Sabies què...

dilluns, 15 de juny del 2026

La història de l'esgarrat: l'origen d'un dels plats més tradicionals de la cuina valenciana.

Esgarrat tradicional valencià

La història de l'esgarrat

L'esgarrat és un dels plats més representatius de la gastronomia valenciana. Senzill, saborós i elaborat amb pocs ingredients, forma part del patrimoni culinari de moltes llars des de fa generacions.

La seua recepta tradicional combina pebrot roig torrat, abadejo en salaó i un bon raig d'oli d'oliva verge, encara que en alguns llocs també s'hi afegeixen olives negres o alls.

El seu nom prové del verb valencià «esgarrar», que significa estripar o fer tires. Tant el pebrot torrat com l'abadejo es preparen tradicionalment esgarrant-los amb les mans en fines tires abans de barrejar-los.

Preparació de l'esgarrat valencià

Els seus orígens es troben en la cuina popular de les comarques costaneres valencianes. Durant segles, moltes famílies disposaven d'aliments que es conservaven fàcilment, com el peix en salaó. L'abadejo, assecat i salat, podia guardar-se durant molt de temps sense deteriorar-se.

Quan es combinava amb les hortalisses de temporada dels horts valencians, especialment els pebrots, s'obtenia un plat nutritiu, econòmic i molt saborós.

Amb el pas del temps, el que havia nascut com una preparació modesta va transcendir l'àmbit domèstic per convertir-se en una autèntica icona gastronòmica. Hui és habitual trobar-lo tant en menjadors familiars com en bars i restaurants, servit com a entrant o tapa.

Curiositat: el nom del plat no fa referència només als ingredients, sinó també a la manera tradicional de preparar-los: esgarrant-los amb les mans.

La recepta tradicional

Ingredients per a quatre persones

  • 600 g de pebrots rojos
  • 600 g d'albergínies
  • 2 o 3 alls
  • Sal
  • Oli d'oliva verge extra

Preparació

Posarem a torrar els pebrots i les albergínies senceres. El sistema tradicional i millor era aprofitar les darreres brases del forn, posant directament damunt les verdures fins que la pell s'amollés i començara a fer bombolles.

En eixe moment, i sense que arribe a torrar-se massa la carn, es trauen, s'acaben de pelar i es tallen els pebrots a tires menudes i les albergínies a trossets.

S'afegeixen els alls tallats a rodanxes o a miquetes, es rega tot amb abundant oli d'oliva i se sala al gust.

Segons la cuina de Vila-real i el costum de cada casa, aquest esgarrat es pot mesclar amb miques d'abadejo, de tonyina o de sardina en salmorra, i s'acompanya habitualment amb olives de qualsevol varietat.

