Els assentaments històrics

Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 3 del llibre Breu Història de Vila-real (Jacinto Heredia)

El Bou Embolat: La Tradició del Bou al Carrer a Vila-real

El bou al carrer, també conegut com a bou per la vila, és una de les tradicions
més arrelades a la Comunitat Valenciana. És molt diferent de les corregudes de bous que coneix tot el món. Ací t'explique les claus i l'origen del bou embolat a Vila-real.

Diferències clau entre el bou al carrer i les corregudes

1. El recinte: carrers tancats, no una plaça

Com indica el seu nom, el bou al carrer es realitza en una zona concreta del centre històric de la vila. Els carrers es tanquen amb barreres especials per evitar

que l'animal isca del recinte delimitat. No es fa en una plaça de bous tancada.

2. No hi ha torero: participació popular

En el bou al carrer no hi ha cap torero que s'enfronte a l'animal. Qualsevol persona major d'edat pot córrer davant o darrere del bou lliurement, sempre sota la seua pròpia responsabilitat. És una festa participativa.

Què és el bou embolat? Història i origen

La primera referència històrica del bou al carrer a Vila-real data de 1375, encara que aleshores estava limitat a la plaça de la vila.

El bou embolat és una variació més recent del bou al carrer. Sembla que va començar al segle XIX. En aquella època era molt complex soltar un bou al carrer de nit per la falta d'il·luminació.

La solució va ser instal·lar una ferramenta especial al cap del bou per a suportar dues torxes en forma de bola. D'ací ve el nom embolat. Estes boles de foc il·luminaven els carrers i advertien la gent de la presència del bou.

El bou embolat hui en dia

Actualment, eixa font de llum ja no és necessària, però la tradició continua. Normalment, els mateixos bous que es deixen anar durant el dia són els que s'embolen a la nit.

Al final de la solta, que dura unes dues hores, els animals són sacrificats per un escorxador professional. La carn es ven posteriorment, després de passar tots els controls sanitaris corresponents.

Elías Tormo Monzó: així va descriure Vila-real en 1900

L'il·lustre historiador de l'art, erudit i polític valencià Elías Tormo Monzó (1869-1957) va descriure Vila-real en les seues reconegudes guies de viatge i estudis de principis del segle XX. Concretament, en la seua obra per a l'editorial Espasa-Calpe dedicada a la regió llevantina, va plasmar una visió detallada de la localitat des d'un punt de vista patrimonial, geogràfic i artístic.

Característiques de Vila-real segons Elías Tormo

• Traçat urbà medieval: Va destacar la regularitat de la seua planta medieval, nascuda de la fundació del rei Jaume I.
• Església de Sant Jaume: Va analitzar el seu valor monumental i va documentar peces artístiques claus de l'interior del temple.
• Atribucions artístiques: Com a expert en art, va atribuir la imatge del Salvador d'Onda que es custodiava a la comarca a l'escultor flamenc del segle XVI Pedro Dorpa.
• Paisatge circumdant: Va estudiar la transformació agrícola de la Plana Baixa i els efectes de l'expansió del regadiu.

Qui era Elías Tormo Monzó?

Elías Tormo va ser rector de la Universitat Central de Madrid, membre de la Reial Acadèmia de la Història i un dels grans impulsors de la història de l'art com a disciplina acadèmica a Espanya. La seua mirada sobre Vila-real va combinar sempre el rigor tècnic del catalogador d'art amb la sensibilitat pel paisatge del seu Llevant natal.

Vila-real 1910: l'educació i la religió divideixen la societat. Mítings catòlics massius al Calvari contra les escoles laiques després de la Setmana Tràgica.

A principis del segle XX, l'educació a Vila-real va generar fortes tensions en la societat valenciana. En un context marcat per l'ascens del moviment obrer i el declivi del règim de la Restauració, la religió va dividir la població en dos sectors enfrontats: les classes conservadores i agràries que defensaven el catolicisme, enfront d'una burgesia republicana i un sector obrer marcadament anticlerical.

