La construcció d'un municipi

 Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 5 del llibre "Breu Història de Vila-real" (Jacinto Heredia) que pots descarregar des d'ací mateix.

La repoblació de Vila-real al segle XIII: del final de la conquesta a la consolidació

El procés de conquesta en terres valencianes es dona per finalitzat cap al 1245, després de la rendició de la població de Biar. Tot i això, la repoblació ja s'havia anat aconseguint de manera paral·lela a la incorporació de les noves adquisicions.

1. Objectiu i mètode de la colonització de Jaume I

En aquells moments l'objectiu principal era colonitzar aquests nous territoris. El mètode utilitzat va ser el repartiment de propietats:

• Primera fase: Es varen lliurar donacions als nobles o persones que havien tingut un paper directe en el procés militar.
• Segona fase: Mitjançant aquest sistema es rebia a tots aquells que volgueren venir a poblar les noves terres.

Va ser un procés lent i no exempt de dificultats. Continuadament eren reclamats colons i es desenvoluparen recursos legals per tal d'impedir l'abandonament de la població: l'obligació de residir un número determinat d'anys a la localitat on s'havia obtingut la propietat o la prohibició de vendre abans d'un termini de temps evidencia els problemes que sorgiren durant el regnat de Jaume I per tal d'aconseguir un poblament efectiu a nivell numèric i a la vegada estable.

2. El cas de Vila-real: fonts i primers pobladors

El conjunt de documents que ha servit als diversos investigadors per estudiar el procés de formació de Vila-real procedeix d'un grup de llibres de la Reial Cancelleria, on juntament amb altres notícies es conservaven les donacions fetes pels monarques.

Tanmateix, l'escassesa de les detallades per a tot el Regne de València –poc més de dues-centes durant un període de 29 anys– alerten de la parcialitat de la font. L'explicació resideix en que qui veritablement tenien el control de la repoblació eren els repartidors o assentadors i el rei només actuava en casos molt concrets: donacions fetes a persones relacionades amb la casa reial com a compensació de serveis o de salaris.

2.1. Vila-real, vila de realenc

En ser creada per manament de Jaume I, Vila-real passa a formar part de les propietats de realenc en ser incorporada al patrimoni reial. Amb anterioritat a l'emissió de la carta pobla ja s'havien lliurat terres i dut a terme l'assentament dels primers pobladors.

La nova localitat va ser ubicada en terres pertanyents al terme de Borriana, però va ser dotada de tot un cos legal que la convertia en independent. Els seus termes s'ajusten prou als actuals, a excepció de la recent segregació de les Alqueries, sense cap altra modificació durant més de set segles.

2.2. Cronologia de les primeres donacions: 1269-1272

L'assentament dels nous habitants es va iniciar amb anterioritat a l'any 1269, com assenyala Amorós, Arnal i Pascual Ramon de Maria. Els primers documents que ens aporten notícies sobre la donació de terres son d'aquesta data, però en ells ja queda indicada la presència de cases bastides en parlar de les llindes de la terra atorgada.

El fet que un dels documents siga la confirmació d'un lliurament anterior permet retrotraure la data d'arribada dels primers pobladors.

Any	Tipus de donació documentada	Interpretació
1269	Es cedeix un "casali"	Segons Du Cange: lloc abandonat que podia tindre cases. Possibles restes d'alqueria musulmana.
1272 en avant	Donació de solars per a construir "domos" o cases ja construïdes	Repoblació planificada sobre nou traçat urbà.

Així, el document de donació per a Abraham de la Torre recull el lliurament d'un "estadi" amb un "casali" i d'una "partida" que també posseeix altre "casali" enfrontat amb la "carrariam publicam".

No seria estrany que el monarca aprofitara alguns d'aquestes restes per a iniciar el procés repoblador. No obstant això, va ser la determinació personal de Jaume I de crear una nova població a la part occidental del terme borrianenc l'element decisiu que va impulsar l'existència de Vila-real.

3. Els motius de la fundació de Vila-real

Diverses son les raons que s'han argumentat per tal d'explicar les causes que motivaren la creació de la vila:

• Font Rius: A nivell general per a tot el Llevant, va ser la finalitat econòmica la que va propiciar la repoblació.
• Josep Maria Doñate Sebastiá: La decisió reial estava originada per raons estratègiques: crear un poblament cristià en torn d'una àrea de muntanya amb important presència de mudèjars.
• Ramon Ferrer: Va rebutjar l'argument anterior, aplicant la idea de Font Rius.

Sens dubte les raons responien a un model d'actuació ampli, profundament lligat a la política reial de repoblació. La creació o ampliació de terres de regadiu havia estat ja propiciada per Jaume I en altres llocs com el Xúquer amb la creació de la Sèquia Reial, també anomenada Sèquia d'Alzira.

Vila-real naix en un moment de nou impuls de la política repobladora, convertint-se en un focus d'atracció especialment per la possibilitat d'accedir a unes terres fèrtils i convenientment irrigades.

3.1. Els encarregats de la repoblació

L'acció repobladora va ser encarregada l'any 1273 a tres personatges:

1. Arnau Escrivà, batlle de València.
2. Fra Pere Peironet, comanador de l'ordre del Temple a Borriana.
3. Pere de Juneda, veí de Borriana.

Ells varen ser els qui lliuraven les terres, els horts i els solars per a la construcció de les cases. Però, igual que en altres territoris valencians, no s'han conservat els llibres on registraven les accions portades a terme.

4. El procés de donacions reials: 1269-1275

A banda de les dues registrades al 1269, les donacions fetes pel monarca es concentren entre 1272-1275. A partir d'aquest moment solament es registren quatre més.

En la primera meitat de la dècada dels setanta es van produir 37 donacions i dues confirmacions, i és l'any 1273 quan es registra el major nombre.

Característiques de les donacions:

• Alt percentatge de terres donades a treballadors de la casa reial –argenters, porters, cuiners– o familiars seus.
• L'objectiu era concedir béns immobles com a pagament dels serveis prestats.
• Constaven quasi sempre d'un solar per a bastir una casa, horts a l'entorn de la població i terres de cultiu en "fanecades" o "jovades" de secà, de regadiu o de les dos modalitats.

4.1. La consolidació: carta pobla i confirmació d'heretats

Dos fets confirmen al 1274 la consolidació de Vila-real com a població arrelada i independent:

1. La concessió de la carta pobla.
2. La confirmació general de totes les heretats lliurades pels tres responsables de la repoblació.

Però no totes les terres havien estat cedides. Al febrer de 1276 el monarca donava poders a Muce de Portella, batlle reial, per a establir i donar a cens propietats a Vila-real, el mateix que a Sagunt, Onda, Sogorb, Morella i Peníscola.

Al setembre de 1276, mort ja Jaume I, era l'infant en Pere qui reconeixia els comptes de les batllies, entre elles la de Vila-real, més els beneficis obtinguts per la venda de sarraïns de Sagunt i d'Onda: un total de 45.692 sous i cinc diners.

4.2. Problemes d'absentisme i noves mesures

Una ordre de Pere III obligava a Salomó Vidal, batlle de la vila, a fer una crida a tots aquells que no residien a la població, incomplint una de les principals condicions imposades. Li donava poder per a lliurar aquestes terres a altres pobladors: cristians, jueus o mudèjars.

Entre 1279-1280 es va fer oferta als moros de Castalla i de Biar per a venir a poblar les terres de Vila-real a canvi de cases, heretats, protecció i diverses franquícies reials.

Alfons III va donar poder en 1286 a Guillem de Torres per a encarregar-se de dirigir l'assentament de la població a Vila-real, Pego, Penàguila, Calp, Serra i altres poblacions. El 20 de setembre del mateix any, Guillem de Torres era encarregat de dividir i assignar les terres d'una alqueria propera seguint les mateixes pautes. A més, els homes de la vila eren eximits del pagament de certs impostos durant quatre anys.

5. L'organització administrativa de Vila-real

Al mateix temps calia dotar a la població d'un cos jurídic com a base del funcionament de les relacions socioeconòmiques. El fur concedit a Vila-real va ser el d'Aragó, de manera semblant al que tenia la vila de Borriana des de 1233, malgrat que en el moment d'emetre la carta pobla era ja més habitual assignar el Fur de València.