Consell: l'esgarrat guanya sabor si es deixa reposar unes hores abans de servir-lo.
```

diumenge, 14 de juny del 2026

El govern de la vila. El Mustasaf

El mustaçaf: l'ofici municipal més popular de l'època foral valenciana

És, sense cap dubte, el més interessant i popular dels personatges que formen el quadre administratiu dels nostres municipis en l'època foral. La institució del mustaçaf recollia, segons Sánchez Adell, totes aquelles funcions i competències que no estaven vinculades a un ofici municipal determinat, i tenia sempre el denominador comú de la seua projecció urbana i de carrer.

Origen del nom: del muhtasab àrab a l'almotacén castellà

El primer que crida l'atenció, des de la nostra perspectiva històrica, és, en el càrrec del mustaçaf, la seua mateixa denominació. En alguns aspectes té el seu paral·lelisme en l'almotacén castellà, definit per Covarrubias com a «fiel de medidas y pesos» o, seguint Corominas, «inspector de pesas y medidas». Li atribuïx un origen àrab a través del terme muhtasab, relacionat amb comptar, molt més pròxim a la grafia valenciana per més que en castellà es registre també la variant almutazab.

Balança i estris del mustaçaf a l'època foral - Vila-real

Funcions del mustaçaf: més que un inspector de mercat

Però és evident que per ací el mustaçaf fa alguna cosa més que vigilar els pesos i les mesures, de la manera com ho faria un actual inspector de mercat. Aquell, entre moltes altres coses, té al seu càrrec tota una bateria d'instruments patrons que custodia, presta o utilitza, com es deduïx de les seues activitats, documentadíssimes en el nostre arxiu.

Juntament amb el de Justícia, es considera l'ofici de mustaçaf com un ofici major. Fent honor a esta distinció, forma part del Consell en les ocasions solemnes. I, com estos, és vestit de dol a costes de la Universitat quan es produïx l'òbit d'un monarca. El seu tractament és el d'honorable.

El Llibre del Mustaçaf: ordenances i regulació de l'ofici

La seua activitat està regulada en el llibre que s'ha conservat en algunes poblacions com Castellfort, Catí, Castelló... i que es va perdre a Vila-real, però del qual hi ha notícies. En l'inventari de 1425 figuren «tres llibres del ofici de mustaçaf». Entre els papers de la claveria de 1491 figura un albarà en què Francesch Castellar, «lliguador de llibres», confessa haver rebut trenta sous per «rellenar e lliguar e foguejar de un llibre de les ordenacions de la vila, ab sobrecuberta de aluda blanqua». En l'assentament s'especifica que es tracta del «llibre per al ofici de mustaçaf».

Malgrat tot, ens va quedar una sumària ressenya en el llibre d'ordenances de la Vila, recopilació de 1711, en el capítol titulat Establiments tocants al ofici de mustaçaf.

Com s'elegia el mustaçaf a Vila-real

El càrrec era electiu i d'un any de durada, encara que es podia reelegir. Passava sempre pel procediment de les boles o «redolins» de cera que contenien escrit en paper el nom dels candidats, un per parròquia. Es deixava a l'atzar l'eliminació d'un dels quatre proposats. Cada any, el 28 de setembre, vigília de Sant Miquel, es repetia en les viles i ciutats del regne este acte administratiu.

En cas de defunció es procedia a elegir-lo en qualsevol data, però només pel temps que li faltara al difunt per a complir l'any d'exercici. Els jurats dipositaven les tres boles restants en poder del batle, i era este qui nomenava d'entre els tres el que considerava més idoni. Seguidament el Consell li donava possessió i li feia lliurament dels estris o «arreus» de l'ofici mitjançant inventari.

Disposem d'altres inventaris més extensos, però advertim la presència d'estris suficients per a pesar i mesurar i, una dada curiosa, el llibre de les ordenances dels teixidors, les activitats dels quals controlava el nostre personatge.

JOSÉ MARÍA DOÑATE
Cronista Oficial de la Ciutat
CADAFAL, maig 1983

dissabte, 13 de juny del 2026

La conquesta de Borriana i la seua plana

Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 1 del llibre Breu Història de Vila-real (Jacinto Heredia)


Uploaded Image

dijous, 11 de juny del 2026

La Panderola: el tren històric que va unir Onda, Vila-real i Castelló (1888-1963)