L'ambient conservador de Vila-real vs Castelló republicà

A diferència de la capital provincial, Castelló, on els republicans anticlericals lideraven amb força, Vila-real es va convertir en un ferm bastió del catolicisme conservador i del carlisme. L'arrelament tradicionalista era tan profund que figures de l'esquerra com Vicent Blasco Ibáñez van ser rebuts amb violència en intentar fer discursos a la localitat.

Per a frenar l'avanç de les idees socialistes i anarquistes, les congregacions religioses locals van impulsar activament agrupacions de joves obrers catòlics i centres de propaganda escrita.

El detonant: La Setmana Tràgica de 1909

La tensió va esclatar arran dels fets de la Setmana Tràgica de Barcelona el 1909, on la crema de convents i la posterior execució del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia van encendre les alarmes del sector eclesiàstic. Els conservadors van utilitzar aquests esdeveniments com a argument per a afirmar que l'educació laica conduïa de manera inevitable a l'ateisme, la destrucció de la família i la violència social.

Com a resposta defensiva, a Vila-real es va disparar la distribució massiva de premsa i fullets catòlics.

Els multitudinaris mítings d'abril de 1910 al Calvari

Quan el govern central va permetre la reobertura de les escoles laiques a inicis de 1910, l'episcopat va coordinar una intensa campanya de mobilització nacional. El 18 d'abril de 1910, Vila-real va acollir dues concentracions massives, una d'homes i una altra de dones, que van reunir milers de persones a la zona del Calvari.

Durant les jornades es van llegir centenars de cartes d'adhesió de bisbes i ajuntaments de tot el país. Els discursos dels líders locals i regionals van atacar amb duresa l'escola laica, descrivint-la com un espai immoral i perillós. A més, es van promoure missatges amb una retòrica de croada religiosa, justificant l'ús de la força civil para defensar els valors tradicionals.

Repercussió comarcal durant 1910

Després de l'èxit d'aquesta convocatòria, la localitat va continuar organitzant manifestacions similars de gran rellevància comarcal durant la resta de l'any 1910.

Font: Samuel Garrido Herrero. CADAFAL, maig 1984

Rafael Beltrán Moner

Rafael Beltrán Moner (Vila-real, 20 de gener de 1936) és un prestigiós músic i compositor valencià. Es va iniciar molt prompte en el món de la música; des dels set anys d'edat ja estudiava solfeig de la mà de son pare, el recordat mestre Vicente Beltrán Cortés, qui aleshores era director musical de l'agrupació coral Els XIII i professor de violí d'aquesta entitat vila-realenca.

En aquest centre, superant les greus dificultats dels anys de la guerra i la postguerra tal com es feia des de la seua fundació als anys vint, es va desenvolupar una enriquidora activitat associativa i artística en camps com el teatre, la sarsuela i el cant coral.

Estudis musicals i formació

El jove Rafael va continuar la seua formació amb la professora Maruja Calatayud i, posteriorment, amb Flora Trasobares, amb la qual va realitzar els estudis de piano, acompanyament, música de cambra, història i estètica. Periòdicament s'examinava al Conservatori Superior de Música de València, on va ser dirigit en els cursos superiors de piano pel mestre Leopoldo Magenti.

Així mateix, va iniciar els estudis d'harmonia amb el director de la Banda Municipal de Castelló, Eduardo Felip, per a continuar aquesta assignatura a València amb el mestre Miguel Asíns Arbó. Mentre complia amb el servei militar a Eivissa, va completar els seus estudis d'harmonia i composició amb el llavors comandant director de la música militar, el Sr. José López Calvo, i de nou a València amb el mestre Más Quiles durant les seues estades.

Alhora que cursava els seus estudis, Beltrán va dirigir la banda Unión Musical La Lira, va participar com a pianista en les representacions de sarsuela de l'agrupació coral Els XIII i en espectacles de varietats a l’antiga seu de l’entitat (el saló del Real Cinema), i va col·laborar en múltiples activitats culturals amb les associacions locals i els programes radiofònics de Ràdio Sant Pasqual. Igualment, es va iniciar com a compositor de música lleugera amb peces destinades a diversos intèrprets de l'àmbit provincial, algunes de les quals van arribar a ser gravades discogràficament.

