Vila-real segons Viciana

El mapa de la memòria: Vila-real en la Crònica de Viciana (1564)

Si passegeu hui en dia pel centre històric de Vila-real, és fàcil notar una geometria quasi perfecta. Els carrers es creuen en angles rectes i desemboquen de manera natural en la icònica plaça de la Vila. Esta estructura ortogonal no és fruit de la casualitat moderna, sinó el disseny original amb què el rei Jaume I va fundar la població en el segle XIII.

Hui viatgem al passat per a analitzar com es veia i es descrivia esta vila medieval gràcies a un document excepcional: el Libro tercero de la Chronica de la inclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno (1564), escrit pel cronista borrianenc Rafael Martí de Viciana. Però, per damunt de tot, ens detindrem en un tresor visual: el famós dibuix o plànol de la vila que il·lustra les seues pàgines.

Qui era Viciana i per què va dibuixar Vila-real?

Rafael Martí de Viciana era un reputat funcionari i historiador de l'època. El propi Consell municipal de Vila-real li va encomanar una tasca minuciosa: plasmar sobre el paper l'estructura exacta de la ciutat. El resultat va ser el primer plànol detallat del municipi, conegut popularment pels historiadors com la "planta de Viciana".

Aquesta imatge anava molt més enllà de la simple il·lustració; era una ferramenta de registre, defensa i orgull local en ple segle XVI.

Radiografia del dibuix: Què ens ensenya la planta de 1564?

El dibuix que acompanya el text de la seua Crònica és una joia de la cartografia històrica valenciana. Si l'observem amb atenció, ens revela detalls fascinants sobre la vida i la defensa de la Vila-real renaixentista:

• La quadrícula perfecta: El gravat mostra amb fidelitat el disseny fundacional en forma de "poble nou" o campament romà, configurat a partir de dos eixos perpendiculars.
• El recinte murallat: La vila apareix completament protegida per un sòlid perímetre de muralles. Al llarg de la línia defensiva es poden identificar clarament les torres de guaita en els vèrtexs i els cantons, essencials per a repel·lir atacs.
• Les quatre portes: El plànol detalla els accessos històrics que connectaven la vila amb el món exterior: el portal de València, el de Castelló, el de dalt (o d'Onda) i el de baix (o de Borriana).
• El cor urbà: En el bell mig del traçat destaca un espai lliure porticat que correspon a l'actual Plaça de la Vila, flanquejada per l'antiga església, demostrant que el centre de gravetat comercial i religiós es manté quasi inalterat segles després.

La visió literària: Més enllà del gravat

El text de Viciana complementa a la perfecció el dibuix. En la seua narració, el cronista elogia la riquesa del terme, la seua segregació de l'antic territori de Borriana i el motor econòmic que suposava el riu Millars per a regar les seues hortes.

A més, insistix en el fet que, en ser una fundació directament reial, Vila-real gaudia de llibertats institucionals envejables, estant lliure de les pressions dels senyors feudals i tenint vot en les Corts del Regne de València.

Un plànol que és història viva

La planta de Viciana de 1564 no és només un mapa antic; és l'acta de naixement visual de Vila-real. Ens demostra que, a pesar del pas dels segles, el creixement demogràfic i la transformació industrial, l'essència d'aquella vila emmurallada medieval continua bategant davall de l'asfalt del nostre centre històric.

Fotos amb història:El Quiosc de Benito a Vila-real: Història i memòria de la plaça Major

Foto Vicent Durà

El Quiosc de Benito a la plaça Major de Vila-real (oficialment anomenada plaça de la Vila) és un dels grans símbols de la memòria col·lectiva i de la història quotidiana de la ciutat durant el segle XX. Més enllà de ser un simple punt de venda de premsa, revistes i llepolies, aquest establiment emblemàtic va actuar durant dècades com un autèntic centre de dinamització social, tertúlia i punt de trobada generacional al bell mig del municipi.