Estació de la Panderola a Vila-real, any 1950

El primer nom oficial va ser Tramvia a Vapor d'Onda al Grau de Castelló (TVOGC), però el poble el va batejar de seguida com la Panderola. Durant 75 anys va ser l'autèntica columna vertebral de les comarques de la Plana.

Va nàixer el 1888 amb un objectiu molt clar: traure la taronja i la ceràmica de l'interior cap al port, i connectar Castelló amb el món.

Què era exactament la Panderola?

No era un tren gran de Renfe. Era un tramvia a vapor, més lent i més pròxim, que cosia pobles. Els seus fundadors ja tenien experiència ferroviària, fins i tot amb el tramvia del Baix Empordà entre Girona i Sant Feliu de Guíxols.

El traçat històric de la Panderola, tram a tram

Com documenta l'investigador almassorí Raül Pons Chust al seu llibre (Editorial Brosquil), la línia es va construir en cinc fases:

  • 1888: Grau de Castelló – Castelló
  • 1889: Castelló – Vila-real, passant per Almassora
  • 1890: Vila-real – Onda
  • 1907: Vila-real – Grau de Borriana, per les Alqueries
  • 1948: Borriana – Port de Borriana

El ramal Vila-real – Grau de Borriana es va dir oficialment Ferrocarril Econòmic de Vila-real al Grau de Borriana. No usava camins públics, circulava camp a través i va deixar una postal inoblidable en l'horta de la Plana.

La Panderola a Vila-real: el naixement de la ciutat industrial

Via de la Panderola a Vila-real creuant l'horta

A Vila-real el pas de la Panderola va dibuixar la ciutat industrial. L'estació, i el traçat per on hui són les avingudes d'Alemanya i Itàlia, van concentrar:

  • Magatzems de taronja
  • Serradores
  • Una fàbrica de sucs

Encara hui, entre naus abandonades, s'intueix aquell pol econòmic que va nàixer al costat de la via.

De la Segona República al final del viatge: 1963

Amb la Segona República, la línia passà a la 2a Divisió de Ferrocarrils. Es creà un consell amb Diputació, ajuntaments, obrers i govern.

Després de la guerra, la gestió estatal no va modernitzar res. El material es va quedar antic i els accidents amb els pobles eren freqüents.

L'1 de setembre de 1963 la Panderola va fer l'últim viatge.

Per què va desaparèixer la Panderola?

La suma de quatre factors la va sentenciar:

  1. Crisi de 1929 i postguerra: caiguda de l'activitat econòmica
  2. Competència del camió: més ràpid i porta a porta
  3. Material mòbil obsolet: dècades sense inversió
  4. Conflictes municipals: atropellaments i problemes urbans

dilluns, 8 de juny del 2026

Olla de la Plana

Olla de la Plana: recepta tradicional viuda o de dejuni

Recepta tradicional de l'Olla de la Plana, també coneguda com olla viuda o de dejuni. Plat de cullera típic de la comarca de la Plana, molt popular durant la Quaresma per no portar carn.

Olla de la Plana, recepta tradicional valenciana sense carn
Olla de la Plana, versió viuda típica de Quaresma

Ingredients per a 4-6 persones

  • 250 g de fesols o de cigrons
  • 250 g de bajoques tendres
  • 250 g de col
  • 3 tomàquets madurs
  • 2 creïlles de mida mitjana
  • 1 carlota
  • 1 nap
  • 1 ceba gran
  • 4 fulles de bledes
  • 3 tassetes d’arròs
  • 1 tall de carabassa dolça
  • 3 o 4 alls
  • Safrà
  • Pebre roig dolç
  • Sal
  • Oli d'oliva verge extra

Preparació de l'Olla de la Plana

  1. Les llegums, si no estan ja preparades, s’hauran de deixar a remull des de la nit anterior.
  2. Ratllarem els tomàquets i, després de ben netes, es tallen totes les verdures a trossos menuts. Es llença tot dins de l’olla i es cobreix d’aigua fins que arribe més o menys un parell de dits per damunt del nivell de les verdures. S’afegeixen la sal i el safrà, acompanyats d’un raig d’oli cru, i es porta a ebullició.
  3. Quan comenci a bullir, baixarem el foc al mínim, traurem l'escuma que haja pogut fer i tirarem les tasses d’arròs abans que les verdures estiguen cuites del tot.
  4. En una paella a part farem un sofregit amb la ceba i uns quants alls talladets, un poquet de tomàquet ratllat que haurem reservat i el pebre roig. I, quan estiga ben fet, s’afegeix dins de l’olla, continuant la cocció fins que l’arròs estiga al punt del nostre gust.

Origen de l'Olla viuda o de dejuni