5.1. Primers càrrecs civils i religiosos

• Rector: Joan Gutiérrez, com a rector de la capella de Sant Jaume, parròquia de la vila, amb caràcter vitalici.
• Escrivania: Concedida de per vida a Jaume de Cascant en 1273, juntament amb set jovades de terra i un pati per a casa. El 22 de juny de 1284 el càrrec recau sobre el seu fill per quatre anys. El 28 de febrer de 1285 passa a Joan de Planes.
• Justícia i Batlle: Datats per primera vegada al 1276. El justícia Pere Rubim era cridat a intervenir en una disputa de terres. El batlle va recaure sobre el jueu de Borriana Salomó Vidal.

5.2. Marc econòmic: fira, mercat i franquícies

La monarquia va ajudar a crear un marc econòmic que potenciés la vida de la nova població:

• 4 de març de 1274: Concessió del dret a celebrar la fira anual franca i lliure en els primers sis anys.
• Set anys després: Ordre al justícia Pere Olivella que obligués als habitants dels llocs propers a acudir al mercat de la vila.
• Mateixa data: Lliurament de la gabella de la sal i una ampla extensió de terra sobre la sèquia per a ser emprada com a zona de bovalar.
• Jaume II: Concessió de franquícies en imposts com la lleuda o el peatge, confirmades pel seu fill Pere.
• Llicència a Pere Dahera: Per a la construcció d'un hospital de pobres i replegar fons per a edificar part d'un pont sobre el riu Millars.

Aquestes mesures manifestaven l'interès de la monarquia per assolir l'arrelament de la seua població, propiciant unes condicions econòmiques i socials amb molts avantatges.

---

Font: Immaculada Román Millán. "El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XV". Comunitat de Regants i Ajuntament de Vila-real, 2000.

La construcció d'un municipi.

Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 5 del llibre Breu Història de Vila-real (Jacinto Heredia)

L'Hostal del Rei a Vila-real: Mites i Realitat Històrica

Malgrat totes les teories llegendàries que relacionen la fundació de Vila-real amb l'edificació d'un palau destinat al descans dels reis d'Aragó i dels seus infants, no hi ha cap confirmació documental de que això siga cert. En cap moment el monarca d'Aragó Jaume I, ni cap dels reis que el succeïren, hagueren manat bastir un palau a la nostra població.

La tradició llegendària sobre el palau reial

En primer lloc, és important considerar que quan es va fundar Vila-real, Jaume I tenia ja 66 anys i sols tardaria altres dos en morir. Tots els seus fills eren ja majors i no xiquets, com vol l'equivocada tradició popular. Inclús la seua neta, Santa Isabel de Portugal, a la qual es vol adjudicar el caràcter de distingida vila-realenca, té perfectament documentat el seu naixement al Palau de l'Aljaferia de Saragossa, seu habitual dels monarques aragonesos i de la seua família.

Per altra banda, si la vila era i va ser sempre propietat directa dels reis, difícilment podia ser també propietat i residència dels respectius fills o infants. Així ho entengueren i ho defensaren de manera permanent els habitants de la vila, evidenciant l'absurd del qualificatiu de "los infantes" amb el qual es va pretendre identificar oficialment la ciutat durant els anys del franquisme.

La realitat històrica de l'allotjament reial

Considerat això d'antuvi, la primera referència que es té sobre un lloc de residència dels reis a Vila-real és la venda que Jaume I va fer en 1274 al cavaller Bernat de Llívia d'una sèrie de rendes, entre les quals es trobava una casa amb l'obligació de servir d'allotjament al monarca quan pernoctara en les seues visites a la vila.

Anys més tard, l'obligació d'hostatge reial va recaure sobre el mestre racional de la cúria, en Pere de Boïl. Més endavant, un successor d'aquest personatge cortesà va aconseguir de Pere el Gran (Pere III d'Aragó) que fora exempt d'aquesta condició, fet que li va permetre vendre lliurement la casa el 9 de març de 1338.

Hostal del Rei al 1919

L'origen de l'Hostal del Rei a la Plaça Major

El mateix Pere el Gran va trobar un nou amfitrió ocasional en el seu porter, Pere Riba, al qual va donar un censal i la càrrega del seu allotjament en una casa de la qual ja es fa esment documental que es trobava en la plaça. Això era al 1353, i des d'aleshores es pensa en aquest edifici, situat al cantó del Carrer Major, com l'hostal habitual dels reis durant les seues estades a la vila.

Cal considerar versemblantment que la mort de la reina Maria de Luna, esposa de Martí l'Humà, va succeir el dia 4 de desembre de 1406 en aquest mateix edifici. Tot i això, l'allotjament reial amb el seu seguici cortesà va anar variant al llarg dels anys, i se sap d'altres visites en les quals els monarques varen fer residència a les cases d'algunes de les personalitats distingides de la vila a cada moment.

Així, ja al segle XVI, es documenta a l'Arxiu Municipal que el rei Felip II d'Àustria va residir a la casa dels Cucaló de Montull, al carrer Major (Sant Domènec), quan va passar per Vila-real.

Sèquies medievals de Vila-real

Introducció

El disseny actual de la sèquia Major de la població de Vila-real va ser realitzat en els segles medievals, excepte algunes modificacions fetes en moments més moderns —la construcció dels dos túnels del principi del seu traçat o les obres de 1877—, però que no alteraven el concepte inicial.

Per a reconstruir el traçat originari de les sèquies hem hagut de recórrer a notícies indirectes. Ha sigut de gran utilitat la descripció que d’elles es feia en el moment de la neteja, quan s’establien els trams que havien d’escometre’s diàriament.

A partir d’eixes dades podem considerar, per exemple, que la unió de la sequiola coneguda com del Secà i la denominada sèquia Roja va formar el canal hui dia conegut com la Sequiola i que la que se sol citar com a sèquia Nova es tracta de la més tard identificada com la Sequieta.

La gola era el punt d’arrancada de tot el sistema hidràulic de regadiu del terme, una vegada que l’aigua havia sigut captada del riu Millars a la presa. Abraçava des de l’assut de les Ermites fins a l’almenara anomenada d’en Morrut, lloc pel qual desaiguava en cas de portar excés de cabal.

Les Argamasses

A partir d’ací, la sèquia iniciava el recorregut seguint un curs paral·lel al del riu; encara que en esta zona no es donava regatge a les terres, sinó que anava buscant la cota de nivell per a començar a descendir. El tram era denominat en la documentació cèquia maior.

En esta tirada hi havia un sector conegut com la sèquia de les Argamasses. Les Argamasses eren una zona de gran debilitat i amb freqüència es danyaven amb les avingudes d’aigua, provocant contínues ruptures.

En 1369, Bernat Cortés i el síndic de la vila, Domingo Ferrer, es van desplaçar a Borriana per a parlar amb Jacob Martilis, jueu, sobre les dotze lliures i mitja —250 sous— que este havia prestat per a la reparació de les Argamasses.

Tres anys més tard continuaven les tasques dedicades a este lloc. Guillem Gamiça, manobre de la sèquia, rebia vint-i-cinc sous i cinc diners pel rebliment de la mateixa, especialment en les Argamasses.

A l’any següent es pagaven cinquanta-cinc sous a Aznar Perdó per un viatge que va fer a València, per mandat del Consell, per a visitar la senyora infanta:

Per suplicar-la e donar-li a entendre la gran minua d’aygua e fretura que la vila d’Onda e els seus e dita e són terme sofrig d’aygua per rahó dels trenchs qui ladonchs eren feyts en les Argamasses de la cèquia de la dita vila...

Una nova notícia de la seua ruptura data de 1437, quan es va obligar que fora arreglada la sèquia a desenes, per haver-se trencat en les Argamasses.

Pot semblar evident que esta era una zona difícil de mantindre en bon estat, perquè, a més de quedar destruïda quan es produïa un temporal d’aigua, sofria continus desperfectes de gran envergadura.