Música lleugera i salt professional

Formant part del conjunt musical Los 7 del Mediterráneo, Rafael Beltrán s’introdueix en el món professional amb gires que el porten a diversos escenaris de l'entorn proper, així com a Suïssa i Portugal. L'any 1964 es trasllada a Madrid, on establirà la seua residència definitiva. Durant aquesta etapa, s'ocupa com a arranjador en gravacions discogràfiques i com a comentarista musical en Radio Juventud de la Cadena Azul de Radiodifusión.

Al mateix temps, actua com a mestre director amb artistes tan populars com Lolita Sevilla, Los Cinco Latinos, Raphael, Rocío Jurado i Amancio Prada. Igualment, intervé com a músic acompanyant en els espectacles de ballet dirigits per la coreògrafa russa Valentina Kashuba, interpretant un amplíssim repertori de caràcter clàssic.

L’any 1969 ingressa per oposició en el departament de música de Televisió Espanyola (TVE) en l'especialitat de muntador musical, una dedicació que compaginarà des de 1982 amb la de professor de l'Institut Oficial de Ràdio i Televisió (IORTV). Fruit de la seua docència és la publicació del llibre La ambientación musical, text de referència per a nombroses promocions d’alumnes de comunicació audiovisual. A més, imparteix cursos intensius sobre aquesta especialitat a Madrid, Barcelona, la Corunya, Castelló, València, Tenerife i al centre de formació de la Ràdio Televisió Portuguesa a Lisboa.

Composicions i vincles amb Vila-real

El resultat de la seua estreta vinculació amb la seua ciutat natal és l’encàrrec de l’anomenada Missa del Llaurador, commemorativa de les bodes d’or de la Cooperativa i Caixa Rural de Vila-real. Igualment, l’any 1973, i per tal de celebrar el setè centenari de la fundació de la vila, la corporació municipal li encarrega una missa solemne dedicada a Vila-real; aquesta obra, escrita per a sis veus mixtes, solistes, orquestra, òrgan i guitarres, va ser estrenada en un ambient entusiasta a l’església arxiprestal de Sant Jaume el dia 19 de febrer de 1974.

Altres composicions corals seues de caràcter religiós són la Missa popular a Sant Pasqual, la Missa a Santa Maria del Madrigal i els cants propis de la missa per al quart centenari de la mort de Sant Pasqual, estrenats en la solemne cerimònia oficiada en la basílica pel cardenal Tarancón, en presència de S.M. el rei Joan Carles I, al maig de 1992.

Dins de la seua producció coral destaquen també Cantares de Campoamor, Himno Centenario, El ball de la plaça (per a cor, ball i banda) i les Albades de Nadal (per a quatre veus mixtes i veus blanques sobre textos populars i de Manuel Villarreal), estrenada el 2004 a l’Auditori de Vila-real. En reconeixement de la seua gran aportació al patrimoni musical i cultural, al febrer de 2005 li va ser concedida la Medalla d'Honor de la Ciutat de Vila-real.

A més, l'any 1994 va ser membre del jurat del Festival de l’OTI i el 1995 va ser convidat com a ponent al Congrés de Música de Cinema de la Mostra de València. Eixe mateix any va col·laborar com a assessor en els treballs inaugurals de l'Auditori Municipal de Vila-real, on s'estrenà la versió per a orquestra de la seua Simfonia Popular, escrita especialment per a aquest acte i interpretada per l'Orquestra Simfònica de RTVE sota la direcció del mestre Enrique García Asensio. El compositor és també membre de l’Associació de Músics Simfònics Valencians i, entre els guardons que ha rebut per la seua obra, destaca el primer premi del III Premio Internacional de Música Electroacústica SGAE 2003 amb l'obra Quartet 189.

