Esportistes de Vila-real: Grans Campions de la Ciutat

Sebastián Mora: La llegenda viva del ciclisme en pista

Quan pensem en Vila-real, a molts ens ve al cap el color groguet del Villarreal CF i les nits màgiques de futbol europeu. Però el cert és que aquesta ciutat de la Plana Baixa és molt més que futbol. Sota la marca «Vila-real, Ciutat de la Salut i de l'Esport», la localitat s'ha consolidat com un autèntic planter de talent, capaç d'exportar figures d'elit mundial a disciplines tan diverses com la natació, la boxa, el ciclisme o el patinatge.

Hui girem la mirada cap a casa per a retre homenatge als esportistes nascuts o vinculats a Vila-real que han fet i continuen fent història, portant el nom de la nostra ciutat arreu del món.

Els grans referents olímpics i internacionals

Si parlem de projecció internacional absoluta, hi ha noms propis que han marcat un abans i un després en l'esport de la localitat, compartint distincions tan altes com el Premi 20 de Febrer o la Medalla de la Ciutat.

1. Yurema Requena: La pionera de les aigües obertes

La nadadora Yurema Requena Juárez és un dels grans orgulls de la ciutat. Va fer història en convertir-se en olímpica en els Jocs de Pequín 2008, on va fregar el diploma olímpic amb una impressionant 13a posició en la dura prova de 10 quilòmetres en aigües obertes. Amb medalles en el Campionat del Món i d'Europa, Yurema va obrir el camí per a l'esport femení local al més alt nivell i actualment dona nom a la piscina coberta municipal de la ciutat.

 Yurema Requena: La pionera de les aigües obertes

2. Sonia Mañas: L'orgull de la natació adaptada i de gran fons

Sonia Mañas: L'orgull de la natació adaptada i de gran fons

El llegat aquàtic es completa amb la increïble Sonia Mañas, una figura emblemàtica de l'esport adaptat. Guardonada amb el Premi 20 de Febrer i la Medalla d'Or de la Generalitat Valenciana al Mèrit Esportiu, Mañas va batre un rècord mundial el 2005 en creuar a nado l'Estret de Gibraltar. A més, ha completat gestes com fer la volta al perímetre de l'embassament del Sitjar (9 km) o nadar 100 piscines olímpiques en commemoració del 750é aniversari de la ciutat.

3. Sebastián Mora: La llegenda viva del ciclisme en pista

Hi ha pocs esportistes al món amb la constància i el palmarès de Sebastián Mora Vedrí. Amb participacions en múltiples Jocs Olímpics (com Londres i Tòquio), Mora s'ha coronat com a campió del Món i compta amb sis medalles d'or en campionats d'Europa. El seu domini de la pista és total, i com a mostra de l'orgull local, el pavelló poliesportiu municipal de Vila-real porta el seu nom.

4. Pau Torres: "El Xiquet del Poble" que va conquerir Europa

L'altre gran ambaixador de la ciutat és, sens dubte, Pau Torres. Format al planter del Villarreal CF, el defensa central va complir el somni de qualsevol xiquet: guanyar la UEFA Europa League amb l'equip del seu poble. Internacional absolut amb la selecció espanyola —amb la qual va guanyar la medalla de plata a Tòquio 2020—, Pau brilla actualment a la Premier League anglesa amb l'Aston Villa, sense oblidar mai les seues arrels.

Llegendes i història de l'esport local

Però per a entendre l'èxit actual de Vila-real hem de recordar els qui van obrir camí i aquells que han marcat èpoques daurades en l'esport de competició:

Joan Baptista Llorens: "El Zurdo" de la bicicleta

No es pot parlar de ciclisme a la ciutat sense esmentar el gran Joan Baptista Llorens Albiol (1897-1937). Conegut popularment com "El Zurdo", va ser el primer gran ídol de l'esport de masses de la província. Deixeble del mític Pasqual Poré, Llorens es va coronar Campió d'Espanya en ruta l'any 1924 a Bilbao. Va acumular nombrosos títols nacionals en diferents modalitats de ciclisme, sent un pioner absolut que va inspirar la gran tradició de la bicicleta a la localitat.