La raó de la fragilitat cal buscar-la en el recorregut que havia de fer la sèquia. Esta anava apegada a la muntanya, en una zona en què el riu va molt encaixat, quedant quasi a l’aire en alguns trams, de manera que qualsevol afonament o corriment de terra per pluja suposava la ruptura del canal, que en este tram era d’obra.

El problema no tenia fàcil solució, per la qual cosa no es va actuar de manera definitiva fins al segle XIX.

Segons Martí Cercós, l’any 1869 es va perforar un túnel per a evitar el perill que significava el punt de les Argamasses, separant la sèquia del llit del riu.

L’obra té una extensió de 1.030 metres, dels quals 492 metres estan coberts per una galeria i els 538 metres restants van al descobert. El cost va ser de 108.918 pessetes, pagades pel comú dels regants.

El repartiment per tandes

Després d’este tram, la sèquia girava cap a la vila en direcció sud, seguint les cotes de nivell i iniciant-se l’àrea de regadiu.

En l’actualitat, l’aigua de la sèquia es reparteix per tot el terme de Vila-real dividida en tres grans torns. Cada un d’ells correspon a l’extensió d’una partida, de la qual rep el nom.

Cada torn, també anomenat tanda, utilitza l’aigua durant sis dies consecutius, excepte l’últim, que, per abraçar una major superfície de cultiu, té dret a set dies seguits de regatge. Una vegada completat el cicle, es torna a començar.

Les Solades

Les primeres terres amb dret a aigua són conegudes amb el nom de Solades. Estan irrigades per mitjà de díhuit files compreses entre el Molí Nou i els partidors de Borriana, que a finals del segle XIX regaven 8.748 fanecades i, en l’actualitat, 8.834 fanecades, és a dir, 733 hectàrees.

Per la seua localització pròxima al riu i la proximitat a la població, van haver de començar a regar-se en primer lloc i són les que tenien major valor, tal com demostra Del Pozo en el seu estudi sobre l’espai agrari de Vila-real, en assenyalar que el valor fiscal mitjà de la fanecada de terra d’horta era major en les proximitats del nucli urbà i de la sèquia Major, reduint-se en el segon sedeny.

Carinyena

Més avall, la sèquia Major es dividia en dos braçals en el punt conegut com els partidors de Borriana, forma abreujada de «els partidors apel·lats del pont apel·lat de Borriana».

A partir d’este lloc, la sèquia que donava regatge a les terres situades en la cota més alta rebia el nom de Sobirana o de Dalt, mentre que la que recorria el terme per la part baixa i regava les terres fins al terme de Borriana era anomenada Jussana o d’Avall, sent esta l’única de major longitud.

L’àrea compresa des dels partidors de Borriana fins al riu Sec i des del Secà fins al terme de Borriana constituïa el segon torn, conegut com Carinyena.

Segons Martí Cercós, en la seua època este torn es componia de 7.796 fanecades i, en l’actualitat, comprén 9.665 fanecades, equivalents a 802 hectàrees.

L’any 1877 es van realitzar obres de modificació del llit de la sèquia Sobirana amb la finalitat de fer desaparéixer dos corbes molt pronunciades en travessar el barranc de la Cós, amb un cost de vint mil pessetes.

Fins a 1950, el curs de la sèquia Jussana transcorria uns cinquanta metres més avall que l’actual, per tal d’abastir d’aigua el Molí de la Roqueta.

Cap de Terme

En creuar el riu Sec s’iniciava el tercer torn, anomenat Cap de Terme. Dels tres és l’únic que la documentació medieval denomina amb el mateix topònim.

Les terres altes eren regades amb les aigües de la sèquia Sobirana, que prop del límit amb Nules descendia fins a trobar-se amb la Jussana. Esta subministrava aigua a les terres del terme més orientals, confrontants amb el de Borriana.

La Jussana descendia cap al barranc del riu Sec i, des d’allí, continuava el seu recorregut cap al Cap de Terme per davall de l’alqueria de Bellaguarda, acabant en escorrims aprofitats per les poblacions de Nules i Borriana.

Este tercer torn abraçava, a finals del segle XIX, 11.069 fanecades i, en l’actualitat, 13.373 fanecades, és a dir, 1.109 hectàrees. A causa de la seua localització, fou l’àrea que més va patir els problemes d’escassetat d’aigua.

Pensem que, excepte algunes modificacions de la trajectòria de les sèquies, com la ressenyada per Martí Cercós, el traçat actual de la sèquia Major coincidia quasi en la seua totalitat amb el disseny medieval.

Fins al barranc de Ràtils, les sèquies estan construïdes seguint la corba de nivell dels quaranta metres, encara que des del partidor de Borriana ja s’han dividit en dos, sent la Sobirana la que es manté més pròxima a esta cota.

Des d’eixe accident geogràfic, la sèquia Major Sobirana va descendint gradualment fins a situar-se pròxima als trenta metres, mentre que la Jussana s’aproxima a la cota dels vint metres.

Amb este traçat es convertien en regadiu totes les terres de labor situades per davall dels quaranta metres d’altitud, fins a arribar a la sèquia de Borriana, que circula entorn dels vint metres, al llarg de tot el terme, des del riu Millars fins a la separació amb Nules.

Els canals menors

A més del conjunt format per les sèquies majors —eix principal del regatge a l’horta de Vila-real—, existien al terme altres dos canals que permetien augmentar la superfície de terres de regadiu: la Sequiola, també coneguda com del Secà, i la sèquia Roja.

Ambdós tenien el seu origen al llit de la sèquia Major; per tant, compartien l’assut del riu Millars i depenien del cabal que este aportara. Tanmateix, es tractava de sistemes de regatge diferents del de les sèquies majors i no de simples braçals, ja que cadascun tenia els seus propis capítols sequiers i el seu preu de sequiatge.

La Sequiola del Secà

La Sequiola del Secà transcorria per damunt de la sèquia Major. Encara que no coneixem la seua data exacta de construcció, sí que sabem que estava en ple funcionament l’any 1326, data de la qual es conserven algunes de les ordenances d’este canal.

Naixia al tram comprés entre l’assut i el partidor que dividia la sèquia Major en dos, servint alguns anys com a punt de referència per a anomenar una de les tirades en què es fraccionava la sèquia durant el procés de neteja.

No és fàcil determinar el seu recorregut. En els capítols només es diu que la neteja es realitzava «de la gola d’aquell tros al cap del rec», sense especificar on quedava este punt.

No obstant això, per mitjà de notícies indirectes es pot recompondre el seu traçat. Transcorria molt pròxima al nucli urbà, ja que s’assenyalava en els capítols que es faria una segona neteja «del cap damunt el raval de Castelló, en dret la Creu, fins al tint del raval de València».

Continuava en direcció al barranc de Santa Llúcia, el creuava i arribava fins a un punt que la documentació registra com a cap de rec.

Este canal no travessava el riu Sec ni tampoc el barranc de Ràtils. Al llarg de tot el període estudiat no es fa cap referència a les travesses que es construïen per a superar desnivells, com ara els barrancs, punts que habitualment eren especialment dèbils i que sovint sucumbien davant les avingudes d’aigua, obligant a reconstruir-los amb urgència.

En canvi, la documentació cita amb una certa regularitat les travesses del riu Sec corresponents a la sèquia Major i, fins i tot, la del barranc de Ràtils en el cas de la sèquia Roja.

Este silenci documental respecte a la Sequiola ens porta a pensar que el cap del reg d’esta sèquia es trobava en un punt prou anterior a este barranc.

Canvis en el segle XV

La superfície de les parcel·les irrigades per l’aigua de la Sequiola del Secà no era molt gran. En fixar el preu del sequiatge, este sempre es calculava en funció de l’hort o de la fanecada, però mai de la jovada, unitat de superfície emprada en el cas de les sèquies majors i de la sèquia Roja.

Es tractava d’hortes confrontants amb les vivendes o molt pròximes al nucli urbà. La seua proximitat a la Sequiola provocava alguns problemes de males olors i brutícia que afectaven els habitants de la vila, motiu pel qual estos elevaren diverses protestes davant el Consell municipal.

L’única modificació del traçat de la sèquia del Secà —o, més exactament, una ampliació de la mateixa— realitzada durant el període estudiat es documenta en l’últim terç del segle XV.