Història de la plaça Major de Vila-real i el seu quiosc més icònic

Ubicat estratègicament davant de l'antic bar La Granja i sota els històrics porxes medievals, el quiosc de Benito estava estretament lligat al pols de la vida social de la Vila. Durant bona part del segle passat, la plaça de la Vila era el lloc on passava tot: des dels mercats setmanals fins a les celebracions patronals en honor a Sant Pasqual Bailón i la Mare de Déu de Gràcia.

En aquest escenari, la figura del quiosquer es convertia en una mena de cronista oficial del dia a dia, algú que coneixia tots els veïns i que repartia la informació (en paper i de viva veu) abans de l'arribada de l'era digital.

L'anècdota futbolística: Benito contra el Bar La Granja

Una de les històries més recordades de la cultura popular local és la sana rivalitat futbolística que es respirava en aquest racó de la plaça Major. Una dinàmica que dividia el cor del poble en dues passions esportives:

• El sector de La Granja: A la primera planta del Bar La Granja es trobava la seu del Vila-real C.F., liderada pel recordat president d'aquella època, don Pascual Font de Mora, qui a més era un conegut seguidor de l'Atlético de Madrid.
• El bastió de Benito: Just al davant, des del seu xicotet quiosc, Benito plantava cara amb orgull com el principal i més apassionat aficionat de l'Athletic de Bilbao de tota la localitat.

Aquestes discrepàncies futbolístiques, sempre plenes de sentit de l'humor i respecte, convertien l'espai sota els porxes en un fòrum viu on les tertúlies sobre futbol, política local i els rumors del poble s'intercanviaven diàriament.

Un ritual d'infantesa per a generacions de vila-realencs

Per a moltes generacions de veïns, passar pel Quiosc de Benito formava part d'un ritual diari i inalterable que avui dia es recorda amb gran nostàlgia:

• La premsa diària: Era la parada obligatòria per als adults que compraven el diari generalista, la premsa esportiva o les revistes del moment.
• Les llaminadures de l'època: El paradís dels xiquets i xiquetes de Vila-real, que acudien corrent amb les seues xicotetes propines en "perres grosses" o pessetes per a comprar cromos, xuclis o pipes.
• Patrimoni immaterial: El quiosc ha sigut motiu d'homenatge en publicacions locals de memòria històrica (com el llibre Vila-real a rajaploma) i en espais de divulgació audiovisual que busquen preservar el passat del municipi.

El llegat del comerç local en el record de Vila-real

Tot i que el paisatge urbà de la plaça Major de Vila-real ha patit profundes transformacions arquitectòniques i vianalitzacions al llarg dels anys, la silueta i el record del Quiosc de Benito es mantenen intactes en l'imaginari dels veïns.

Representa una època daurada del comerç de proximitat, de les relacions humanes i de la vida pausada al carrer, recordant-nos que la verdadera identitat d'una ciutat no només es construeix amb grans monuments, sinó a través de records familiars i dels seus personatges més entrañables.

Preguntes freqüents sobre el Quiosc de Benito

On estava situat exactament el quiosc de Benito?

Estava ubicat a la plaça de la Vila (Plaça Major) de Vila-real, exactament davant de l'antic bar La Granja, a l'empara dels tradicionals porxes que caracteritzen aquest espai històric.

En quines publicacions apareix esmentat aquest quiosc històric?

Ha aparegut reflectit en treballs de recuperació de la memòria gràfica de Vila-real i en reculls de cròniques locals com Vila-real a rajaploma, que valoren el patrimoni social de la ciutat del segle XX.

Com és i què significa l'escut oficial de Vila-real?

