Les notícies més antigues sobre l’existència concreta d’una capella de la Verge Maria anomenada de Gràcia, a l’església de la vila, són de 1485, quan es dona un permís relatiu a un arc de pedra destinat a la construcció del seu absis. Dos anys després, es detecta l’encàrrec d’un retaule per a aquesta capella, costejat amb els acaptes d’almoines fets pel Consell entre els veïns de la vila. Recordem que la Madona Sancta Maria, tan estimada pels vilatans, va tindre igualment a la mateixa església gòtica de Sant Jaume capelles i altars sota les advocacions dels Àngels, de les Neus, de la Llet, de Montserrat, de l’Esperança, de la Concepció i, finalment, de la Soledat.
Construcció de l'ermita vora el Millars
Sols al cap de dues dècades, a començaments del segle XVI (1505), apareix la primera referència a la Verge Maria de Gràcia vinculada amb total seguretat a les ermites de vora riu. El 1514 s’autoritza al notari Pere Gil a edificar una vertadera església en condicions al lloc on, fins aleshores, no hi havia més que una capella amb porxo davanter; instal·lació més que suficient per a les activitats dels penitents solitaris que fins a eixos moments havien ocupat aquell indret a les balmes i pedreres del Millars.
Convé recordar que, ja el 1375, el Consell havia permès al frare eremita Bernat Fabra fer-se una cel·la per a portar vida d’oració allunyat de la gent, en un punt del riu on els habitants de la vila acudien exclusivament per resoldre problemes relacionats amb l’assut de la séquia i on, amb el temps, el conjunt de terres ermes seran emprades com a bovalar comunal.
Es coneix el nom de molts dels frares i penitents que voluntàriament habitaren en diversos moments les aïllades capelletes, però no sempre era fàcil trobar qui acceptara fer vida de soledat en aquell indret del terme. El 1515, els jurats cerquen «si alguna persona trobara, així religiosa com seclar, que·ls apparegua bona e sufficient per a star en dites hermites». Finalment, per a poder instal·lar a l’ermitori ja bastit dos frares de Sant Francesc de Paula, el Consell es veu eixe mateix any en la necessitat de comprar un parell de màrfegues i de flassades cardades que, en un inventari posterior, apareixen enumerades juntament amb un llit de cinc fustes, una tauleta, algunes cadires i bancs, a més de senzilles eines de cuina.
A la documentació de 1527 s’esmenta per primera vegada un camí veïnal que porta a la zona de les ermites, la qual cosa indica l’inici d’una comunicació que molt a poc a poc s’anirà incrementant al llarg del segle. Sobretot després que, el 1577, es tornen a fer a càrrec del Consell algunes adaptacions a l’edifici per acollir un reduït col·lectiu de frares de l'orde franciscana reformada per Sant Pere d'Alcàntara. Els religiosos hi passen no arriba a dos anys, mentre esperen l’autorització per edificar un convent propi a la capella del Roser, a prop de la vila.
L’inventari que fan els jurats el 1588 evidencia ja diversos donatius aportats pels devots i un cert conjunt d’aixovar i mobiliari, en molts casos amb senyals d’haver estat usat. Rafael Martí de Viciana, en la seua Crònica del Regne de València, fa referència de passada a l’ermita l’any 1564, però sense haver-la visitat, i la qualifica com a «antiga». Una denominació raonable per al moment en què es fa, quan el pas d’un segle significava el temps de dues o inclús de tres generacions. Encara als nostres dies, alguna cosa d’abans de la guerra o del temps dels nostres besavis ens sembla ser «de tota la vida», quan la seua antiguitat sovint pot no arribar ni de lluny als cent anys.
A la mateixa visita pastoral es reclamen al seu responsable els comptes de la Confraria de Nostra Senyora de la Reixa, que allí radicava depenent de la Confraria Major. En altres ocasions, el reixat resulta un problema per servir de refugi a algunes persones, de manera que el bisbe prohibeix entrar ni estar dins d'ell, excepte al baciner, els escolans i la persona que ajudés a dir la missa.
La Confraria de la Reixa no degué ser molt nombrosa ni dotada econòmicament, perquè els requeriments episcopals perquè tingueren els ornaments necessaris —i especialment una peça de cuiro guadamassil per cobrir l’altar— es repeteixen des del 1601 fins al 1645, inclús amb amonestacions d’excomunicació per la falta d’obediència. Finalment, el 1664 sembla estar tot l’aixovar necessari i, a l’any següent, la imatge de la Verge Maria és coronada en el seu retaule.
Encara a la visita pastoral de 1690, quasi dos-cents anys després d’haver estat col·locat el reixat, i quan ja han començat a prendre alé les activitats pietoses a l’ermitori del Millars, es fa repetit esment de «lo altar y sots invocació de Nª Sª de Gracia dita de la Reixa» i també «lo altar de Nra. Sª de la Reixa», mostrant l’intens arrelament d’una denominació que al segle següent acaba desapareixent.
L’advocació mariana de la Mare de Déu de Gràcia, amb variades representacions iconogràfiques, mantindrà la seua presència en la parròquia de Sant Jaume després de bastir-se el nou temple a la segona meitat del XVIII i fins als nostres dies, tot i que la imatge ha passat des del seu nínxol inicial a un altar lateral de la nau de l’evangeli, a l’interior de la capella de la Comunió.