En els capítols corresponents a 1475 s’assenyala que la neteja es faria «de la parada aquella fins al pont nou d’aquell qui és en el camí de l’Alqueria Vella».

Ja no s’indica que el final siga el del cap de rec, sinó un pont nou construït sobre la mateixa sèquia, la qual cosa implica que el canal havia sigut prolongat pel seu extrem final, possiblement buscant la connexió amb la sèquia Roja.

La sèquia Roja

Les primeres notícies sobre la sèquia Roja apareixen l’any 1366, quan es pagaren a Berbegal Miralles díhuit diners pel temps que havia dedicat a reparar el seu partidor. No obstant això, no és fins a 1396 quan tenim la certesa que el sistema estava plenament en funcionament i comptava amb sequier propi.

Igual que la sèquia del Secà, la sèquia Roja partia com un ramal de la sèquia Major, però en este cas de la Sobirana; és a dir, el partidor se situava després de la divisió de la sèquia Major, però abans d’arribar al riu Sec.

Més complicat és determinar el seu punt final. Sabem que travessava el barranc de Figuera i el de Ràtils i que, en diverses ocasions, va haver de ser reparada o reforçada en estos punts, especialment a la travessera del barranc de Ràtils.

També sabem que continuava fins al riu Sec, provocant de vegades que l’aigua pujara contracorrent en direcció a la vila. Per este motiu, a partir de 1452 es va incorporar als capítols una nova disposició que obligava el sequier a retornar l’aigua que penetrava en sentit contrari.

El fet que poguera entrar aigua des del riu Sec i que la documentació mai no mencione una travessera d’esta sèquia sobre el riu fa pensar que el final de la sèquia Roja es trobava precisament en este punt.

Les terres que regava eren de major extensió que les de la Sequiola del Secà. No es tractava d’horts, sinó d’heretats de dimensions més grans, mesurades en jovades. A més, no creuava ni tan sols discorria prop del nucli de la vila.

Els únics detalls que proporciona la documentació són que regava una vinya —presa com a punt de referència per a indicar fins on havia de netejar-se dues vegades l’any— i que disposava d’una almenara situada al Rajolar.

Igual que ocorria amb les sèquies majors, el sequiatge es pagava per jovada i el càrrec de sequier era adjudicat mitjançant subhasta.

La unió de la Sequiola del Secà i la sèquia Roja

Igual que descrivíem en el cas de la Sequiola del Secà, també la sèquia Roja va modificar el seu traçat l’any 1477.

Si fins aquell moment els capítols indicaven que la neteja s’havia de realitzar des de la gola fins al final del regatge, a partir de 1477 el mateix assentament establia:

«Primerament, que el dit sequier sia tengut scurar la dita cèquia una vegada en l’any de la gola, que comença en la sequiola novament estreta del pont nou, que és en el camí dels Ponts d’en Simó, fins al cap del rech de la cèquia Roja...»

En este cas, l’ampliació de la sèquia es va realitzar per la part davantera, canviant de lloc la presa d’aigua. Així mateix, una notícia de 1487 parla ja dels partidors vells de la sèquia Roja.

El fet que la Sequiola del Secà s’ampliara per la part posterior i que la sèquia Roja ho fera per la part davantera permet pensar que ambdós canals acabaren unint-se. Esta hipòtesi es veu reforçada pel fet que, durant alguns anys, ambdues sèquies eixiren conjuntament a subhasta i compartiren un mateix sequier.

A partir d’estes dades, es pot considerar que de la unió de la Sequiola del Secà i de la sèquia Roja es va formar el canal conegut actualment com la Sequieta.

Ambdós canals permetien el regatge de terres situades per damunt de la cota dels quaranta metres, de gran valor agrícola per trobar-se més pròximes a la vila que el tram final de la sèquia Major.

La sequiola de la plaça

Un important braçal de la sèquia Major apareix documentat a partir de 1364. Es tracta de la sequiola que subministrava aigua a la plaça de la vila.

Diversos pagaments efectuats aquell any evidencien la seua construcció. Pere Escrivà, manobre de la sequiola que passava per la plaça, rebia vint-i-sis sous per les despeses ocasionades per l’obra.

Uns dies més tard, el 7 de setembre, se li abonaven dèsset sous per la compra d’un almud i mig de calç destinat a la mateixa construcció. Un assentament posterior confirma definitivament els treballs quan es paguen quinze sous a Arnau Esplugues, contractat pels jurats per a obrir la sequiola de la plaça.

La sèquia Nova

L’any 1382 apareix documentat el terme sèquia Nova, quan s’assenyala que la sèquia Major havia estat netejada des dels partidors de Borriana fins a «la parada de la sèquia Nova».

Esta sèquia s’obria en el tram en què la sèquia Major encara constituïa un únic canal, és a dir, entre l’assut i els partidors majors. Un segon assentament indica la neteja des d’estos partidors fins al Cap de Terme, sense que en tota esta tirada torne a aparéixer cap referència a la denominada sèquia Nova.

La qüestió és determinar a quina sèquia es referix la documentació. Tot fa pensar que podria identificar-se amb la sequiola que entra a la ciutat vorejant l’antiga vila.

Martí Cercós assenyala en el seu manuscrit que la tradició admet que esta sèquia va ser construïda per a conduir l’aigua necessària durant les obres de l’església arxiprestal de Sant Jaume.

Posteriorment, les finques confrontants començaren a regar-se amb les seues aigües fins a constituir el que encara hui es coneix com el Rec Nou, que a finals del segle XIX irrigava 574 fanecades.

Una memòria que ha perdurat durant segles

Tots els noms que han anat apareixent al llarg d’esta descripció han romàs en la memòria col·lectiva dels agricultors vila-realencs des del segle XIII fins als nostres dies, constituint un valuós patrimoni històric, hidràulic i toponímic que encara forma part del paisatge agrícola de Vila-real.

---

Fonts documentals

Inmaculada Román Millán, Cadafal, maig de 2000.

Inmaculada Román Millán, El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XIV. Orígenes, administración y conflictos. Comunitat de Regants de Vila-real, 2000.

Vila-real segons Viciana

El mapa de la memòria: Vila-real en la Crònica de Viciana (1564)

Si passegeu hui en dia pel centre històric de Vila-real, és fàcil notar una geometria quasi perfecta. Els carrers es creuen en angles rectes i desemboquen de manera natural en la icònica plaça de la Vila. Esta estructura ortogonal no és fruit de la casualitat moderna, sinó el disseny original amb què el rei Jaume I va fundar la població en el segle XIII.

Hui viatgem al passat per a analitzar com es veia i es descrivia esta vila medieval gràcies a un document excepcional: el Libro tercero de la Chronica de la inclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno (1564), escrit pel cronista borrianenc Rafael Martí de Viciana. Però, per damunt de tot, ens detindrem en un tresor visual: el famós dibuix o plànol de la vila que il·lustra les seues pàgines.

Qui era Viciana i per què va dibuixar Vila-real?

Rafael Martí de Viciana era un reputat funcionari i historiador de l'època. El propi Consell municipal de Vila-real li va encomanar una tasca minuciosa: plasmar sobre el paper l'estructura exacta de la ciutat. El resultat va ser el primer plànol detallat del municipi, conegut popularment pels historiadors com la "planta de Viciana".

Aquesta imatge anava molt més enllà de la simple il·lustració; era una ferramenta de registre, defensa i orgull local en ple segle XVI.

Radiografia del dibuix: Què ens ensenya la planta de 1564?

El dibuix que acompanya el text de la seua Crònica és una joia de la cartografia històrica valenciana. Si l'observem amb atenció, ens revela detalls fascinants sobre la vida i la defensa de la Vila-real renaixentista:

• La quadrícula perfecta: El gravat mostra amb fidelitat el disseny fundacional en forma de "poble nou" o campament romà, configurat a partir de dos eixos perpendiculars.
• El recinte murallat: La vila apareix completament protegida per un sòlid perímetre de muralles. Al llarg de la línia defensiva es poden identificar clarament les torres de guaita en els vèrtexs i els cantons, essencials per a repel·lir atacs.
• Les quatre portes: El plànol detalla els accessos històrics que connectaven la vila amb el món exterior: el portal de València, el de Castelló, el de dalt (o d'Onda) i el de baix (o de Borriana).
• El cor urbà: En el bell mig del traçat destaca un espai lliure porticat que correspon a l'actual Plaça de la Vila, flanquejada per l'antiga església, demostrant que el centre de gravetat comercial i religiós es manté quasi inalterat segles després.