L'escut oficial de la ciutat

Per resolució de la Generalitat Valenciana, dictada el 17 d'octubre de 2001 pel Conseller de Justícia i Administracions Públiques (publicada en el DOGV núm. 4132 de 21 de novembre de 2001), l'escut oficial de la ciutat de Vila-real queda definit amb la següent descripció heràldica:

• Escut caironat: de forma quadrada, recolzat sobre un dels seus vèrtexs (no romboidal).
• Camp d'or amb quatre pals de gules: fons groc amb quatre barres verticals roges.
• Timbre: ornament a la part superior que indica la categoria del municipi, consistent en una corona reial oberta amb vuit florons de fulles d'acant enjoiades amb robins (de les quals se'n veuen cinc). Cal no confondre-la amb la corona ducal.
• Ornaments exteriors: envoltant l'escut, dues branques de sinople (color verd) encreuades per la seua base; una de llorer (símbol de la glòria) a l'esquerra i una altra de roure (símbol de fortalesa) a la dreta.

Comentari històric i identitari

La resolució administrativa de la Generalitat Valenciana consisteix, de fet, en el reconeixement normatiu de l'emblema heràldic utilitzat pel municipi almenys des del segle XV. Com a vila de reialenc des del seu origen, Vila-real ha mostrat sempre les armes reials de la Corona d'Aragó, les quals estan presents igualment en la seua bandera.

L'ornament dels fullatges, que van ser afegits en algun moment de la història local, es va formalitzar característicament amb aquestes dues branques simbòliques de roure i de llorer. Aquest element singular és clau, ja que serveix per a distingir-lo clarament dels escuts municipals de València, Sagunt i Cullera, els quals mostren així mateix els colors de la senyera quatribarrada com a representació central dels seus caironats.

---

J. H. R. (Jacinto Heredia Robres)

Biografia de José Ramón Sancho: Vida i llegat musical a Vila-real

José Ramón Sancho va nàixer el 24 de novembre de 1924. Als huit anys va començar a estudiar solfeig i molt prompte va practicar amb el flautí de cinc claus i el requint. Al setembre de 1935 va ingressar a la Banda de Música de Vila-real, on va continuar la seua trajectòria fins al 2007.

Quan per motiu de la guerra va cessar l’activitat de la banda, juntament amb altres divuit joves i amb l’ajuda d’alguns músics majors, va formar la “Banda Infantil”. En acabar la contesa, gràcies a la seua memòria va recompondre moltes obres amb les partitures desaparegudes, entre les quals destaca la “Marxa de la Ciutat” del mestre Goterris.

Trajectòria musical i direcció de bandes

A més de la seua constant participació com a clarinetista a la Unión Musical La Lira, va formar part de diversos conjunts musicals de relleu. Entre ells destaquen l’orquestra “Rialto”, la “Portoles”, el conjunt “Tabú” i, molt especialment, la Big Band Castelló.

Com a director, va liderar la Unió Musical Alqueriense i la Unió Musical de Betxí, aquesta última entre els anys 1976 i 1990. Ja pròxim el seu comiat, va composar un pasdoble dedicat a la banda de Betxí. Aquest fet li valdria el nomenament com a primer Soci d’Honor de l’entitat.

A més, va rebre el prestigiós Premi Euterpe, concedit per la Federació Valenciana de Societats Musicals en reconeixement a la seua veterania i dedicació a la música, en un acte celebrat al Palau de la Música de València el 23 de juliol de 2005.

Composicions destacades i música popular

Malgrat la seua formació autodidacta, va ser un músic inspirat. Dins de la seua producció cal destacar nombrosos pasdobles, marxes processionals i transcripcions d’himnes i música popular local.

• “CAF Villarreal”: El primer dels seus pasdobles, compost l'any 1952 per a celebrar l’ascens del club de futbol local a primera regional.
• Pasdobles populars: “El campanar”, “Los jubilados”, “Esperando”, “Pepe Artero” i “Añoranza”.
• Marxes: “Flor y nata” per a la Filà Cordonera d’Alcoi i la marxa processional “Al Cristo yacente” per a les desfilades de Betxí.
• Arranjaments religiosos: L’Himne de les Filles de la Mare de Déu del Rosari i l’“Himne Eucarístic Internacional” per a sant Pasqual Baylón.

