l’aparcament de l’Avinguda d’Europa, a les afores del sud de la ciutat.

Mercats populars i oficis tradicionals de Vila-real

Front al vell cobertís i l’entorn de la Torre de les Campanes, varen instal·lar-se a finals del segle XIX les casetes per a la venda de la carn. El mercat arribava al seu apogeu la vespra de Nadal, quan els particulars sacrificaven animals criats per a la celebració: corders, cabrits i porcs.

En aquesta zona, ara Carrer del Comte d’Alba, tenia lloc als matins dominicals de tardor la venda d’aus cantores: verderols, merles, caderneres. Al peu del campanar es concentraven, segons temporada, els venedors de gra, pinsos i farratge per a les cavalleries. Al Carrer de Sant Roc acudien els esparters i sarriers per a vendre espardenyes, sogues, cabassos i cistells artesanals en palma i cànem.

El porrat de Santa Caterina i la Fira de Sant Pasqual

L'únic d'aquests mercats populars que encara perdura és el porrat de joguines, dolços i torrons, que des de la segona meitat del XIX se celebra el darrer diumenge de novembre com a preparatori de les festes nadalenques. Una errònia interpretació històrica fa que se'l conega com a Fira de Santa Caterina, confonent-lo amb la Fira Medieval assignada per Jaume I en la Carta Pobla i que el 1730 va ser afegida a les celebracions de la Fira de Sant Pasqual.

La venda d’animals vius va perdurar fins als anys cinquanta del segle XX a la "Murà", al final de l’eixample, el matí dels dissabtes. A l’esquerra de la carretera cap a Borriana s’exposaven cabrits, corders i porcells, mentre que en direcció contrària es concentraven les gàbies d’aviram i conills criats als domicilis.

El tipisme d’aquests mercadets es complementava amb la venda a les vaqueries, tavernes i la dels particulars, que oferien a la porta de casa productes de l’horta. Tot això amb els venedors ambulants que pregonaven pels carrers oli, gelats, terra d’escurar, gambeta i terrissa.

Font: Emili Obiol. Cadafal núm 1, maig 1981

La fira de Santa Caterina

La fireta de Santa Caterina i la fira medieval de Vila-real

La fireta de Santa Caterina de Vila-real és sovint confosa amb la fira medieval atorgada per Jaume I en la Carta Pobla de 1274, però la documentació històrica apunta a una realitat diferent.

La coincidència de la data de celebració, pròxima a la festa litúrgica de Santa Caterina d’Alexandria, el dia 25 de novembre, i una errada d’interpretació difosa per mossèn Benito Traver en la seua obra Historia de Villarreal (1909), sense cap base documental, han fet que sovint continue confonent-se este simple mercat pre-nadalenc amb la històrica fira medieval atorgada per Jaume I a la vila en la Carta Pobla de 1274, que tenia una duració de quinze dies.

El trasllat de l’antiga fira a les festes de Sant Pasqual

En realitat, està documentat el trasllat d’aquella antiga celebració comercial al període de festes en honor de Sant Pasqual, almenys des de l’any 1730 (Judiciari de 1730, fol. 12 vº, AMV).

Per tant, la continuïtat de la fira medieval correspon a la fira que en l’actualitat se celebra durant el mes de maig, associada des de fa quasi tres segles a les festes patronals. Tot i això, actualment ha derivat exclusivament en un parc d’atraccions infantils, després de la desaparició de les parades de bijuteria, marroquineria, ganiveteria, articles de basar i altres productes, que van perdurar en barracons de fusta fins a l’últim terç del segle passat. Aquelles parades eren la darrera manifestació del que va ser la gran celebració comercial anual de la vila.

La fireta de Santa Caterina com a mercat pre-nadalenc

La popular fireta de Santa Caterina, ja tan profundament arrelada en el cicle festiu anual i en l’activitat comercial local, no té així relació amb la fira medieval més enllà de la continuïtat de les dates: de finalització, en aquell cas, el 25 de novembre, i de celebració en un sol dia, en l’altre, habitualment posterior al dia 25.

Només podria parlar-se, com encara defensen alguns de manera tòpica però aferrissada, d’una remota possibilitat que fora un tènue residu puntual d’aquella notable activitat econòmica.