Aquesta olla, típica a la gastronomia de molts pobles de la Plana, es coneix com a "olla viuda" o "de dejuni", perquè s’acostumava a prendre els dies d’abstinència del període quaresmal, quan la Santa Mare Església determinava que no es podien prendre aliments a base de carn o de greix. Això fa que continue sent un plat de molta actualitat pels seus evidents efectes dietètics.

En alguns llocs substitueixen l’arròs per fulles de col, aproximadament un quart de quilo, incrementant fins i tot els seus valors alimentaris.

dissabte, 6 de juny del 2026

La pescateria de Vila-real: història des del segle XVIII fins al Mercat Central


Fotografia antiga de la pescateria de Vila-real l'any 1961
Antiga pescateria de Vila-real, abans del trasllat a la Plaça de Colom

La venda de productes de la mar, tant frescos com en salaó, es realitzava tradicionalment a la Plaça Major de Vila-real, juntament amb la resta de mercaderies que arribaven a la vila. Amb el creixement de l'activitat comercial, es va considerar convenient traslladar aquesta venda a un espai específic.

Així, des de finals del segle XVIII, la pescateria es va instal·lar al passeig obert al costat de les muralles de la Capella de la Sang. Aquest emplaçament es va mantenir fins a l'any 1870, quan el projecte de replantar de plàtans tot el passeig de l'Albereda va aconsellar evitar les aglomeracions de públic.

Trasllat a la Placeta de la Calç

La venda del peix es va traslladar aleshores a la coneguda Placeta de la Calç, situada prop del campanar. Aquest espai era compartit en dies diferents amb ferrers i manyans, que també hi mostraven i venien els seus treballs artesanals.

Tot i això, diverses protestes indiquen que aquests artesans preferien continuar treballant sota la protecció dels porxos de la Plaça Major, especialment durant les jornades de mal oratge.

La pescateria a la Plaça de Colom i el Mercat Central

El cobertís de teules que allotjava dos grans bancs de pedra destinats a la venda del peix va ser enderrocat l'any 1960, quan l'activitat es va traslladar a les porxades de la Plaça de Colom, al costat del mercat general.

Posteriorment, la pescateria passaria a instal·lar-se dins del nou edifici del Mercat Central de Vila-real, adaptant-se als nous temps i a unes millors condicions sanitàries i comercials.

El projecte no executat de la II República

Cal recordar que durant els anys de la II República es va arribar a projectar una nova pescateria aprofitant el solar de la fàbrica de l'església i diverses cases expropiades al carrer dels Àngels.

El projecte va ser completament dissenyat, però finalment mai no es va arribar a executar, quedant com una de les iniciatives urbanístiques que no van passar del paper.

dimecres, 3 de juny del 2026

Mercat de Vila-real: 750 anys d'història des de Jaume I fins a l'Avinguda d'Europa

El mercat de la vila de Vila-real, a diferència de la Fira Medieval extramurs, va trobar als cantons i porxos de la Plaça Major el seu lloc preferent des dels primers temps. Concedit per Jaume I en la Carta Pobla de 1274, el mercat de cada dissabte es feia sota control del "mustassaf", l'oficial que vigilava pes i mesures.

El mercat de dissabte de Vila-real: origen amb Jaume I (1274)

Cal dir també que era a l’entorn de la plaça porxada on es trobaven les carnisseries del cabró i del moltó, els hostals i les tavernes, l'Almodí de Vila-real o "botiga del forment" i l’estanc de la sal. El mercat setmanal oferia una heterogènia varietat de productes per al consum quotidià, que anaven des de les espardenyes fins a l’aviram: polls, gallines, oques, ànecs, perdius.

Amb el temps, la pluralitat de mercaderies va anar augmentant. El 1424 es prenen acords per tal de gravar amb impostos productes del mercat com ara oli, figues, llegums, fruits secs, safrà i altres espècies, cera, formatges, roba, llana, estam, lli, cuir, sagí, pells, mels, teixits de seda i cotó, joies, pesca salada, armes i eines, entre moltsíssims més.

De la Plaça Major a Sant Miquel: trasllat del mercat el 1867