Homenatges i llegat a Vila-real

Les Bandes de Betxí i Vila-real li varen retre homenatge pels seus setanta anys d’activitat musical a l’Auditori Municipal de Vila-real el 8 d’octubre de 2005, on va ser nomenat Soci d’Honor de la Unión Musical La Lira.

Així mateix, l’Ajuntament de Vila-real li va concedir la distinció “Vint de Febrer” l'any 2007. El mestre José Ramón Sancho va morir el 24 d’abril de 2008, deixant un llegat inesborrable en la cultura musical de la província de Castelló.

La carta de població

Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 4 del llibre Breu Història de Vila-real (Jacinto Heredia)

L'evolució urbanística de Vila-real: del traçat medieval als reptes de futur

Evolució urbanística de Vila-real

Vila-real és un dels municipis de la Plana —juntament amb Castelló, Nules, Almenara i Almassora— que, a partir d’un recinte medieval geomètric i en escaquer, ha desenvolupat la seua trama urbana en quadrícula d’una manera més o menys aproximada.

La vila medieval primitiva

Creat de nova planta el 1274 pel rei Jaume I (només dos anys abans de la seua mort), en el disseny del plànol original de la vila s'hi veuen les mans d’un expert urbanista. Aquest va dissenyar un rectangle romboidal perfecte tallat per quadrícules exactes, tal com algunes dècades després aconsellava Francesc Eiximenis.

El recinte comptava amb quatre portes principals:

• Portal de Castelló (Nord): al final de l’actual carrer Major de Sant Jaume.
• Portal d’Onda (Ponent): al costat del qual s'obria l'esplanada de celebració de la fira anual.
• Portal de València (Migjorn): al final de l’actual carrer Major de Sant Doménec.
• Portal de Borriana (Llevant): al final de l'antic camí cap a Borriana.

Successivament varen ser oberts altres accessos secundaris, com el portal d'Enmig o el de la Sang, situat al costat de la vella jueria.

Cadascun dels angles que tancaven el recinte rectangular estava coronat per una torre defensiva: al SO la de Martorell, al NO la d’Alcover, al NE la d’En Folch Miquel i al SE la Torre Motxa. Aquesta última encara es conserva parcialment i, junt amb un tros de la part oriental de la murada (a l’actual avinguda de la Murà, dins de la Casa de l’Oli on es troba l'Arxiu Històric Municipal), és l’únic testimoni extern que resta d’aquell llenç defensiu que durant segles envoltà la ciutat. La resta del traçat ha quedat integrat a l'interior de les edificacions actuals.

Els carrers de l'antiga vila tenien el carrer Major com a eix longitudinal, el qual és travessat perpendicularment pels carrers del Governador, Azcárraga, Pere III i el de Ramon y Cajal (que condueixen a les carreteres d’Onda i de Borriana respectivament). A la confluència d'aquests dos eixos principals es forma una plaça porxada quadrangular, la Plaça de la Vila, lamentablement mutilada el 1966 en el seu angle SE per tal d’edificar l’actual Plaça Major.

Els ravals i el creixement històric

Durant el segle XIV ja s’havien format dos ravals fora muralles: al sud de la vila el Raval de València o de Santa Llúcia (hui del Carme) i al nord el Raval de Castelló (hui de Sant Pasqual). Posteriorment, i fins al segle XIX, el creixement es va concentrar sobretot cap a ponent, al voltant del Raval d'Onda (segle XVII). Per contra, l’alt valor agrari de les terres de llevant va impedir el desenvolupament urbà per eixa banda durant centenars d'anys.

