El comerç de la neu a Vila-real no va arrancar fins ben entrat el segle XVII. Hui recuperem la seua història, des del primer refresc de 1608 fins a les últimes nevateries locals, passant pels durs treballs dels nevaters a Penyagolosa.
Orígens tardans: el refresc de 1608
La primera notícia documentada és de 1608. Durant una festa de bous, el governador "d'ençà del riu d'Uixó" va rebre un refresc des de la Casa de la Vila per a combatre la calor de juny. És una anècdota aïllada que demostra que no existia encara una estructura estable per a la venda de neu, tot i conéixer-se els seus usos terapèutics.
L'arrendament de 1670: naix el monopoli
El 14 de gener de 1670 el Consell de Vila-real formalitza l'arrendament del
servei de la neu. Per subhasta a la baixa, l'abastador guanyava l'exclusiva per quatre temporades (de l'1 de maig a Tots Sants).
Condicions del contracte
- Subministrament gratuït d'una càrrega per a la vila i els seus jurats en dies festius.
- Garantia de neu a Penyagolosa, on estaven les "cases de la neu".
- Responsabilitat total de l'abastador: no podia al·legar negligències.
- Fiances amb les seues propietats i les dels fiadors.
Com treballaven els nevaters als pous de neu
La faena començava a l'abril. Els nevaters tallaven la neu, la portaven als pous artificials i la pitjaven fins fer-la gel. Després la cobrien amb terra i rames per aïllar-la. Sense roba d'abric, era una tasca duríssima.
Els blocs es baixaven a llom d'atzembles, de nit, des de les geleres de Terol fins a Vila-real, buscant sempre les hores més fresques.
Les nevateries locals: un servei essencial
La demanda era tan alta que també s'aprofitava la neu de la serra d'Espadà. Per això, les nevateries de Vila-real havien d'estar obertes dia i nit, per a malalts i sans, vilatans i forasters.
El Consell multava amb seixanta sous cada desabastiment. Tant era la importància, que el nevater quedava exempt d'allotjar tropes, un privilegi reservat als serveis vitals.
Evolució dels preus
L'any 1670: 4 diners la lliura.
L'any 1865: 8 reals l'arrova en compra i tres quarts per lliura en venda. El preu va baixar a mesura que el comerç es va intensificar, sobretot a finals del XVIII quan la temporada passà a ser anual.
Decadència i final del comerç
Al segle XIX, amb la liberalització, el sistema fa fallida. El 1860 no hi ha postors a la subhasta. Cinc anys després, durant l'epidèmia de 1865, Vila-real no pot garantir neu per als malalts. És la prova que la regalia municipal havia mort.
A partir de 1890, les fàbriques de gel industrial acaben definitivament amb els pous de Penyagolosa i la xarxa de geleres valencianes.
Fnts: Doñate Sebastiá (1985), Cruz i Segura (1996), Boira (1998).