Pepe Meseguer: Una llegenda inoblidable sobre rodes

José "Pepe" Meseguer Basiero (1966-2026) ha sigut una de les majors icones mundials del patinatge de velocitat de la Comunitat Valenciana. El seu palmarès és estratosfèric: 7 vegades campió d'Europa, subcampió del món i 36 vegades campió d'Espanya de patinatge. La seua trajectòria va ser reconeguda amb la Medalla de Plata de Vila-real l'any 1982 i va ser el portador de la mítica torxa olímpica de Barcelona 92 al seu pas per la ciutat. A més de la seua faceta esportiva, Meseguer va destacar com un referent empresarial clau dins de l'estructura del grup Porcelanosa.

Jairo Noriega: "El Leñador" que regna en el ring d'Europa

El boxejador vila-realenc Jairo Noriega és un dels grans noms de les dotze cordes a nivell internacional. Conegut com "El Leñador", Noriega s'ha coronat de nou com a Campió d'Europa del pes mosca en una nit històrica celebrada al propi Centre de Tecnificació Esportiva (CTE) de Vila-real. Després d'haver conquerit el títol el 2022 i haver disputat campionats mundials en llocs tan exigents com el Japó, Jairo manté viva la flama de la millor boxa competitiva amb la seua pròpia acadèmia de boxa local, sent un referent d'esforç absolut.

Present i futur: El teixit d'elit de la Gala de l'Esport

L'èxit de Vila-real es demostra any rere any en la seua Gala de l'Esport, on es premia l'esforç de noves disciplines amb gran projecció:

• Elena Carratalá (CrossFit): Guardonada com a Millor Esportista Femenina, Elena és una de les grans referents nacionals i internacionals d'aquesta exigent modalitat de força i resistència.
• Thierry Ndikumwenayo (Atletisme): Atleta olímpic de fons i camp a través estretament lligat a l'esport de la província, representant l'elit mundial de l'atletisme.
• Kevin Andrei (Boxa): El jove talent del Club Boxeo Vila-real que s'ha proclamat campió d'Espanya en la categoria jove (+92kg).
• Manuel Clausell (Judo): Referents del Judo Club Vila-real que continuen sumant títols a nivell nacional.

La Vila de Vila-real: El Nucli Antic Medieval Emmarcat per les Muralles

Aquest és el dibuix (idealitzat) de Vila-real realitzat per Martí de Viciana l'any 1564

La part més antiga de Vila-real, la zona que als primers anys del naixement de la localitat va quedar emmarcada per les muralles, rep el nom de la Vila. D’aquella època encara es conserven algunes edificacions i la major part dels carrers amb el seu traçat original.

El punts assenyalats al dibuix de Viciana (Dibuix de Vila-real realitzat per Rafael Martí de Viciana dins el seu llibre tercer de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno (1564)

1. Plaça Major
2. Pou de la plaça
3. Casa dels Cucaló de Montull
4. Antiga capella de Sant Jaume
5. Zona de la jueria
6. Parròquia de Sant Jaume (església parroquial)
7. Hostal del Rei
8. Edifici de la plaça encara conservat
9. Carrer Major
10. Carrer d'Amunt
11. Carrer d'Avall
12. Casa de la Vila
13. Baluard i portal d'Onda
14. Baluard i portal d'Enmig
15. Baluard i portal de València
16. Baluard i portal de Castelló
17. Torre Motxa
18. Torre de Martorell
19. Torre d'Alcover
20. Torre d'en Folch Miquel
21. Portal de Borriana
22. Portal de la capella de la Sang (o dels jueus)
23. Plaça Xica o de l'Església
24. Fossar de la Vila
25. Antuixans o esplanada on se celebrava la fira medieval de la vila (la fira anual concedida per Jaume I fins al 1730 en què es va traslladar a la festa de Sant Pasqual)

El plànol comentat (Jacint Heredia Robres. Vilapedia)

La Plaça de la Vila: centre històric i monument nacional

El centre de la Vila, i des de l’any 1974 monument historicoartístic, el constitueix la Plaça de la Vila. És una plaça porticada d’origen medieval amb un gran valor patrimonial.

Edificis destacats de la plaça

• L’Hostal del Rei: Anomenat així perquè Pere el Cerimoniós en va fer donació a Bernat Riva en 1353, amb la condició que fóra sempre posada dels reis.
• El Pou: S'omplia d'aigua procedent de la Sequiola. Inutilitzat a les darreries del segle XIX, fou cegat en pavimentar la plaça. Un altre pou més xicotet estava al carrer Major, al cantó del carrer de la Botera.
• La primitiva Casa de la Vila: Amb arcades gòtiques, va patir una notable reforma en temps de Carles IV en 1791. Posteriorment, en 1966, fou enderrocada juntament amb el convent de dominiques del Corpus Christi, antic casalici dels Cucaló de Montull, per a donar pas a una nova plaça on s’edificà l’actual Ajuntament.