La ciutat s’ordenava d’una manera més o menys regular i en quadrícula, llevat de la zona NO on el Camí Real trencava en diagonal l’escaquer del plànol. Fins a mitjan segle XX, la ciutat seguí desenvolupant-se principalment a ponent, depassant àmpliament l'antiga carretera N-340 i assolint el carrer del Calvari. Cap al sud, la ciutat també conegué un creixement important més enllà del barranc de l'Hospital (o de Santa Llúcia), a l’altra banda del qual es va anar formant a finals del XIX el barri de Mislata o de València.

L'impacte de «La Panderola» i els barris perifèrics

El traçat del ferrocarril de via estreta, anomenat popularment La Panderola, es va sobreimposar al plànol urbà. Procedent de Castelló, circulava pel llit del vell barranc de Santa Llúcia una vegada que aquest va ser reomplit parcialment. A l’altura del carrer de Sant Joaquim girava a ponent per buscar l’actual Plaça del Llaurador, i girava novament pel carrer del Comte de Ribagorça fins a arribar a l’estació de la Panderola (actual parc homònim). Des d’allí, un ramal s’enfilava cap a Onda i un altre cap al S-SE buscant Borriana. Aquest darrer traçat va condicionar completament la formació de dues grans avingudes al sud i sud-oest de la ciutat: les d’Alemanya i d'Itàlia.

Més enllà del recorregut de la Panderola, a partir de mitjan segle XX es van formar els barris perifèrics, de vegades segregats de la resta de la població, enmig de les fàbriques i seguint antics camins rurals (com els de la Carretera, Artana, Betxí, les Voltes, la senda de Pescadors, les cases del Sorro, els Evangelistes, les cases de Capote, Melilla o la Santa Creu).

L'expansió cap a llevant

Calgué esperar a la segona meitat del segle XX perquè Vila-real començara a desenvolupar-se cap a llevant al voltant de dos eixos: el camí o avinguda del Cedre i el camí o passeig de l’Estació. És precisament entre l’avinguda de la Murà i el ferrocarril (límit oriental del nucli urbà) on més s’ha construït des dels anys seixanta ençà, principalment amb edificacions en altura. També cap al N-NE, al voltant de l’avinguda de Francesc Tàrrega, s’ha edificat molt des dels anys vuitanta, seguint aquest mateix model vertical.

Noves urbanitzacions i reptes de futur

En l’actualitat, Vila-real continua el seu desenvolupament urbà en forma d’escaquer, especialment cap al nord i l’est. En l’última dècada s’ha obert un nou eix viari clau —l'Avinguda de França— paral·lel al ferrocarril, que travessa la població de Nord a Sud i forma un vial perimetral que enllaça amb les avingudes d'Itàlia, Grècia, Europa i Portugal. A ponent d'aquesta avinguda, la ciutat s'està compactant mitjançant habitatges unifamiliars en lloc de blocs en altura.

Per altra banda, en un procés lent i dificultós, les construccions residencials disperses de la partida de Madrigal es troben en transformació per a passar de sòl rural a zona urbana. Això comportarà avantatges en infraestructures, però pateix els inconvenients de la lentitud d'adaptació dels polígons i l'encariment dels costos constructius. A més, la zona no preveu a curt termini els serveis dotacionals adients (sanitaris, educatius, administratius), la qual cosa podria generar conflictes un cop es compacte.

Finalment, la ciutat manté obert el debat sobre el desplaçament de la via del ferrocarril cap a un traçat més proper al terme de Borriana. Per un costat, això alliberaria les limitacions d'expansió que suposa la seua proximitat actual al nucli urbà i ampliaria les opcions per a nous polígons d'habitatges; per l'altre, l'allunyament del centre dificultaria l'accés dels ciutadans a un mitjà de comunicació tan necessari.

---

Font: Jacinto Heredia Robres, "L’entrellat". Cadafal, maig 1993.

El nom és Vila-real: origen, història i oficialitat única

El nom és Vila-real

El nom de la ciutat s'escriu Vila-real; és a dir, una sola paraula amb la lletra «r» minúscula i amb un guionet davant.

