Els orígens: fundació de Vila-real al segle XIII
El terme municipal de Vila-real es constitueix al segle XIII per segregació territorial del de Borriana. Tot i que hi ha indicis d’ocupació humana des de l’Edat Antiga, el rei d’Aragó Jaume I determina la creació de nova planta del nucli urbà mitjançant una Carta Pobla, el document fundacional datat a València el 20 de febrer de 1274.
L'objectiu era posar en producció les planures litorals i controlar alhora les grans vies de comunicació i els musulmans establits a les muntanyes de l’interior.
La Carta de Població, assimilada a la de Borriana, conté elements típics dels contractes agraris feudals: drets i beneficis dels nous habitants juntament amb les contraprestacions. El rigor d’estes condicions va fer que els cortesans catalans renunciaren i calgueren successives proclames per atraure pobladors, tasca que va realitzar el jueu Salomó Vidal. Els primers contingents estables foren morellans, aragonesos i, més tard, catalans.
Organització i privilegis: Vila-real al Braç Reial
Des del seu origen, la vila forma part del Braç Reial a les Corts Valencianes i té dret a emprar com a emblema les armes reials: pals rojos sobre fons daurat. Este símbol es manté hui a l’escut i a la bandera de la ciutat.
Vila-real va defensar sempre amb orgull este vincle i es va resistir a tots els intents d’alienació en favor de la noblesa. Per al seu desenvolupament econòmic, va disposar des del principi de molins municipals, mercat setmanal i una fira anual, que se celebrava a les afores al setembre i des de 1730 a les festes de Sant Pasqual.
L’any següent de la fundació, el monarca concedeix a Pere Dahera la construcció del pont de Santa Quitèria sobre basaments romans al riu Millars i la posada en funcionament d’un hospital. En el moment de la seua clausura al segle XX, este servei era el recinte sanitari europeu amb major antiguitat en ús ininterromput.
El nucli urbà medieval
La vila, planificada en escaquer segons el model hipodàmic dels campaments romans, es rodeja de murades i d’un ample vall sec a partir de 1298. Alguns llenços originaris de tàpia foren rehabilitats als anys huitanta i poden observar-se a l’avinguda de “la Murà” i a les immediacions de la Torre Motxa, l’últim dels baluards defensius conservats.
Pere el Gran i Jaume II el Just confirmen i amplien tots els privilegis concedits per la Corona en la carta fundacional.
El període medieval: consolidació i creixement
Al cap de mig segle, la vila ja estava consolidada. En 1326 es realitza la primera recopilació de les seues ordenances i tres anys més tard li és concedit el canvi dels seus furs d’Aragó pels valencians. Per estos anys s’inicia el creixement urbà al raval de València i l’extensió de terres de regadiu.
Al 1346, una sentència arbitral del comte de Ribagorça va establir el repartiment de les aigües fluvials entre les poblacions properes, amb normativa sobre torns de reg i distribució en sèquies que ha perdurat fins hui.
Durant la Guerra de la Unió de 1347, Vila-real abraça la causa realista. Inclus és a la vila on es constitueix la “fraternitat” que recolzarà la causa monàrquica. L’any 1373, Vila-real acull a l’església de Sant Jaume les sessions de les Corts del Regne.
Amb la petició el 1375 de l’eremita Bernat Fabra per ocupar una de les coves del riu, s’inicia la presència humana a l’indret que culminarà amb el culte a la Mare de Déu de Gràcia i l’edificació del seu santuari.
El segle XV: visites reials i il·lustres
El segle XV comença amb la mort a la vila de la reina Maria de Luna en 1406, esposa de Martí l’Humà. És l’edifici conegut com a Hostal del Rei, els vestigis del qual encara es poden apreciar a la plaça Porxada.
Diverses personalitats visiten la població: Sant Vicent Ferrer predica al 1410, el papa Benet XIII s'hi deté en 1414 i el rei Alfons el Magnànim en 1424. Al 1468 es basteix al riu el primer assut de pedra i a finals de la centúria, quan el raval de Castelló creix, se censen 286 cases.
Vila-real sota la Casa d’Àustria
L’entrada a l’Edat Moderna es viu entre contradiccions. Vila-real tindrà una participació destacada en el conflicte de les Germanies en contra del nou monarca Habsburg. Tot i això, manté el seu impuls demogràfic.