Modificacions de l’arcada gòtica

Els arcs gòtics del sud-oest foren substituïts al segle XVII per dos arcs escarsers. Més endavant, en 1908, l’eixample de la carretera d’Onda–Borriana al seu pas per la plaça destrueix els arcs situats en ambdós extrems. Finalment, va desaparéixer en la seua totalitat l’arcada gòtica del que hui és l’edifici de la Caixa Rural.

El traçat urbà: la vila hipodàmica i les muralles

Plànol vila primitiva amb el seu traçat hipodàmic

La població primitiva o Vila té un traçat hipodàmic o en graella, en forma de rectangle. Tres carrers paral·lels van de nord a sud i es creuen amb uns altres tres perpendicularment.

Edificada en una planura sense defenses naturals, va haver de ser envoltada de muralles de quasi dos metres de gruix. Estaven formades per dos murs de maçoneria de pedra, calç i arena, amb un reompliment de tapial al centre.

Les quatre torres i els portals

Els angles eren defensats per quatre torres: la de Martorell, la d’Alcover, la d’en Folch Miquel i la Torre Motxa, l’única que es conserva hui. La Torre Motxa fou reconstruïda en 1410 per haver caigut la primera.

Les muralles tenien diverses portes en cada costat, denominades segons la seua situació: Portal de València, d’Onda, de Castelló, d’Enmig i de Borriana. A més, hi havia altres de menor importància com el que accedia al fossar de la vila, al costat de l'església parroquial, o el de la jueria o de Sant Hilari.

Davant del Portal d'Onda hi havia una gran esplanada on anualment es convocava la fira medieval fins que al segle XVIII fou traslladada a les festes de Sant Pasqual.

El vall i la Casa de l’Oli

Les muralles eren rodejades per un vall sec de secció trapezoidal, amb una amplària màxima de dotze metres i huit metres d’altura. Es salvava pels portals mitjançant ponts de fusta.

Formant part de l'anomenada Casa de l’Oli podem veure un altre fragment de la muralla. A l’interior de l’edifici hi ha unes arcades ogivals.

La Jueria: el barri jueu de Vila-real

A l’extrem nord-est de la Vila hi ha un entramat de carrerons molt estrets anomenats la Jueria. Va albergar la població jueva fins al segle XV, amb un total de quinze cases. Algunes encara existeixen i altres foren enderrocades en 1583 per edificar l’església de la Capella de la Sang, destruïda més tard i de la qual només es va recuperar l’arcada de la porta.

Traçat de la Vila vist sobre el mapa actual.

Història de Vila-real: De la Fundació de Jaume I a la Capital de la Ceràmica

Els orígens: fundació de Vila-real al segle XIII

El terme municipal de Vila-real es constitueix al segle XIII per segregació territorial del de Borriana. Tot i que hi ha indicis d’ocupació humana des de l’Edat Antiga, el rei d’Aragó Jaume I determina la creació de nova planta del nucli urbà mitjançant una Carta Pobla, el document fundacional datat a València el 20 de febrer de 1274.

L'objectiu era posar en producció les planures litorals i controlar alhora les grans vies de comunicació i els musulmans establits a les muntanyes de l’interior.

La Carta de Població, assimilada a la de Borriana, conté elements típics dels contractes agraris feudals: drets i beneficis dels nous habitants juntament amb les contraprestacions. El rigor d’estes condicions va fer que els cortesans catalans renunciaren i calgueren successives proclames per atraure pobladors, tasca que va realitzar el jueu Salomó Vidal. Els primers contingents estables foren morellans, aragonesos i, més tard, catalans.

Organització i privilegis: Vila-real al Braç Reial

Des del seu origen, la vila forma part del Braç Reial a les Corts Valencianes i té dret a emprar com a emblema les armes reials: pals rojos sobre fons daurat. Este símbol es manté hui a l’escut i a la bandera de la ciutat.

Vila-real va defensar sempre amb orgull este vincle i es va resistir a tots els intents d’alienació en favor de la noblesa. Per al seu desenvolupament econòmic, va disposar des del principi de molins municipals, mercat setmanal i una fira anual, que se celebrava a les afores al setembre i des de 1730 a les festes de Sant Pasqual.