La visió literària: Més enllà del gravat

El text de Viciana complementa a la perfecció el dibuix. En la seua narració, el cronista elogia la riquesa del terme, la seua segregació de l'antic territori de Borriana i el motor econòmic que suposava el riu Millars per a regar les seues hortes.

A més, insistix en el fet que, en ser una fundació directament reial, Vila-real gaudia de llibertats institucionals envejables, estant lliure de les pressions dels senyors feudals i tenint vot en les Corts del Regne de València.

Un plànol que és història viva

La planta de Viciana de 1564 no és només un mapa antic; és l'acta de naixement visual de Vila-real. Ens demostra que, a pesar del pas dels segles, el creixement demogràfic i la transformació industrial, l'essència d'aquella vila emmurallada medieval continua bategant davall de l'asfalt del nostre centre històric.

Fotos amb història:El Quiosc de Benito a Vila-real: Història i memòria de la plaça Major

Foto Vicent Durà

El Quiosc de Benito a la plaça Major de Vila-real (oficialment anomenada plaça de la Vila) és un dels grans símbols de la memòria col·lectiva i de la història quotidiana de la ciutat durant el segle XX. Més enllà de ser un simple punt de venda de premsa, revistes i llepolies, aquest establiment emblemàtic va actuar durant dècades com un autèntic centre de dinamització social, tertúlia i punt de trobada generacional al bell mig del municipi.

Història de la plaça Major de Vila-real i el seu quiosc més icònic

Ubicat estratègicament davant de l'antic bar La Granja i sota els històrics porxes medievals, el quiosc de Benito estava estretament lligat al pols de la vida social de la Vila. Durant bona part del segle passat, la plaça de la Vila era el lloc on passava tot: des dels mercats setmanals fins a les celebracions patronals en honor a Sant Pasqual Bailón i la Mare de Déu de Gràcia.

En aquest escenari, la figura del quiosquer es convertia en una mena de cronista oficial del dia a dia, algú que coneixia tots els veïns i que repartia la informació (en paper i de viva veu) abans de l'arribada de l'era digital.

L'anècdota futbolística: Benito contra el Bar La Granja

Una de les històries més recordades de la cultura popular local és la sana rivalitat futbolística que es respirava en aquest racó de la plaça Major. Una dinàmica que dividia el cor del poble en dues passions esportives:

• El sector de La Granja: A la primera planta del Bar La Granja es trobava la seu del Vila-real C.F., liderada pel recordat president d'aquella època, don Pascual Font de Mora, qui a més era un conegut seguidor de l'Atlético de Madrid.
• El bastió de Benito: Just al davant, des del seu xicotet quiosc, Benito plantava cara amb orgull com el principal i més apassionat aficionat de l'Athletic de Bilbao de tota la localitat.

Aquestes discrepàncies futbolístiques, sempre plenes de sentit de l'humor i respecte, convertien l'espai sota els porxes en un fòrum viu on les tertúlies sobre futbol, política local i els rumors del poble s'intercanviaven diàriament.

Un ritual d'infantesa per a generacions de vila-realencs

Per a moltes generacions de veïns, passar pel Quiosc de Benito formava part d'un ritual diari i inalterable que avui dia es recorda amb gran nostàlgia:

• La premsa diària: Era la parada obligatòria per als adults que compraven el diari generalista, la premsa esportiva o les revistes del moment.
• Les llaminadures de l'època: El paradís dels xiquets i xiquetes de Vila-real, que acudien corrent amb les seues xicotetes propines en "perres grosses" o pessetes per a comprar cromos, xuclis o pipes.
• Patrimoni immaterial: El quiosc ha sigut motiu d'homenatge en publicacions locals de memòria històrica (com el llibre Vila-real a rajaploma) i en espais de divulgació audiovisual que busquen preservar el passat del municipi.

El llegat del comerç local en el record de Vila-real

Tot i que el paisatge urbà de la plaça Major de Vila-real ha patit profundes transformacions arquitectòniques i vianalitzacions al llarg dels anys, la silueta i el record del Quiosc de Benito es mantenen intactes en l'imaginari dels veïns.

Representa una època daurada del comerç de proximitat, de les relacions humanes i de la vida pausada al carrer, recordant-nos que la verdadera identitat d'una ciutat no només es construeix amb grans monuments, sinó a través de records familiars i dels seus personatges més entrañables.

Preguntes freqüents sobre el Quiosc de Benito

On estava situat exactament el quiosc de Benito?

Estava ubicat a la plaça de la Vila (Plaça Major) de Vila-real, exactament davant de l'antic bar La Granja, a l'empara dels tradicionals porxes que caracteritzen aquest espai històric.

En quines publicacions apareix esmentat aquest quiosc històric?

Ha aparegut reflectit en treballs de recuperació de la memòria gràfica de Vila-real i en reculls de cròniques locals com Vila-real a rajaploma, que valoren el patrimoni social de la ciutat del segle XX.

Com és i què significa l'escut oficial de Vila-real?

L'escut oficial de la ciutat

Per resolució de la Generalitat Valenciana, dictada el 17 d'octubre de 2001 pel Conseller de Justícia i Administracions Públiques (publicada en el DOGV núm. 4132 de 21 de novembre de 2001), l'escut oficial de la ciutat de Vila-real queda definit amb la següent descripció heràldica:

• Escut caironat: de forma quadrada, recolzat sobre un dels seus vèrtexs (no romboidal).
• Camp d'or amb quatre pals de gules: fons groc amb quatre barres verticals roges.
• Timbre: ornament a la part superior que indica la categoria del municipi, consistent en una corona reial oberta amb vuit florons de fulles d'acant enjoiades amb robins (de les quals se'n veuen cinc). Cal no confondre-la amb la corona ducal.
• Ornaments exteriors: envoltant l'escut, dues branques de sinople (color verd) encreuades per la seua base; una de llorer (símbol de la glòria) a l'esquerra i una altra de roure (símbol de fortalesa) a la dreta.

Comentari històric i identitari

La resolució administrativa de la Generalitat Valenciana consisteix, de fet, en el reconeixement normatiu de l'emblema heràldic utilitzat pel municipi almenys des del segle XV. Com a vila de reialenc des del seu origen, Vila-real ha mostrat sempre les armes reials de la Corona d'Aragó, les quals estan presents igualment en la seua bandera.

L'ornament dels fullatges, que van ser afegits en algun moment de la història local, es va formalitzar característicament amb aquestes dues branques simbòliques de roure i de llorer. Aquest element singular és clau, ja que serveix per a distingir-lo clarament dels escuts municipals de València, Sagunt i Cullera, els quals mostren així mateix els colors de la senyera quatribarrada com a representació central dels seus caironats.

---

J. H. R. (Jacinto Heredia Robres)

Biografia de José Ramón Sancho: Vida i llegat musical a Vila-real

José Ramón Sancho va nàixer el 24 de novembre de 1924. Als huit anys va començar a estudiar solfeig i molt prompte va practicar amb el flautí de cinc claus i el requint. Al setembre de 1935 va ingressar a la Banda de Música de Vila-real, on va continuar la seua trajectòria fins al 2007.

Quan per motiu de la guerra va cessar l’activitat de la banda, juntament amb altres divuit joves i amb l’ajuda d’alguns músics majors, va formar la “Banda Infantil”. En acabar la contesa, gràcies a la seua memòria va recompondre moltes obres amb les partitures desaparegudes, entre les quals destaca la “Marxa de la Ciutat” del mestre Goterris.

Trajectòria musical i direcció de bandes

A més de la seua constant participació com a clarinetista a la Unión Musical La Lira, va formar part de diversos conjunts musicals de relleu. Entre ells destaquen l’orquestra “Rialto”, la “Portoles”, el conjunt “Tabú” i, molt especialment, la Big Band Castelló.