El creixement de la població al segle XVIII, en què la vila va quadruplicar el nombre d'habitants, va anar acompanyat de l’establiment de nombroses tendes més enllà de l'àmbit central i als dos grans ravals seguint el Camí Reial. L’increment del comerç va fer necessàries disposicions per al control de les vendes, de l’accés de mercaderies foranes i regulacions en temps d’epidèmies.

El mercat setmanal, establert des del seu origen per al dia de dissabte, es va mantenir durant sis segles ben acollit als porxos ogivals de la plaça, amb les parades separades per cortines de roba, fins a l’any 1867. Aleshores es va decidir el seu trasllat a la Plaça de Sant Miquel, annexa a l’Església Arxiprestal, que ocupava l’espai de l’antic cementiri municipal traslladat el 1816 al Camí de l’Ermita.

La galeria porxada de 1895 i les escoles del Campanar

A un costat de la plaça, ombrejada per diversos arbres, es va edificar el 1895, amb disseny de l'arquitecte provincial Manuel Montesinos Arlandis, una galeria porxada per als dies de pluja. Sobre aquesta, diverses sales foren utilitzades com a escoles municipals complementàries de les "del Campanar" i, més tard, com a seu dels jutjats locals. La plaça canvià la seua denominació en ser dedicada el 1892 a Cristòfor Colom.

El mercat diari de 1925 i les casetes de carn de 1930

L’edificació d’una estructura metàl·lica amb cobertís de fusta el 1925 va permetre la celebració diària de la venda de mercaderies alimentàries, mentre que el mercadet dels dissabtes anava estenent-se per la contornada de l’Església Major. El 1930, el recinte es va rodejar amb diverses files de casetes per al despatx de carns i altres productes amb caducitat, i varen ser col·locades diverses tirades de bancs de pedra per a les parades interiors de fruites i verdures.

Aquest centre comercial va tancar definitivament les portes el novembre de 1970 per a enderrocar tota l’estructura i edificar una nova construcció tancada. Durant el procés, l’activitat del mercat va passar al solar d’un antic cinema d’estiu, "El Caserío", a la confluència del Camí de la Mar amb l’actual Avinguda Tàrrega. La saturació de les parades de dissabte aconsellà el desdoblament a una altra sessió els dimecres. La venda ambulant de fruites i verdures se segregà al Barranquet, Plaça de Sagunt o del Llaurador. A hores d’ara, ambdós mercats populars tenen lloc a l’aparcament de l’Avinguda d’Europa, a les afores del sud de la ciutat.

Mercats populars i oficis tradicionals de Vila-real

Front al vell cobertís i l’entorn de la Torre de les Campanes, varen instal·lar-se a finals del segle XIX les casetes per a la venda de la carn. El mercat arribava al seu apogeu la vespra de Nadal, quan els particulars sacrificaven animals criats per a la celebració: corders, cabrits i porcs.

En aquesta zona, ara Carrer del Comte d’Alba, tenia lloc als matins dominicals de tardor la venda d’aus cantores: verderols, merles, caderneres. Al peu del campanar es concentraven, segons temporada, els venedors de gra, pinsos i farratge per a les cavalleries. Al Carrer de Sant Roc acudien els esparters i sarriers per a vendre espardenyes, sogues, cabassos i cistells artesanals en palma i cànem.

El porrat de Santa Caterina i la Fira de Sant Pasqual

L'únic d'aquests mercats populars que encara perdura és el porrat de joguines, dolços i torrons, que des de la segona meitat del XIX se celebra el darrer diumenge de novembre com a preparatori de les festes nadalenques. Una errònia interpretació històrica fa que se'l conega com a Fira de Santa Caterina, confonent-lo amb la Fira Medieval assignada per Jaume I en la Carta Pobla i que el 1730 va ser afegida a les celebracions de la Fira de Sant Pasqual.

La venda d’animals vius va perdurar fins als anys cinquanta del segle XX a la "Murà", al final de l’eixample, el matí dels dissabtes. A l’esquerra de la carretera cap a Borriana s’exposaven cabrits, corders i porcells, mentre que en direcció contrària es concentraven les gàbies d’aviram i conills criats als domicilis.

El tipisme d’aquests mercadets es complementava amb la venda a les vaqueries, tavernes i la dels particulars, que oferien a la porta de casa productes de l’horta. Tot això amb els venedors ambulants que pregonaven pels carrers oli, gelats, terra d’escurar, gambeta i terrissa.

Font: Emili Obiol. Cadafal núm 1, maig 1981