L’any següent de la fundació, el monarca concedeix a Pere Dahera la construcció del pont de Santa Quitèria sobre basaments romans al riu Millars i la posada en funcionament d’un hospital. En el moment de la seua clausura al segle XX, este servei era el recinte sanitari europeu amb major antiguitat en ús ininterromput.

El nucli urbà medieval

La vila, planificada en escaquer segons el model hipodàmic dels campaments romans, es rodeja de murades i d’un ample vall sec a partir de 1298. Alguns llenços originaris de tàpia foren rehabilitats als anys huitanta i poden observar-se a l’avinguda de “la Murà” i a les immediacions de la Torre Motxa, l’últim dels baluards defensius conservats.

Pere el Gran i Jaume II el Just confirmen i amplien tots els privilegis concedits per la Corona en la carta fundacional.

El període medieval: consolidació i creixement

Al cap de mig segle, la vila ja estava consolidada. En 1326 es realitza la primera recopilació de les seues ordenances i tres anys més tard li és concedit el canvi dels seus furs d’Aragó pels valencians. Per estos anys s’inicia el creixement urbà al raval de València i l’extensió de terres de regadiu.

Al 1346, una sentència arbitral del comte de Ribagorça va establir el repartiment de les aigües fluvials entre les poblacions properes, amb normativa sobre torns de reg i distribució en sèquies que ha perdurat fins hui.

Durant la Guerra de la Unió de 1347, Vila-real abraça la causa realista. Inclus és a la vila on es constitueix la “fraternitat” que recolzarà la causa monàrquica. L’any 1373, Vila-real acull a l’església de Sant Jaume les sessions de les Corts del Regne.

Amb la petició el 1375 de l’eremita Bernat Fabra per ocupar una de les coves del riu, s’inicia la presència humana a l’indret que culminarà amb el culte a la Mare de Déu de Gràcia i l’edificació del seu santuari.

El segle XV: visites reials i il·lustres

El segle XV comença amb la mort a la vila de la reina Maria de Luna en 1406, esposa de Martí l’Humà. És l’edifici conegut com a Hostal del Rei, els vestigis del qual encara es poden apreciar a la plaça Porxada.

Diverses personalitats visiten la població: Sant Vicent Ferrer predica al 1410, el papa Benet XIII s'hi deté en 1414 i el rei Alfons el Magnànim en 1424. Al 1468 es basteix al riu el primer assut de pedra i a finals de la centúria, quan el raval de Castelló creix, se censen 286 cases.

Vila-real sota la Casa d’Àustria

L’entrada a l’Edat Moderna es viu entre contradiccions. Vila-real tindrà una participació destacada en el conflicte de les Germanies en contra del nou monarca Habsburg. Tot i això, manté el seu impuls demogràfic.

En 1562, Martí de Viciana assenyala el creixement fins a 340 cases, uns 1.500 habitants. Eixe mateix any, l’arquitecte reial Joan Baptista Antonelli reforma les defenses de la vila. A mitjan segle s’inicia l’ampliació de les terres d’horta i la roturació de zones de secà.

De Vila-real ix l’humanista Joan Mas, editor de les doctrines d’Erasme de Rotterdam. El rei Felip II arriba en 1586 i és allotjat al casalot dels Cucaló de Montull. Però la personalitat que deixarà major empremta serà Sant Pasqual Baylón, el frare franciscà que mor al convent del Roser en 1592.

Tot i que la població no es veu afectada directament per l’expulsió dels moriscos, la seua absència deixa sense mà d’obra moltes terres i exigeix la introducció de nous cultius com el morerar.

Expansió al període borbònic

L’assalt a Vila-real de 1706 durant la Guerra de Successió, degut a la resistència dels veïns partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria, se salda amb morts i presoners. Es recorda com “l’any de la crema”.

Però una vegada acabada la contesa, la vila inicia una ràpida embranzida entre 1740 i 1780. La població passa de 2.000 habitants en 1733 a vora 8.000 a finals del segle XVIII. El desenvolupament urbà avança al nord amb l’obertura de nous barris.

El doctor Manuel Emmanuel Montesinos recopila en 1711 totes les ordenances municipals. S’incrementa la producció de seda i cotó. Comerciants d’origen francés s’estableixen i converteixen la localitat en centre de distribució.

