Sabies què...

dilluns, 22 de juny del 2026

El comerç de la neu a Vila-real: nevaters i pous

El comerç de la neu a Vila-real no va arrancar fins ben entrat el segle XVII. Hui recuperem la seua història, des del primer refresc de 1608 fins a les últimes nevateries locals, passant pels durs treballs dels nevaters a Penyagolosa.

Orígens tardans: el refresc de 1608

La primera notícia documentada és de 1608. Durant una festa de bous, el governador "d'ençà del riu d'Uixó" va rebre un refresc des de la Casa de la Vila per a combatre la calor de juny. És una anècdota aïllada que demostra que no existia encara una estructura estable per a la venda de neu, tot i conéixer-se els seus usos terapèutics.

L'arrendament de 1670: naix el monopoli

El 14 de gener de 1670 el Consell de Vila-real formalitza l'arrendament del

Pous de neu i de gel

servei de la neu
. Per subhasta a la baixa, l'abastador guanyava l'exclusiva per quatre temporades (de l'1 de maig a Tots Sants).

Condicions del contracte

  • Subministrament gratuït d'una càrrega per a la vila i els seus jurats en dies festius.
  • Garantia de neu a Penyagolosa, on estaven les "cases de la neu".
  • Responsabilitat total de l'abastador: no podia al·legar negligències.
  • Fiances amb les seues propietats i les dels fiadors.

Com treballaven els nevaters als pous de neu

La faena començava a l'abril. Els nevaters tallaven la neu, la portaven als pous artificials i la pitjaven fins fer-la gel. Després la cobrien amb terra i rames per aïllar-la. Sense roba d'abric, era una tasca duríssima.

Els blocs es baixaven a llom d'atzembles, de nit, des de les geleres de Terol fins a Vila-real, buscant sempre les hores més fresques.

Les nevateries locals: un servei essencial

La demanda era tan alta que també s'aprofitava la neu de la serra d'Espadà. Per això, les nevateries de Vila-real havien d'estar obertes dia i nit, per a malalts i sans, vilatans i forasters.

El Consell multava amb seixanta sous cada desabastiment. Tant era la importància, que el nevater quedava exempt d'allotjar tropes, un privilegi reservat als serveis vitals.

Evolució dels preus

L'any 1670: 4 diners la lliura.
L'any 1865: 8 reals l'arrova en compra i tres quarts per lliura en venda. El preu va baixar a mesura que el comerç es va intensificar, sobretot a finals del XVIII quan la temporada passà a ser anual.

Decadència i final del comerç

Al segle XIX, amb la liberalització, el sistema fa fallida. El 1860 no hi ha postors a la subhasta. Cinc anys després, durant l'epidèmia de 1865, Vila-real no pot garantir neu per als malalts. És la prova que la regalia municipal havia mort.

A partir de 1890, les fàbriques de gel industrial acaben definitivament amb els pous de Penyagolosa i la xarxa de geleres valencianes.

Fnts: Doñate Sebastiá (1985), Cruz i Segura (1996), Boira (1998).

dissabte, 20 de juny del 2026

Fotos amb història: interior església de la Sang.

 Gràcies a aquesta foto de Benito Traver podem conèixer com era part de l'interior de l'església de la Sang abans de la guerra civil de 1936. A la dita guerra va patir danys i durant el franquisme, al 1968, va ser enderrocada al formar part d'un joc màgic urbanístic.

Foto interior església de la Sang.


L'antiga església de la Sang de Vila-real és un monument històric del qual actualment només es conserva la seua façana renaixentista del segle XVI. El temple original va ser completament derrocat l'any 1968.
🏛️ L'únic vestigi conservat
La portalada que encara es pot contemplar destaca per les següents característiques:
  • Origen: Es va construir en el segle XVI sobre els solars de cases que antigament havien estat habitades per jueus.
  • Estil: Presenta un característic arc de mig punt on s'aprecien gravats diversos motius esculpits de la Passió de Crist.
  • Ubicació: Les restes de la portalada es troben integrades a l'edifici dels Luïsos
📜 Història i Confraria
L'església estava estretament lligada a la Molt Il·lustre Confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist i Verge de la Soledat, una de les entitats religioses més antigues de la ciutat, fundada a mitjan segle XVI.
Malgrat l'oposició de la mateixa confraria i dels seus membres, l'edifici va ser desmuntat el 28 de febrer de 1968 amb l'autorització de l'Ajuntament i el Bisbat. En l'actualitat, la confraria continua molt activa a Vila-real, utilitzant habitualment l'església Arxiprestal de Sant Jaume per a les seues celebracions principals i solemnitats litúrgiques. 