Obra contemporània i catàleg simfònic

A banda de la seua activitat laboral, com a inspirat compositor contemporani, Rafael Beltrán ha acumulat un impressionant catàleg de peces de música de cambra. Entre elles destaquen: Suite cordobesa (violoncel sol), Finestres baixes (flauta i piano), Preludio en blues y fuga (duo de guitarres), Gregal (violoncel i piano), Orichalcum (quintet de metalls), Sons blaus (flauta i quartet de saxos), Prólogo y tres temas (piano), i les obres per a orquestra de pols i pua Del poble, Nanos i gegants i Portuguesa. També destaca Homenatge (guitarra i quartet de corda) i Concert per a quartet de corda, totes elles estrenades públicament i, en molts casos, editades en format CD.

Fotos amb història: Plaça del Calvari

 Aquesta imatge (retocada amb IA) ens mostra la que va ser la plaça del Calvari, dita així degut a què fins la guerra civil de 1936 ahí va estar situat el calvari i el cementeri de la localitat. 
La instantània correspon a un dia de partit del Villarreal CF en segona divisio (temporada 70-71) i s'aprecien els inicis de construcció del pavelló Joan Bta. Llorens i, al fons, les obres del que seria l'estatua del Llaurador. Ambdues obres se van inaugurar l'any de la celebració del 700 aniversari de la fundación de la vila. I en aquell moment la plaça del Calvari va passar a ser la plaça del Llaurador.

Els inicis de la devoció a la Mare de Déu de Gràcia

Les notícies més antigues sobre l’existència concreta d’una capella de la Verge Maria anomenada de Gràcia, a l’església de la vila, són de 1485, quan es dona un permís relatiu a un arc de pedra destinat a la construcció del seu absis. Dos anys després, es detecta l’encàrrec d’un retaule per a aquesta capella, costejat amb els acaptes d’almoines fets pel Consell entre els veïns de la vila. Recordem que la Madona Sancta Maria, tan estimada pels vilatans, va tindre igualment a la mateixa església gòtica de Sant Jaume capelles i altars sota les advocacions dels Àngels, de les Neus, de la Llet, de Montserrat, de l’Esperança, de la Concepció i, finalment, de la Soledat.

Construcció de l'ermita vora el Millars

Sols al cap de dues dècades, a començaments del segle XVI (1505), apareix la primera referència a la Verge Maria de Gràcia vinculada amb total seguretat a les ermites de vora riu. El 1514 s’autoritza al notari Pere Gil a edificar una vertadera església en condicions al lloc on, fins aleshores, no hi havia més que una capella amb porxo davanter; instal·lació més que suficient per a les activitats dels penitents solitaris que fins a eixos moments havien ocupat aquell indret a les balmes i pedreres del Millars.

Convé recordar que, ja el 1375, el Consell havia permès al frare eremita Bernat Fabra fer-se una cel·la per a portar vida d’oració allunyat de la gent, en un punt del riu on els habitants de la vila acudien exclusivament per resoldre problemes relacionats amb l’assut de la séquia i on, amb el temps, el conjunt de terres ermes seran emprades com a bovalar comunal.

Es coneix el nom de molts dels frares i penitents que voluntàriament habitaren en diversos moments les aïllades capelletes, però no sempre era fàcil trobar qui acceptara fer vida de soledat en aquell indret del terme. El 1515, els jurats cerquen «si alguna persona trobara, així religiosa com seclar, que·ls apparegua bona e sufficient per a star en dites hermites». Finalment, per a poder instal·lar a l’ermitori ja bastit dos frares de Sant Francesc de Paula, el Consell es veu eixe mateix any en la necessitat de comprar un parell de màrfegues i de flassades cardades que, en un inventari posterior, apareixen enumerades juntament amb un llit de cinc fustes, una tauleta, algunes cadires i bancs, a més de senzilles eines de cuina.