Es construeix el monumental temple de Sant Jaume i la seua torre campanar, un quarter de tropes, el Pont Nou sobre el Millars amb disseny de Bartomeu Ribelles, i s’amplia l’ermitori de la Mare de Déu de Gràcia. A finals del període, en 1791, es conclou la nova capella-sepulcre de Sant Pasqual, obra fonamental del barroc valencià.

Al 1757, a conseqüència d’unes febres malignes, es formula el vot municipal de realitzar la romeria amb la Mare de Déu de Gràcia el divendres anterior al primer diumenge de setembre, tradició que arriba fins hui.

Els canvis contemporanis: segles XIX i XX

El segle XIX comença amb crisi política i les calamitats de la Guerra del Francés, amb l’heroica resistència dels veïns al pont sobre el Millars. Només a la segona meitat del període serà possible la reactivació econòmica amb el cultiu dels cítrics.

José Polo de Bernabé inicia des de 1856 l’aplicació d’adobs orgànics als seus horts de tarongers. El desenvolupament agrari incentiva la construcció de carros, magatzems, serreries i tallers.

L’enderroc de les murades al XIX permet millores urbanes. Cap a 1898 s’excaven els primers pous al secà i en 1899 s’inicia la xarxa d’aigua potable.

El segle XX: de la taronja al taulell

El nou segle s’obri amb la visita del rei Alfons XIII en 1905, precedida per la concessió en 1904 del títol de ciutat. A partir dels anys vint, s’assenten les bases d’un funcionament capitalista amb l’associacionisme dels agricultors.

Després de l’impacte de la Guerra Civil i les nevades de 1946 i 1956, que arruïnen les collites, la ciutat reacciona. La gelada de 1956 fa reflexionar els empresaris, que decideixen invertir en un nou sector: la indústria ceràmica del taulell.

La proximitat a Onda, de gran tradició taulellera, facilita el naixement de la indústria als anys 1950 i 1960. La principal font de finançament va ser l’estalvi derivat de l’agricultura.

Estructura econòmica actual: la capital del taulell

El taulell ha estat des dels anys 60 el gran motor de l’economia vila-realenca. Gràcies a este impuls, la ciutat ha crescut ràpidament: 21.000 habitants el 1960, 30.000 en 1970, 38.000 en 1991 i més de 42.000 en 2001.

Hi van vindre milers d’immigrants del rerepaís, la Manxa i Andalusia. Després d’un alentiment als 70 i 80 per la crisi internacional, als 1990 i segle XXI el desenvolupament industrial sense precedents del taulell i indústries auxiliars fa que la ciutat torne a créixer a gran velocitat.

Actualment, Vila-real s’acosta als 50.000 habitants, dels quals vora un 10% són estrangers procedents sobretot de Romania i dels països del Magreb.

Els assentaments històrics

Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 3 del llibre Breu Història de Vila-real (Jacinto Heredia)

El Bou Embolat: La Tradició del Bou al Carrer a Vila-real

El bou al carrer, també conegut com a bou per la vila, és una de les tradicions
més arrelades a la Comunitat Valenciana. És molt diferent de les corregudes de bous que coneix tot el món. Ací t'explique les claus i l'origen del bou embolat a Vila-real.

Diferències clau entre el bou al carrer i les corregudes

1. El recinte: carrers tancats, no una plaça

Com indica el seu nom, el bou al carrer es realitza en una zona concreta del centre històric de la vila. Els carrers es tanquen amb barreres especials per evitar

que l'animal isca del recinte delimitat. No es fa en una plaça de bous tancada.

2. No hi ha torero: participació popular

En el bou al carrer no hi ha cap torero que s'enfronte a l'animal. Qualsevol persona major d'edat pot córrer davant o darrere del bou lliurement, sempre sota la seua pròpia responsabilitat. És una festa participativa.

Què és el bou embolat? Història i origen

La primera referència històrica del bou al carrer a Vila-real data de 1375, encara que aleshores estava limitat a la plaça de la vila.

El bou embolat és una variació més recent del bou al carrer. Sembla que va començar al segle XIX. En aquella època era molt complex soltar un bou al carrer de nit per la falta d'il·luminació.

La solució va ser instal·lar una ferramenta especial al cap del bou per a suportar dues torxes en forma de bola. D'ací ve el nom embolat. Estes boles de foc il·luminaven els carrers i advertien la gent de la presència del bou.