dijous, 18 de juny del 2026

Societat Cultural Els XIII: 100 Anys d'Història, Teatre i Música a Vila-real

Els XIII de Vila-real: 110 anys d'història de música i teatre (1915-2025)

L'Agrupació Coral Els XIII és l'ànima musical i teatral de Vila-real. Nascuda el 15 de febrer de 1915, ha passat de ser un cor parroquial de tretze veus a convertir-se en un referent cultural de la Plana Baixa amb més de cent anys d'activitat ininterrompuda.

Orígens: 13 veus per a una ciutat

  • Fundadors: 12 cantors dirigits per Pedro Ortells Fortuño, tres per cada tessitura.
  • Nom: Els XIII fa referència directa al grup inicial.
  • Símbol: la bandera de quatre colors representa contralt, tenor, baríton i baix.

De Sant Pasqual al carrer Mare de Déu de Gràcia (1919)

El 1919 s'oficialitza com a societat cultural. Neix l'escola gratuïta de solfeig i el primer quadre de sarsuela i comèdia valenciana, base del teatre amateur vila-realenc.


El gran coliseu de 1933 i la Guerra Civil
Escenari del saló d'Els XIII a l'antiga seu social de Vila-real

Amb un crèdit local, construeixen al camí del Cedre l'auditori inaugurat el 22 de novembre de 1933. La programació inclou Betlem del pare Felis, Passió i obres pròpies. La Guerra Civil atura el projecte i el local acaba venut.

La Figuera: el renaixement de 1947

El 1947 s'inaugura la seu actual en un hort de tarongers amb una gran figuera al pati. D'ací el malnom popular. El 17 de maig s'estrena amb "El dúo de la africana". Aquest espai encara acull el Teatre Els XIII.

La figuera històrica d'Els XIII el dia que va ser tallada


Bodes d'Or (1965): l'època daurada

Sota Enrique Martí Goterris, Els XIII té orfeó de 40 veus mixtes, orquestra pròpia, grups juvenils, escola de música i les orquestres "Happy Lovers" i "Los Jíbaros". President d'honor: baríton Marcos Redondo.

Dels 70 a avui: teatre, dansa i col·laboracions

Renovació d'estatuts el 1978. Amb Manuel Villarreal Casalta es crea l'espectacle del Cisma d'Occident a Peníscola. Arriben els Cicles de Comèdia Valenciana, "Tots al teatre" i la col·laboració amb la Tertúlia Flamenca de la Plana, club d'escacs, màgia i jazz.

Reconeixement oficial

L'Ajuntament de Vila-real ha distingit Els XIII amb la Medalla de la Ciutat per la seua contribució musical, teatral i cultural, i recentment ha remodelat l'edifici per garantir 25 anys més d'activitat.

Per què visitar Els XIII avui?

  1. És la societat cultural degana de Vila-real.
  2. Programa teatre amateur i professional tot l'any.
  3. Conserva l'esperit de La Figuera: cultura feta per veïns.


dilluns, 15 de juny del 2026

La història de l'esgarrat: l'origen d'un dels plats més tradicionals de la cuina valenciana.

Esgarrat tradicional valencià

La història de l'esgarrat

L'esgarrat és un dels plats més representatius de la gastronomia valenciana. Senzill, saborós i elaborat amb pocs ingredients, forma part del patrimoni culinari de moltes llars des de fa generacions.

La seua recepta tradicional combina pebrot roig torrat, abadejo en salaó i un bon raig d'oli d'oliva verge, encara que en alguns llocs també s'hi afegeixen olives negres o alls.

El seu nom prové del verb valencià «esgarrar», que significa estripar o fer tires. Tant el pebrot torrat com l'abadejo es preparen tradicionalment esgarrant-los amb les mans en fines tires abans de barrejar-los.

Preparació de l'esgarrat valencià

Els seus orígens es troben en la cuina popular de les comarques costaneres valencianes. Durant segles, moltes famílies disposaven d'aliments que es conservaven fàcilment, com el peix en salaó. L'abadejo, assecat i salat, podia guardar-se durant molt de temps sense deteriorar-se.