Com a director, va liderar la Unió Musical Alqueriense i la Unió Musical de Betxí, aquesta última entre els anys 1976 i 1990. Ja pròxim el seu comiat, va composar un pasdoble dedicat a la banda de Betxí. Aquest fet li valdria el nomenament com a primer Soci d’Honor de l’entitat.

A més, va rebre el prestigiós Premi Euterpe, concedit per la Federació Valenciana de Societats Musicals en reconeixement a la seua veterania i dedicació a la música, en un acte celebrat al Palau de la Música de València el 23 de juliol de 2005.

Composicions destacades i música popular

Malgrat la seua formació autodidacta, va ser un músic inspirat. Dins de la seua producció cal destacar nombrosos pasdobles, marxes processionals i transcripcions d’himnes i música popular local.

• “CAF Villarreal”: El primer dels seus pasdobles, compost l'any 1952 per a celebrar l’ascens del club de futbol local a primera regional.
• Pasdobles populars: “El campanar”, “Los jubilados”, “Esperando”, “Pepe Artero” i “Añoranza”.
• Marxes: “Flor y nata” per a la Filà Cordonera d’Alcoi i la marxa processional “Al Cristo yacente” per a les desfilades de Betxí.
• Arranjaments religiosos: L’Himne de les Filles de la Mare de Déu del Rosari i l’“Himne Eucarístic Internacional” per a sant Pasqual Baylón.

Homenatges i llegat a Vila-real

Les Bandes de Betxí i Vila-real li varen retre homenatge pels seus setanta anys d’activitat musical a l’Auditori Municipal de Vila-real el 8 d’octubre de 2005, on va ser nomenat Soci d’Honor de la Unión Musical La Lira.

Així mateix, l’Ajuntament de Vila-real li va concedir la distinció “Vint de Febrer” l'any 2007. El mestre José Ramón Sancho va morir el 24 d’abril de 2008, deixant un llegat inesborrable en la cultura musical de la província de Castelló.

La carta de població

Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 4 del llibre Breu Història de Vila-real (Jacinto Heredia)

L'evolució urbanística de Vila-real: del traçat medieval als reptes de futur

Evolució urbanística de Vila-real

Vila-real és un dels municipis de la Plana —juntament amb Castelló, Nules, Almenara i Almassora— que, a partir d’un recinte medieval geomètric i en escaquer, ha desenvolupat la seua trama urbana en quadrícula d’una manera més o menys aproximada.

La vila medieval primitiva

Creat de nova planta el 1274 pel rei Jaume I (només dos anys abans de la seua mort), en el disseny del plànol original de la vila s'hi veuen les mans d’un expert urbanista. Aquest va dissenyar un rectangle romboidal perfecte tallat per quadrícules exactes, tal com algunes dècades després aconsellava Francesc Eiximenis.

El recinte comptava amb quatre portes principals:

• Portal de Castelló (Nord): al final de l’actual carrer Major de Sant Jaume.
• Portal d’Onda (Ponent): al costat del qual s'obria l'esplanada de celebració de la fira anual.
• Portal de València (Migjorn): al final de l’actual carrer Major de Sant Doménec.
• Portal de Borriana (Llevant): al final de l'antic camí cap a Borriana.

Successivament varen ser oberts altres accessos secundaris, com el portal d'Enmig o el de la Sang, situat al costat de la vella jueria.

Cadascun dels angles que tancaven el recinte rectangular estava coronat per una torre defensiva: al SO la de Martorell, al NO la d’Alcover, al NE la d’En Folch Miquel i al SE la Torre Motxa. Aquesta última encara es conserva parcialment i, junt amb un tros de la part oriental de la murada (a l’actual avinguda de la Murà, dins de la Casa de l’Oli on es troba l'Arxiu Històric Municipal), és l’únic testimoni extern que resta d’aquell llenç defensiu que durant segles envoltà la ciutat. La resta del traçat ha quedat integrat a l'interior de les edificacions actuals.

Els carrers de l'antiga vila tenien el carrer Major com a eix longitudinal, el qual és travessat perpendicularment pels carrers del Governador, Azcárraga, Pere III i el de Ramon y Cajal (que condueixen a les carreteres d’Onda i de Borriana respectivament). A la confluència d'aquests dos eixos principals es forma una plaça porxada quadrangular, la Plaça de la Vila, lamentablement mutilada el 1966 en el seu angle SE per tal d’edificar l’actual Plaça Major.

Els ravals i el creixement històric

Durant el segle XIV ja s’havien format dos ravals fora muralles: al sud de la vila el Raval de València o de Santa Llúcia (hui del Carme) i al nord el Raval de Castelló (hui de Sant Pasqual). Posteriorment, i fins al segle XIX, el creixement es va concentrar sobretot cap a ponent, al voltant del Raval d'Onda (segle XVII). Per contra, l’alt valor agrari de les terres de llevant va impedir el desenvolupament urbà per eixa banda durant centenars d'anys.

La ciutat s’ordenava d’una manera més o menys regular i en quadrícula, llevat de la zona NO on el Camí Real trencava en diagonal l’escaquer del plànol. Fins a mitjan segle XX, la ciutat seguí desenvolupant-se principalment a ponent, depassant àmpliament l'antiga carretera N-340 i assolint el carrer del Calvari. Cap al sud, la ciutat també conegué un creixement important més enllà del barranc de l'Hospital (o de Santa Llúcia), a l’altra banda del qual es va anar formant a finals del XIX el barri de Mislata o de València.

L'impacte de «La Panderola» i els barris perifèrics

El traçat del ferrocarril de via estreta, anomenat popularment La Panderola, es va sobreimposar al plànol urbà. Procedent de Castelló, circulava pel llit del vell barranc de Santa Llúcia una vegada que aquest va ser reomplit parcialment. A l’altura del carrer de Sant Joaquim girava a ponent per buscar l’actual Plaça del Llaurador, i girava novament pel carrer del Comte de Ribagorça fins a arribar a l’estació de la Panderola (actual parc homònim). Des d’allí, un ramal s’enfilava cap a Onda i un altre cap al S-SE buscant Borriana. Aquest darrer traçat va condicionar completament la formació de dues grans avingudes al sud i sud-oest de la ciutat: les d’Alemanya i d'Itàlia.

Més enllà del recorregut de la Panderola, a partir de mitjan segle XX es van formar els barris perifèrics, de vegades segregats de la resta de la població, enmig de les fàbriques i seguint antics camins rurals (com els de la Carretera, Artana, Betxí, les Voltes, la senda de Pescadors, les cases del Sorro, els Evangelistes, les cases de Capote, Melilla o la Santa Creu).

L'expansió cap a llevant

Calgué esperar a la segona meitat del segle XX perquè Vila-real començara a desenvolupar-se cap a llevant al voltant de dos eixos: el camí o avinguda del Cedre i el camí o passeig de l’Estació. És precisament entre l’avinguda de la Murà i el ferrocarril (límit oriental del nucli urbà) on més s’ha construït des dels anys seixanta ençà, principalment amb edificacions en altura. També cap al N-NE, al voltant de l’avinguda de Francesc Tàrrega, s’ha edificat molt des dels anys vuitanta, seguint aquest mateix model vertical.

Noves urbanitzacions i reptes de futur

En l’actualitat, Vila-real continua el seu desenvolupament urbà en forma d’escaquer, especialment cap al nord i l’est. En l’última dècada s’ha obert un nou eix viari clau —l'Avinguda de França— paral·lel al ferrocarril, que travessa la població de Nord a Sud i forma un vial perimetral que enllaça amb les avingudes d'Itàlia, Grècia, Europa i Portugal. A ponent d'aquesta avinguda, la ciutat s'està compactant mitjançant habitatges unifamiliars en lloc de blocs en altura.

Per altra banda, en un procés lent i dificultós, les construccions residencials disperses de la partida de Madrigal es troben en transformació per a passar de sòl rural a zona urbana. Això comportarà avantatges en infraestructures, però pateix els inconvenients de la lentitud d'adaptació dels polígons i l'encariment dels costos constructius. A més, la zona no preveu a curt termini els serveis dotacionals adients (sanitaris, educatius, administratius), la qual cosa podria generar conflictes un cop es compacte.