El bou embolat hui en dia

Actualment, eixa font de llum ja no és necessària, però la tradició continua. Normalment, els mateixos bous que es deixen anar durant el dia són els que s'embolen a la nit.

Al final de la solta, que dura unes dues hores, els animals són sacrificats per un escorxador professional. La carn es ven posteriorment, després de passar tots els controls sanitaris corresponents.

Elías Tormo Monzó: així va descriure Vila-real en 1900

L'il·lustre historiador de l'art, erudit i polític valencià Elías Tormo Monzó (1869-1957) va descriure Vila-real en les seues reconegudes guies de viatge i estudis de principis del segle XX. Concretament, en la seua obra per a l'editorial Espasa-Calpe dedicada a la regió llevantina, va plasmar una visió detallada de la localitat des d'un punt de vista patrimonial, geogràfic i artístic.

Característiques de Vila-real segons Elías Tormo

• Traçat urbà medieval: Va destacar la regularitat de la seua planta medieval, nascuda de la fundació del rei Jaume I.
• Església de Sant Jaume: Va analitzar el seu valor monumental i va documentar peces artístiques claus de l'interior del temple.
• Atribucions artístiques: Com a expert en art, va atribuir la imatge del Salvador d'Onda que es custodiava a la comarca a l'escultor flamenc del segle XVI Pedro Dorpa.
• Paisatge circumdant: Va estudiar la transformació agrícola de la Plana Baixa i els efectes de l'expansió del regadiu.

Qui era Elías Tormo Monzó?

Elías Tormo va ser rector de la Universitat Central de Madrid, membre de la Reial Acadèmia de la Història i un dels grans impulsors de la història de l'art com a disciplina acadèmica a Espanya. La seua mirada sobre Vila-real va combinar sempre el rigor tècnic del catalogador d'art amb la sensibilitat pel paisatge del seu Llevant natal.

Vila-real 1910: l'educació i la religió divideixen la societat. Mítings catòlics massius al Calvari contra les escoles laiques després de la Setmana Tràgica.

A principis del segle XX, l'educació a Vila-real va generar fortes tensions en la societat valenciana. En un context marcat per l'ascens del moviment obrer i el declivi del règim de la Restauració, la religió va dividir la població en dos sectors enfrontats: les classes conservadores i agràries que defensaven el catolicisme, enfront d'una burgesia republicana i un sector obrer marcadament anticlerical.

L'ambient conservador de Vila-real vs Castelló republicà

A diferència de la capital provincial, Castelló, on els republicans anticlericals lideraven amb força, Vila-real es va convertir en un ferm bastió del catolicisme conservador i del carlisme. L'arrelament tradicionalista era tan profund que figures de l'esquerra com Vicent Blasco Ibáñez van ser rebuts amb violència en intentar fer discursos a la localitat.

Per a frenar l'avanç de les idees socialistes i anarquistes, les congregacions religioses locals van impulsar activament agrupacions de joves obrers catòlics i centres de propaganda escrita.

El detonant: La Setmana Tràgica de 1909

La tensió va esclatar arran dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, on la crema de convents i la posterior execució del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia van encendre les alarmes del sector eclesiàstic. Els conservadors van utilitzar aquests esdeveniments com a argument per a afirmar que l'educació laica conduïa de manera inevitable a l'ateisme, la destrucció de la família i la violència social.

Com a resposta defensiva, a Vila-real es va disparar la distribució massiva de premsa i fullets catòlics.

Els multitudinaris mítings d'abril de 1910 al Calvari

Quan el govern central va permetre la reobertura de les escoles laiques a inicis de 1910, l'episcopat va coordinar una intensa campanya de mobilització nacional. El 18 d'abril de 1910, Vila-real va acollir dues concentracions massives, una d'homes i una altra de dones, que van reunir milers de persones a la zona del Calvari.

Durant les jornades es van llegir centenars de cartes d'adhesió de bisbes i ajuntaments de tot el país. Els discursos dels líders locals i regionals van atacar amb duresa l'escola laica, descrivint-la com un espai immoral i perillós. A més, es van promoure missatges amb una retòrica de croada religiosa, justificant l'ús de la força civil para defensar els valors tradicionals.

Repercussió comarcal durant 1910

Després de l'èxit d'aquesta convocatòria, la localitat va continuar organitzant manifestacions similars de gran rellevància comarcal durant la resta de l'any 1910.

Font: Samuel Garrido Herrero. CADAFAL, maig 1984