Quan es combinava amb les hortalisses de temporada dels horts valencians, especialment els pebrots, s'obtenia un plat nutritiu, econòmic i molt saborós.

Amb el pas del temps, el que havia nascut com una preparació modesta va transcendir l'àmbit domèstic per convertir-se en una autèntica icona gastronòmica. Hui és habitual trobar-lo tant en menjadors familiars com en bars i restaurants, servit com a entrant o tapa.

Curiositat: el nom del plat no fa referència només als ingredients, sinó també a la manera tradicional de preparar-los: esgarrant-los amb les mans.

La recepta tradicional

Ingredients per a quatre persones

  • 600 g de pebrots rojos
  • 600 g d'albergínies
  • 2 o 3 alls
  • Sal
  • Oli d'oliva verge extra

Preparació

Posarem a torrar els pebrots i les albergínies senceres. El sistema tradicional i millor era aprofitar les darreres brases del forn, posant directament damunt les verdures fins que la pell s'amollés i començara a fer bombolles.

En eixe moment, i sense que arribe a torrar-se massa la carn, es trauen, s'acaben de pelar i es tallen els pebrots a tires menudes i les albergínies a trossets.

S'afegeixen els alls tallats a rodanxes o a miquetes, es rega tot amb abundant oli d'oliva i se sala al gust.

Segons la cuina de Vila-real i el costum de cada casa, aquest esgarrat es pot mesclar amb miques d'abadejo, de tonyina o de sardina en salmorra, i s'acompanya habitualment amb olives de qualsevol varietat.