Finalment, la ciutat manté obert el debat sobre el desplaçament de la via del ferrocarril cap a un traçat més proper al terme de Borriana. Per un costat, això alliberaria les limitacions d'expansió que suposa la seua proximitat actual al nucli urbà i ampliaria les opcions per a nous polígons d'habitatges; per l'altre, l'allunyament del centre dificultaria l'accés dels ciutadans a un mitjà de comunicació tan necessari.

---

Font: Jacinto Heredia Robres, "L’entrellat". Cadafal, maig 1993.

El nom és Vila-real: origen, història i oficialitat única

El nom és Vila-real

El nom de la ciutat s'escriu Vila-real; és a dir, una sola paraula amb la lletra «r» minúscula i amb un guionet davant.

Aquesta denominació oficial va ser aprovada per decret de la Generalitat Valenciana el 15 de novembre de 1982. Al mateix temps, es va suprimir l’obsoleta terminologia de «Villarreal de los Infantes», una forma falsament erudita i sense cap tradició històrica, originada tan sols en alguns cercles locals a finals del segle XIX. L’expedient d’alteració va anar precedit pel corresponent acord municipal del 3 d’abril del mateix any i pels necessaris estudis de la Real Academia de la Historia, la Direcció General d'Administració Local i la Secretaria d'Estat per a les Comunitats Autònomes.

A banda d’aquesta decisió oficial —que cal respectar en tot moment i, sobretot, per aquells que més obligats estan a fer-ho—, l’actual grafia valenciana està raonablement fonamentada per diversos aspectes:

1. Un sol mot compost

Es tracta d’una sola paraula i no de dues, com per exemple passa amb la Vila Joiosa, Nova York o Ciudad Real. El procés pel qual alguns noms de població passen de ser descriptius d’un fet determinat a sintetitzar-se en una sola paraula (buidada parcialment del seu contingut original) és prou freqüent. En trobem exemples sense anar molt lluny, com Cinctorres, Vilafranca, Ribesalbes o Castellfort; però també és l’origen de noms internacionals com Nàpols (la «ciutat nova»), Stuttgart (el «jardí de l’egua»), Oxford (el «pas del bou»), Salzburg (el «poble de la sal») o Saragossa (la ciutat de «César August»).

2. La variant arcaica «real»

En el nostre cas, la forma simplificada en un sol mot es documenta des de fa segles. Per això presenta la variant arcaica «real» en lloc de la forma modernitzada «reial», que és com actualment ens referiríem a alguna cosa «que és del rei». Aquesta variant la podríem trobar també en textos de sant Vicent Ferrer o de Jaume Roig, i sembla preferida en la tradició valenciana abans que en la catalana.

A més, roman al nom d’una moneda, als camins i llocs protegits d’antic pels poders públics (el camí real) i en altres topònims com els jardins del Real o Real de Montroi (aquest últim, producte de l’encreuament amb la paraula àrab rahal).

3. L'ús correcte del guionet

El guionet al mig no marca separació. Per aquest motiu, és incorrecte escriure la «r» amb majúscula, la qual es reserva només per a la lletra inicial del topònim. El guionet indica senzillament la pronunciació múltiple de la «r» entre vocals en un nom compost (el castellà, en el mateix cas, el que fa és duplicar la lletra).

En valencià, l'ús del guionet s'aplica quan el segon component de la paraula comença per r-, o bé quan comença per s- o x- precedit de vocal. Així, escrivim:

• Para-xocs
• Escura-ximeneies
• Riba-roja
• Renta-robes
• Busca-raons
• Guarda-rodes
• Mata-segells
• Gira-sol
• Penya-segat... i, naturalment, també Vila-real.

Evolució cap a la oficialitat única

L’acord municipal de 1982 va ser assolit per majoria, després d’una recollida de signatures de veïns interessats en la recuperació del nom històric i d’un complex debat polític entre els grups municipals de la corporació. Aquell procés es va resoldre inicialment amb l’acceptació de la denominació bilingüe «Vila-real / Villarreal».

Anys més tard, un nou acord municipal de la corporació —aquesta vegada per unanimitat— va determinar el 27 de febrer de 2006 el nom de Vila-real com a única denominació oficial de la ciutat. Aquesta decisió va ser ratificada pel decret 180/2006 de la Generalitat Valenciana, amb data de l'1 de desembre de 2006. La forma castellana Villarreal, àmpliament documentada des del segle XVI, s'haurà de fer servir correctament quan s'utilitze aquesta llengua, però ja no té caràcter oficial.

---

Font: Jacinto Heredia Robres, "L’entrellat". Cadafal, maig 1993.

Esportistes de Vila-real: Grans Campions de la Ciutat

Sebastián Mora: La llegenda viva del ciclisme en pista

Quan pensem en Vila-real, a molts ens ve al cap el color groguet del Villarreal CF i les nits màgiques de futbol europeu. Però el cert és que aquesta ciutat de la Plana Baixa és molt més que futbol. Sota la marca «Vila-real, Ciutat de la Salut i de l'Esport», la localitat s'ha consolidat com un autèntic planter de talent, capaç d'exportar figures d'elit mundial a disciplines tan diverses com la natació, la boxa, el ciclisme o el patinatge.

Hui girem la mirada cap a casa per a retre homenatge als esportistes nascuts o vinculats a Vila-real que han fet i continuen fent història, portant el nom de la nostra ciutat arreu del món.

Els grans referents olímpics i internacionals

Si parlem de projecció internacional absoluta, hi ha noms propis que han marcat un abans i un després en l'esport de la localitat, compartint distincions tan altes com el Premi 20 de Febrer o la Medalla de la Ciutat.

1. Yurema Requena: La pionera de les aigües obertes

La nadadora Yurema Requena Juárez és un dels grans orgulls de la ciutat. Va fer història en convertir-se en olímpica en els Jocs de Pequín 2008, on va fregar el diploma olímpic amb una impressionant 13a posició en la dura prova de 10 quilòmetres en aigües obertes. Amb medalles en el Campionat del Món i d'Europa, Yurema va obrir el camí per a l'esport femení local al més alt nivell i actualment dona nom a la piscina coberta municipal de la ciutat.

 Yurema Requena: La pionera de les aigües obertes

2. Sonia Mañas: L'orgull de la natació adaptada i de gran fons

Sonia Mañas: L'orgull de la natació adaptada i de gran fons

El llegat aquàtic es completa amb la increïble Sonia Mañas, una figura emblemàtica de l'esport adaptat. Guardonada amb el Premi 20 de Febrer i la Medalla d'Or de la Generalitat Valenciana al Mèrit Esportiu, Mañas va batre un rècord mundial el 2005 en creuar a nado l'Estret de Gibraltar. A més, ha completat gestes com fer la volta al perímetre de l'embassament del Sitjar (9 km) o nadar 100 piscines olímpiques en commemoració del 750é aniversari de la ciutat.

3. Sebastián Mora: La llegenda viva del ciclisme en pista

Hi ha pocs esportistes al món amb la constància i el palmarès de Sebastián Mora Vedrí. Amb participacions en múltiples Jocs Olímpics (com Londres i Tòquio), Mora s'ha coronat com a campió del Món i compta amb sis medalles d'or en campionats d'Europa. El seu domini de la pista és total, i com a mostra de l'orgull local, el pavelló poliesportiu municipal de Vila-real porta el seu nom.

4. Pau Torres: "El Xiquet del Poble" que va conquerir Europa

L'altre gran ambaixador de la ciutat és, sens dubte, Pau Torres. Format al planter del Villarreal CF, el defensa central va complir el somni de qualsevol xiquet: guanyar la UEFA Europa League amb l'equip del seu poble. Internacional absolut amb la selecció espanyola —amb la qual va guanyar la medalla de plata a Tòquio 2020—, Pau brilla actualment a la Premier League anglesa amb l'Aston Villa, sense oblidar mai les seues arrels.