En 1562, Martí de Viciana assenyala el creixement fins a 340 cases, uns 1.500 habitants. Eixe mateix any, l’arquitecte reial Joan Baptista Antonelli reforma les defenses de la vila. A mitjan segle s’inicia l’ampliació de les terres d’horta i la roturació de zones de secà.
De Vila-real ix l’humanista Joan Mas, editor de les doctrines d’Erasme de Rotterdam. El rei Felip II arriba en 1586 i és allotjat al casalot dels Cucaló de Montull. Però la personalitat que deixarà major empremta serà Sant Pasqual Baylón, el frare franciscà que mor al convent del Roser en 1592.
Tot i que la població no es veu afectada directament per l’expulsió dels moriscos, la seua absència deixa sense mà d’obra moltes terres i exigeix la introducció de nous cultius com el morerar.
Expansió al període borbònic
L’assalt a Vila-real de 1706 durant la Guerra de Successió, degut a la resistència dels veïns partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria, se salda amb morts i presoners. Es recorda com “l’any de la crema”.
Però una vegada acabada la contesa, la vila inicia una ràpida embranzida entre 1740 i 1780. La població passa de 2.000 habitants en 1733 a vora 8.000 a finals del segle XVIII. El desenvolupament urbà avança al nord amb l’obertura de nous barris.
El doctor Manuel Emmanuel Montesinos recopila en 1711 totes les ordenances municipals. S’incrementa la producció de seda i cotó. Comerciants d’origen francés s’estableixen i converteixen la localitat en centre de distribució.
Es construeix el monumental temple de Sant Jaume i la seua torre campanar, un quarter de tropes, el Pont Nou sobre el Millars amb disseny de Bartomeu Ribelles, i s’amplia l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia. A finals del període, en 1791, es conclou la nova capella-sepulcre de Sant Pasqual, obra fonamental del barroc valencià.
Al 1757, a conseqüència d’unes febres malignes, es formula el vot municipal de realitzar la romeria amb la Mare de Déu de Gràcia el divendres anterior al primer diumenge de setembre, tradició que arriba fins hui.
Els canvis contemporanis: segles XIX i XX
El segle XIX comença amb crisi política i les calamitats de la Guerra del Francés, amb l’heroica resistència dels veïns al pont sobre el Millars. Només a la segona meitat del període serà possible la reactivació econòmica amb el cultiu dels cítrics.
José Polo de Bernabé inicia des de 1856 l’aplicació d’adobs orgànics als seus horts de tarongers. El desenvolupament agrari incentiva la construcció de carros, magatzems, serreries i tallers.
L’enderroc de les murades al XIX permet millores urbanes. Cap a 1898 s’excaven els primers pous al secà i en 1899 s’inicia la xarxa d’aigua potable.
El segle XX: de la taronja al taulell
El nou segle s’obri amb la visita del rei Alfons XIII en 1905, precedida per la concessió en 1904 del títol de ciutat. A partir dels anys vint, s’assenten les bases d’un funcionament capitalista amb l’associacionisme dels agricultors.
Després de l’impacte de la Guerra Civil i les nevades de 1946 i 1956, que arruïnen les collites, la ciutat reacciona. La gelada de 1956 fa reflexionar els empresaris, que decideixen invertir en un nou sector: la indústria ceràmica del taulell.
La proximitat a Onda, de gran tradició taulellera, facilita el naixement de la indústria als anys 1950 i 1960. La principal font de finançament va ser l’estalvi derivat de l’agricultura.
Estructura econòmica actual: la capital del taulell
El taulell ha estat des dels anys 60 el gran motor de l’economia vila-realenca. Gràcies a este impuls, la ciutat ha crescut ràpidament: 21.000 habitants el 1960, 30.000 en 1970, 38.000 en 1991 i més de 42.000 en 2001.
Hi van vindre milers d’immigrants del rerepaís, la Manxa i Andalusia. Després d’un alentiment als 70 i 80 per la crisi internacional, als 1990 i segle XXI el desenvolupament industrial sense precedents del taulell i indústries auxiliars fa que la ciutat torne a créixer a gran velocitat.
Actualment, Vila-real s’acosta als 50.000 habitants, dels quals vora un 10% són estrangers procedents sobretot de Romania i dels països del Magreb.