A la documentació de 1527 s’esmenta per primera vegada un camí veïnal que porta a la zona de les ermites, la qual cosa indica l’inici d’una comunicació que molt a poc a poc s’anirà incrementant al llarg del segle. Sobretot després que, el 1577, es tornen a fer a càrrec del Consell algunes adaptacions a l’edifici per acollir un reduït col·lectiu de frares de l'orde franciscana reformada per Sant Pere d'Alcàntara. Els religiosos hi passen no arriba a dos anys, mentre esperen l’autorització per edificar un convent propi a la capella del Roser, a prop de la vila.

L’inventari que fan els jurats el 1588 evidencia ja diversos donatius aportats pels devots i un cert conjunt d’aixovar i mobiliari, en molts casos amb senyals d’haver estat usat. Rafael Martí de Viciana, en la seua Crònica del Regne de València, fa referència de passada a l’ermita l’any 1564, però sense haver-la visitat, i la qualifica com a «antiga». Una denominació raonable per al moment en què es fa, quan el pas d’un segle significava el temps de dues o inclús de tres generacions. Encara als nostres dies, alguna cosa d’abans de la guerra o del temps dels nostres besavis ens sembla ser «de tota la vida», quan la seua antiguitat sovint pot no arribar ni de lluny als cent anys.

La devoció a Maria a la parròquia de la vila

Tot i que l’altar de l’ermita té autorització per a dir missa, el centre de la devoció a

la Verge Maria en les seues diferents advocacions continua estant encara a l’església del poble. Per cert, és en aquest segle quan la imatge local de la Verge de Gràcia afegeix al seu nom el «de la Reixa» i es fa popular entre els devots. El reixat que se situa davant la capella és manat fer mercè a un llegat de 50 lliures que deixa en el seu testament el prohom Lluís de Calaceit, fet que provoca un plet del Consell amb els hereus pel que fa als terminis del seu compliment.

Aquesta reixa, esmentada en ocasions per algun detall pràctic o ornamental de la seua execució (com el rossinyol), serà una característica fonamental de la capella de la Mare de Déu de Gràcia i romandrà col·locada més de dos segles, fins a l’enderroc de l’antiga parròquia. El tancament del xicotet recinte del retaule i l’altar serà útil en alguns aspectes; per exemple, per a reservar el Santíssim Sagrament els dies de festa quan l’altar major estava ocupat, per la qual cosa el bisbe de Tortosa recomana el 1610 la col·locació d’uns balustres com a reforç.

A la mateixa visita pastoral es reclamen al seu responsable els comptes de la Confraria de Nostra Senyora de la Reixa, que allí radicava depenent de la Confraria Major. En altres ocasions, el reixat resulta un problema per servir de refugi a algunes persones, de manera que el bisbe prohibeix entrar ni estar dins d'ell, excepte al baciner, els escolans i la persona que ajudés a dir la missa.

La Confraria de la Reixa no degué ser molt nombrosa ni dotada econòmicament, perquè els requeriments episcopals perquè tingueren els ornaments necessaris —i especialment una peça de cuiro guadamassil per cobrir l’altar— es repeteixen des del 1601 fins al 1645, inclús amb amonestacions d’excomunicació per la falta d’obediència. Finalment, el 1664 sembla estar tot l’aixovar necessari i, a l’any següent, la imatge de la Verge Maria és coronada en el seu retaule.

Encara a la visita pastoral de 1690, quasi dos-cents anys després d’haver estat col·locat el reixat, i quan ja han començat a prendre alé les activitats pietoses a l’ermitori del Millars, es fa repetit esment de «lo altar y sots invocació de Nª Sª de Gracia dita de la Reixa» i també «lo altar de Nra. Sª de la Reixa», mostrant l’intens arrelament d’una denominació que al segle següent acaba desapareixent.

L’advocació mariana de la Mare de Déu de Gràcia, amb variades representacions iconogràfiques, mantindrà la seua presència en la parròquia de Sant Jaume després de bastir-se el nou temple a la segona meitat del XVIII i fins als nostres dies, tot i que la imatge ha passat des del seu nínxol inicial a un altar lateral de la nau de l’evangeli, a l’interior de la capella de la Comunió.