Llegendes i història de l'esport local

Però per a entendre l'èxit actual de Vila-real hem de recordar els qui van obrir camí i aquells que han marcat èpoques daurades en l'esport de competició:

Joan Baptista Llorens: "El Zurdo" de la bicicleta

No es pot parlar de ciclisme a la ciutat sense esmentar el gran Joan Baptista Llorens Albiol (1897-1937). Conegut popularment com "El Zurdo", va ser el primer gran ídol de l'esport de masses de la província. Deixeble del mític Pasqual Poré, Llorens es va coronar Campió d'Espanya en ruta l'any 1924 a Bilbao. Va acumular nombrosos títols nacionals en diferents modalitats de ciclisme, sent un pioner absolut que va inspirar la gran tradició de la bicicleta a la localitat.

Pepe Meseguer: Una llegenda inoblidable sobre rodes

José "Pepe" Meseguer Basiero (1966-2026) ha sigut una de les majors icones mundials del patinatge de velocitat de la Comunitat Valenciana. El seu palmarès és estratosfèric: 7 vegades campió d'Europa, subcampió del món i 36 vegades campió d'Espanya de patinatge. La seua trajectòria va ser reconeguda amb la Medalla de Plata de Vila-real l'any 1982 i va ser el portador de la mítica torxa olímpica de Barcelona 92 al seu pas per la ciutat. A més de la seua faceta esportiva, Meseguer va destacar com un referent empresarial clau dins de l'estructura del grup Porcelanosa.

Jairo Noriega: "El Leñador" que regna en el ring d'Europa

El boxejador vila-realenc Jairo Noriega és un dels grans noms de les dotze cordes a nivell internacional. Conegut com "El Leñador", Noriega s'ha coronat de nou com a Campió d'Europa del pes mosca en una nit històrica celebrada al propi Centre de Tecnificació Esportiva (CTE) de Vila-real. Després d'haver conquerit el títol el 2022 i haver disputat campionats mundials en llocs tan exigents com el Japó, Jairo manté viva la flama de la millor boxa competitiva amb la seua pròpia acadèmia de boxa local, sent un referent d'esforç absolut.

Present i futur: El teixit d'elit de la Gala de l'Esport

L'èxit de Vila-real es demostra any rere any en la seua Gala de l'Esport, on es premia l'esforç de noves disciplines amb gran projecció:

• Elena Carratalá (CrossFit): Guardonada com a Millor Esportista Femenina, Elena és una de les grans referents nacionals i internacionals d'aquesta exigent modalitat de força i resistència.
• Thierry Ndikumwenayo (Atletisme): Atleta olímpic de fons i camp a través estretament lligat a l'esport de la província, representant l'elit mundial de l'atletisme.
• Kevin Andrei (Boxa): El jove talent del Club Boxeo Vila-real que s'ha proclamat campió d'Espanya en la categoria jove (+92kg).
• Manuel Clausell (Judo): Referents del Judo Club Vila-real que continuen sumant títols a nivell nacional.

La Vila de Vila-real: El Nucli Antic Medieval Emmarcat per les Muralles

Aquest és el dibuix (idealitzat) de Vila-real realitzat per Martí de Viciana l'any 1564

La part més antiga de Vila-real, la zona que als primers anys del naixement de la localitat va quedar emmarcada per les muralles, rep el nom de la Vila. D’aquella època encara es conserven algunes edificacions i la major part dels carrers amb el seu traçat original.

El punts assenyalats al dibuix de Viciana (Dibuix de Vila-real realitzat per Rafael Martí de Viciana dins el seu llibre tercer de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno (1564)

1. Plaça Major
2. Pou de la plaça
3. Casa dels Cucaló de Montull
4. Antiga capella de Sant Jaume
5. Zona de la jueria
6. Parròquia de Sant Jaume (església parroquial)
7. Hostal del Rei
8. Edifici de la plaça encara conservat
9. Carrer Major
10. Carrer d'Amunt
11. Carrer d'Avall
12. Casa de la Vila
13. Baluard i portal d'Onda
14. Baluard i portal d'Enmig
15. Baluard i portal de València
16. Baluard i portal de Castelló
17. Torre Motxa
18. Torre de Martorell
19. Torre d'Alcover
20. Torre d'en Folch Miquel
21. Portal de Borriana
22. Portal de la capella de la Sang (o dels jueus)
23. Plaça Xica o de l'Església
24. Fossar de la Vila
25. Antuixans o esplanada on se celebrava la fira medieval de la vila (la fira anual concedida per Jaume I fins al 1730 en què es va traslladar a la festa de Sant Pasqual)

El plànol comentat (Jacint Heredia Robres. Vilapedia)

La Plaça de la Vila: centre històric i monument nacional

El centre de la Vila, i des de l’any 1974 monument historicoartístic, el constitueix la Plaça de la Vila. És una plaça porticada d’origen medieval amb un gran valor patrimonial.

Edificis destacats de la plaça

• L’Hostal del Rei: Anomenat així perquè Pere el Cerimoniós en va fer donació a Bernat Riva en 1353, amb la condició que fóra sempre posada dels reis.
• El Pou: S'omplia d'aigua procedent de la Sequiola. Inutilitzat a les darreries del segle XIX, fou cegat en pavimentar la plaça. Un altre pou més xicotet estava al carrer Major, al cantó del carrer de la Botera.
• La primitiva Casa de la Vila: Amb arcades gòtiques, va patir una notable reforma en temps de Carles IV en 1791. Posteriorment, en 1966, fou enderrocada juntament amb el convent de dominiques del Corpus Christi, antic casalici dels Cucaló de Montull, per a donar pas a una nova plaça on s’edificà l’actual Ajuntament.

Modificacions de l’arcada gòtica

Els arcs gòtics del sud-oest foren substituïts al segle XVII per dos arcs escarsers. Més endavant, en 1908, l’eixample de la carretera d’Onda–Borriana al seu pas per la plaça destrueix els arcs situats en ambdós extrems. Finalment, va desaparéixer en la seua totalitat l’arcada gòtica del que hui és l’edifici de la Caixa Rural.

El traçat urbà: la vila hipodàmica i les muralles

Plànol vila primitiva amb el seu traçat hipodàmic

La població primitiva o Vila té un traçat hipodàmic o en graella, en forma de rectangle. Tres carrers paral·lels van de nord a sud i es creuen amb uns altres tres perpendicularment.

Edificada en una planura sense defenses naturals, va haver de ser envoltada de muralles de quasi dos metres de gruix. Estaven formades per dos murs de maçoneria de pedra, calç i arena, amb un reompliment de tapial al centre.

Les quatre torres i els portals

Els angles eren defensats per quatre torres: la de Martorell, la d’Alcover, la d’en Folch Miquel i la Torre Motxa, l’única que es conserva hui. La Torre Motxa fou reconstruïda en 1410 per haver caigut la primera.

Les muralles tenien diverses portes en cada costat, denominades segons la seua situació: Portal de València, d’Onda, de Castelló, d’Enmig i de Borriana. A més, hi havia altres de menor importància com el que accedia al fossar de la vila, al costat de l'església parroquial, o el de la jueria o de Sant Hilari.

Davant del Portal d'Onda hi havia una gran esplanada on anualment es convocava la fira medieval fins que al segle XVIII fou traslladada a les festes de Sant Pasqual.

El vall i la Casa de l’Oli

Les muralles eren rodejades per un vall sec de secció trapezoidal, amb una amplària màxima de dotze metres i huit metres d’altura. Es salvava pels portals mitjançant ponts de fusta.

Formant part de l'anomenada Casa de l’Oli podem veure un altre fragment de la muralla. A l’interior de l’edifici hi ha unes arcades ogivals.

La Jueria: el barri jueu de Vila-real

A l’extrem nord-est de la Vila hi ha un entramat de carrerons molt estrets anomenats la Jueria. Va albergar la població jueva fins al segle XV, amb un total de quinze cases. Algunes encara existeixen i altres foren enderrocades en 1583 per edificar l’església de la Capella de la Sang, destruïda més tard i de la qual només es va recuperar l’arcada de la porta.

Traçat de la Vila vist sobre el mapa actual.