Evolució urbanística de Vila-real
Vila-real és un dels municipis de la Plana —juntament amb Castelló, Nules, Almenara i Almassora— que, a partir d’un recinte medieval geomètric i en escaquer, ha desenvolupat la seua trama urbana en quadrícula d’una manera més o menys aproximada.
La vila medieval primitiva
Creat de nova planta el 1274 pel rei Jaume I (només dos anys abans de la seua mort), en el disseny del plànol original de la vila s'hi veuen les mans d’un expert urbanista. Aquest va dissenyar un rectangle romboidal perfecte tallat per quadrícules exactes, tal com algunes dècades després aconsellava Francesc Eiximenis.
El recinte comptava amb quatre portes principals:
- Portal de Castelló (Nord): al final de l’actual carrer Major de Sant Jaume.
- Portal d’Onda (Ponent): al costat del qual s'obria l'esplanada de celebració de la fira anual.
- Portal de València (Migjorn): al final de l’actual carrer Major de Sant Doménec.
- Portal de Borriana (Llevant): al final de l'antic camí cap a Borriana.
Successivament varen ser oberts altres accessos secundaris, com el portal d'Enmig o el de la Sang, situat al costat de la vella jueria.
Cadascun dels angles que tancaven el recinte rectangular estava coronat per una torre defensiva: al SO la de Martorell, al NO la d’Alcover, al NE la d’En Folch Miquel i al SE la Torre Motxa. Aquesta última encara es conserva parcialment i, junt amb un tros de la part oriental de la murada (a l’actual avinguda de la Murà, dins de la Casa de l’Oli on es troba l'Arxiu Històric Municipal), és l’únic testimoni extern que resta d’aquell llenç defensiu que durant segles envoltà la ciutat. La resta del traçat ha quedat integrat a l'interior de les edificacions actuals.
Els carrers de l'antiga vila tenien el carrer Major com a eix longitudinal, el qual és travessat perpendicularment pels carrers del Governador, Azcárraga, Pere III i el de Ramon y Cajal (que condueixen a les carreteres d’Onda i de Borriana respectivament). A la confluència d'aquests dos eixos principals es forma una plaça porxada quadrangular, la Plaça de la Vila, lamentablement mutilada el 1966 en el seu angle SE per tal d’edificar l’actual Plaça Major.
Els ravals i el creixement històric
Durant el segle XIV ja s’havien format dos ravals fora muralles: al sud de la vila el Raval de València o de Santa Llúcia (hui del Carme) i al nord el Raval de Castelló (hui de Sant Pasqual). Posteriorment, i fins al segle XIX, el creixement es va concentrar sobretot cap a ponent, al voltant del Raval d'Onda (segle XVII). Per contra, l’alt valor agrari de les terres de llevant va impedir el desenvolupament urbà per eixa banda durant centenars d'anys.
La ciutat s’ordenava d’una manera més o menys regular i en quadrícula, llevat de la zona NO on el Camí Real trencava en diagonal l’escaquer del plànol. Fins a mitjan segle XX, la ciutat seguí desenvolupant-se principalment a ponent, depassant àmpliament l'antiga carretera N-340 i assolint el carrer del Calvari. Cap al sud, la ciutat també conegué un creixement important més enllà del barranc de l'Hospital (o de Santa Llúcia), a l’altra banda del qual es va anar formant a finals del XIX el barri de Mislata o de València.
L'impacte de «La Panderola» i els barris perifèrics
El traçat del ferrocarril de via estreta, anomenat popularment La Panderola, es va sobreimposar al plànol urbà. Procedent de Castelló, circulava pel llit del vell barranc de Santa Llúcia una vegada que aquest va ser reomplit parcialment. A l’altura del carrer de Sant Joaquim girava a ponent per buscar l’actual Plaça del Llaurador, i girava novament pel carrer del Comte de Ribagorça fins a arribar a l’estació de la Panderola (actual parc homònim). Des d’allí, un ramal s’enfilava cap a Onda i un altre cap al S-SE buscant Borriana. Aquest darrer traçat va condicionar completament la formació de dues grans avingudes al sud i sud-oest de la ciutat: les d’Alemanya i d'Itàlia.
Més enllà del recorregut de la Panderola, a partir de mitjan segle XX es van formar els barris perifèrics, de vegades segregats de la resta de la població, enmig de les fàbriques i seguint antics camins rurals (com els de la Carretera, Artana, Betxí, les Voltes, la senda de Pescadors, les cases del Sorro, els Evangelistes, les cases de Capote, Melilla o la Santa Creu).
L'expansió cap a llevant
Calgué esperar a la segona meitat del segle XX perquè Vila-real començara a desenvolupar-se cap a llevant al voltant de dos eixos: el camí o avinguda del Cedre i el camí o passeig de l’Estació. És precisament entre l’avinguda de la Murà i el ferrocarril (límit oriental del nucli urbà) on més s’ha construït des dels anys seixanta ençà, principalment amb edificacions en altura. També cap al N-NE, al voltant de l’avinguda de Francesc Tàrrega, s’ha edificat molt des dels anys vuitanta, seguint aquest mateix model vertical.
Noves urbanitzacions i reptes de futur
En l’actualitat, Vila-real continua el seu desenvolupament urbà en forma d’escaquer, especialment cap al nord i l’est. En l’última dècada s’ha obert un nou eix viari clau —l'Avinguda de França— paral·lel al ferrocarril, que travessa la població de Nord a Sud i forma un vial perimetral que enllaça amb les avingudes d'Itàlia, Grècia, Europa i Portugal. A ponent d'aquesta avinguda, la ciutat s'està compactant mitjançant habitatges unifamiliars en lloc de blocs en altura.
Per altra banda, en un procés lent i dificultós, les construccions residencials disperses de la partida de Madrigal es troben en transformació per a passar de sòl rural a zona urbana. Això comportarà avantatges en infraestructures, però pateix els inconvenients de la lentitud d'adaptació dels polígons i l'encariment dels costos constructius. A més, la zona no preveu a curt termini els serveis dotacionals adients (sanitaris, educatius, administratius), la qual cosa podria generar conflictes un cop es compacte.
Finalment, la ciutat manté obert el debat sobre el desplaçament de la via del ferrocarril cap a un traçat més proper al terme de Borriana. Per un costat, això alliberaria les limitacions d'expansió que suposa la seua proximitat actual al nucli urbà i ampliaria les opcions per a nous polígons d'habitatges; per l'altre, l'allunyament del centre dificultaria l'accés dels ciutadans a un mitjà de comunicació tan necessari.
Font: Jacinto Heredia Robres, "L’entrellat". Cadafal, maig 1993.