Consell: l'esgarrat guanya sabor si es deixa reposar unes hores abans de servir-lo.
```

diumenge, 14 de juny del 2026

El govern de la vila. El Mustasaf

El mustaçaf: l'ofici municipal més popular de l'època foral valenciana

És, sense cap dubte, el més interessant i popular dels personatges que formen el quadre administratiu dels nostres municipis en l'època foral. La institució del mustaçaf recollia, segons Sánchez Adell, totes aquelles funcions i competències que no estaven vinculades a un ofici municipal determinat, i tenia sempre el denominador comú de la seua projecció urbana i de carrer.

Origen del nom: del muhtasab àrab a l'almotacén castellà

El primer que crida l'atenció, des de la nostra perspectiva històrica, és, en el càrrec del mustaçaf, la seua mateixa denominació. En alguns aspectes té el seu paral·lelisme en l'almotacén castellà, definit per Covarrubias com a «fiel de medidas y pesos» o, seguint Corominas, «inspector de pesas y medidas». Li atribuïx un origen àrab a través del terme muhtasab, relacionat amb comptar, molt més pròxim a la grafia valenciana per més que en castellà es registre també la variant almutazab.

Balança i estris del mustaçaf a l'època foral - Vila-real

Funcions del mustaçaf: més que un inspector de mercat

Però és evident que per ací el mustaçaf fa alguna cosa més que vigilar els pesos i les mesures, de la manera com ho faria un actual inspector de mercat. Aquell, entre moltes altres coses, té al seu càrrec tota una bateria d'instruments patrons que custodia, presta o utilitza, com es deduïx de les seues activitats, documentadíssimes en el nostre arxiu.

Juntament amb el de Justícia, es considera l'ofici de mustaçaf com un ofici major. Fent honor a esta distinció, forma part del Consell en les ocasions solemnes. I, com estos, és vestit de dol a costes de la Universitat quan es produïx l'òbit d'un monarca. El seu tractament és el d'honorable.

El Llibre del Mustaçaf: ordenances i regulació de l'ofici

La seua activitat està regulada en el llibre que s'ha conservat en algunes poblacions com Castellfort, Catí, Castelló... i que es va perdre a Vila-real, però del qual hi ha notícies. En l'inventari de 1425 figuren «tres llibres del ofici de mustaçaf». Entre els papers de la claveria de 1491 figura un albarà en què Francesch Castellar, «lliguador de llibres», confessa haver rebut trenta sous per «rellenar e lliguar e foguejar de un llibre de les ordenacions de la vila, ab sobrecuberta de aluda blanqua». En l'assentament s'especifica que es tracta del «llibre per al ofici de mustaçaf».

Malgrat tot, ens va quedar una sumària ressenya en el llibre d'ordenances de la Vila, recopilació de 1711, en el capítol titulat Establiments tocants al ofici de mustaçaf.

Com s'elegia el mustaçaf a Vila-real

El càrrec era electiu i d'un any de durada, encara que es podia reelegir. Passava sempre pel procediment de les boles o «redolins» de cera que contenien escrit en paper el nom dels candidats, un per parròquia. Es deixava a l'atzar l'eliminació d'un dels quatre proposats. Cada any, el 28 de setembre, vigília de Sant Miquel, es repetia en les viles i ciutats del regne este acte administratiu.

En cas de defunció es procedia a elegir-lo en qualsevol data, però només pel temps que li faltara al difunt per a complir l'any d'exercici. Els jurats dipositaven les tres boles restants en poder del batle, i era este qui nomenava d'entre els tres el que considerava més idoni. Seguidament el Consell li donava possessió i li feia lliurament dels estris o «arreus» de l'ofici mitjançant inventari.

Disposem d'altres inventaris més extensos, però advertim la presència d'estris suficients per a pesar i mesurar i, una dada curiosa, el llibre de les ordenances dels teixidors, les activitats dels quals controlava el nostre personatge.

JOSÉ MARÍA DOÑATE
Cronista Oficial de la Ciutat
CADAFAL, maig 1983

dissabte, 13 de juny del 2026

La conquesta de Borriana i la seua plana

Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 1 del llibre Breu Història de Vila-real (Jacinto Heredia)


Uploaded Image

dijous, 11 de juny del 2026

La Panderola: el tren històric que va unir Onda, Vila-real i Castelló (1888-1963)

Estació de la Panderola a Vila-real, any 1950

El primer nom oficial va ser Tramvia a Vapor d'Onda al Grau de Castelló (TVOGC), però el poble el va batejar de seguida com la Panderola. Durant 75 anys va ser l'autèntica columna vertebral de les comarques de la Plana.

Va nàixer el 1888 amb un objectiu molt clar: traure la taronja i la ceràmica de l'interior cap al port, i connectar Castelló amb el món.

Què era exactament la Panderola?

No era un tren gran de Renfe. Era un tramvia a vapor, més lent i més pròxim, que cosia pobles. Els seus fundadors ja tenien experiència ferroviària, fins i tot amb el tramvia del Baix Empordà entre Girona i Sant Feliu de Guíxols.

El traçat històric de la Panderola, tram a tram

Com documenta l'investigador almassorí Raül Pons Chust al seu llibre (Editorial Brosquil), la línia es va construir en cinc fases:

  • 1888: Grau de Castelló – Castelló
  • 1889: Castelló – Vila-real, passant per Almassora
  • 1890: Vila-real – Onda
  • 1907: Vila-real – Grau de Borriana, per les Alqueries
  • 1948: Borriana – Port de Borriana

El ramal Vila-real – Grau de Borriana es va dir oficialment Ferrocarril Econòmic de Vila-real al Grau de Borriana. No usava camins públics, circulava camp a través i va deixar una postal inoblidable en l'horta de la Plana.

La Panderola a Vila-real: el naixement de la ciutat industrial

Via de la Panderola a Vila-real creuant l'horta

A Vila-real el pas de la Panderola va dibuixar la ciutat industrial. L'estació, i el traçat per on hui són les avingudes d'Alemanya i Itàlia, van concentrar:

  • Magatzems de taronja
  • Serradores
  • Una fàbrica de sucs

Encara hui, entre naus abandonades, s'intueix aquell pol econòmic que va nàixer al costat de la via.

De la Segona República al final del viatge: 1963

Amb la Segona República, la línia passà a la 2a Divisió de Ferrocarrils. Es creà un consell amb Diputació, ajuntaments, obrers i govern.

Després de la guerra, la gestió estatal no va modernitzar res. El material es va quedar antic i els accidents amb els pobles eren freqüents.

L'1 de setembre de 1963 la Panderola va fer l'últim viatge.

Per què va desaparèixer la Panderola?

La suma de quatre factors la va sentenciar:

  1. Crisi de 1929 i postguerra: caiguda de l'activitat econòmica
  2. Competència del camió: més ràpid i porta a porta
  3. Material mòbil obsolet: dècades sense inversió
  4. Conflictes municipals: atropellaments i problemes urbans