Aquesta denominació oficial va ser aprovada per decret de la Generalitat Valenciana el 15 de novembre de 1982. Al mateix temps, es va suprimir l’obsoleta terminologia de «Villarreal de los Infantes», una forma falsament erudita i sense cap tradició històrica, originada tan sols en alguns cercles locals a finals del segle XIX. L’expedient d’alteració va anar precedit pel corresponent acord municipal del 3 d’abril del mateix any i pels necessaris estudis de la Real Academia de la Historia, la Direcció General d'Administració Local i la Secretaria d'Estat per a les Comunitats Autònomes.

A banda d’aquesta decisió oficial —que cal respectar en tot moment i, sobretot, per aquells que més obligats estan a fer-ho—, l’actual grafia valenciana està raonablement fonamentada per diversos aspectes:

1. Un sol mot compost

Es tracta d’una sola paraula i no de dues, com per exemple passa amb la Vila Joiosa, Nova York o Ciudad Real. El procés pel qual alguns noms de població passen de ser descriptius d’un fet determinat a sintetitzar-se en una sola paraula (buidada parcialment del seu contingut original) és prou freqüent. En trobem exemples sense anar molt lluny, com Cinctorres, Vilafranca, Ribesalbes o Castellfort; però també és l’origen de noms internacionals com Nàpols (la «ciutat nova»), Stuttgart (el «jardí de l’egua»), Oxford (el «pas del bou»), Salzburg (el «poble de la sal») o Saragossa (la ciutat de «César August»).

2. La variant arcaica «real»

En el nostre cas, la forma simplificada en un sol mot es documenta des de fa segles. Per això presenta la variant arcaica «real» en lloc de la forma modernitzada «reial», que és com actualment ens referiríem a alguna cosa «que és del rei». Aquesta variant la podríem trobar també en textos de sant Vicent Ferrer o de Jaume Roig, i sembla preferida en la tradició valenciana abans que en la catalana.

A més, roman al nom d’una moneda, als camins i llocs protegits d’antic pels poders públics (el camí real) i en altres topònims com els jardins del Real o Real de Montroi (aquest últim, producte de l’encreuament amb la paraula àrab rahal).

3. L'ús correcte del guionet

El guionet al mig no marca separació. Per aquest motiu, és incorrecte escriure la «r» amb majúscula, la qual es reserva només per a la lletra inicial del topònim. El guionet indica senzillament la pronunciació múltiple de la «r» entre vocals en un nom compost (el castellà, en el mateix cas, el que fa és duplicar la lletra).

En valencià, l'ús del guionet s'aplica quan el segon component de la paraula comença per r-, o bé quan comença per s- o x- precedit de vocal. Així, escrivim:

• Para-xocs
• Escura-ximeneies
• Riba-roja
• Renta-robes
• Busca-raons
• Guarda-rodes
• Mata-segells
• Gira-sol
• Penya-segat... i, naturalment, també Vila-real.

Evolució cap a la oficialitat única

L’acord municipal de 1982 va ser assolit per majoria, després d’una recollida de signatures de veïns interessats en la recuperació del nom històric i d’un complex debat polític entre els grups municipals de la corporació. Aquell procés es va resoldre inicialment amb l’acceptació de la denominació bilingüe «Vila-real / Villarreal».

Anys més tard, un nou acord municipal de la corporació —aquesta vegada per unanimitat— va determinar el 27 de febrer de 2006 el nom de Vila-real com a única denominació oficial de la ciutat. Aquesta decisió va ser ratificada pel decret 180/2006 de la Generalitat Valenciana, amb data de l'1 de desembre de 2006. La forma castellana Villarreal, àmpliament documentada des del segle XVI, s'haurà de fer servir correctament quan s'utilitze aquesta llengua, però ja no té caràcter oficial.

---

Font: Jacinto Heredia Robres, "L’entrellat". Cadafal, maig 1993.