Les notícies més antigues sobre l’existència concreta d’una capella de la Verge Maria anomenada de Gràcia, a l’església de la vila, són de 1485, quan es dona un permís relatiu a un arc de pedra destinat a la construcció del seu absis. Dos anys després, es detecta l’encàrrec d’un retaule per a aquesta capella, costejat amb els acaptes d’almoines fets pel Consell entre els veïns de la vila. Recordem que la Madona Sancta Maria, tan estimada pels vilatans, va tindre igualment a la mateixa església gòtica de Sant Jaume capelles i altars sota les advocacions dels Àngels, de les Neus, de la Llet, de Montserrat, de l’Esperança, de la Concepció i, finalment, de la Soledat.
Sols al cap de dues dècades, a començaments del segle XVI (1505), apareix la primera referència a la Verge Maria de Gràcia vinculada amb total seguretat a les ermites de vora riu. El 1514 s’autoritza al notari Pere Gil a edificar una vertadera església en condicions al lloc on, fins aleshores, no hi havia més que una capella amb porxo davanter; instal·lació més que suficient per a les activitats dels penitents solitaris que fins a eixos moments havien ocupat aquell indret a les balmes i pedreres del Millars.
Convé recordar que, ja el 1375, el Consell havia permès al frare eremita Bernat Fabra fer-se una cel·la per a portar vida d’oració allunyat de la gent, en un punt del riu on els habitants de la vila acudien exclusivament per resoldre problemes relacionats amb l’assut de la séquia i on, amb el temps, el conjunt de terres ermes seran emprades com a bovalar comunal.
Es coneix el nom de molts dels frares i penitents que voluntàriament habitaren en diversos moments les aïllades capelletes, però no sempre era fàcil trobar qui acceptara fer vida de soledat en aquell indret del terme. El 1515, els jurats cerquen «si alguna persona trobara, així religiosa com seclar, que·ls apparegua bona e sufficient per a star en dites hermites». Finalment, per a poder instal·lar a l’ermitori ja bastit dos frares de Sant Francesc de Paula, el Consell es veu eixe mateix any en la necessitat de comprar un parell de màrfegues i de flassades cardades que, en un inventari posterior, apareixen enumerades juntament amb un llit de cinc fustes, una tauleta, algunes cadires i bancs, a més de senzilles eines de cuina.
A la documentació de 1527 s’esmenta per primera vegada un camí veïnal que porta a la zona de les ermites, la qual cosa indica l’inici d’una comunicació que molt a poc a poc s’anirà incrementant al llarg del segle. Sobretot després que, el 1577, es tornen a fer a càrrec del Consell algunes adaptacions a l’edifici per acollir un reduït col·lectiu de frares de l'orde franciscana reformada per Sant Pere d'Alcàntara. Els religiosos hi passen no arriba a dos anys, mentre esperen l’autorització per edificar un convent propi a la capella del Roser, a prop de la vila.
L’inventari que fan els jurats el 1588 evidencia ja diversos donatius aportats pels devots i un cert conjunt d’aixovar i mobiliari, en molts casos amb senyals d’haver estat usat. Rafael Martí de Viciana, en la seua Crònica del Regne de València, fa referència de passada a l’ermita l’any 1564, però sense haver-la visitat, i la qualifica com a «antiga». Una denominació raonable per al moment en què es fa, quan el pas d’un segle significava el temps de dues o inclús de tres generacions. Encara als nostres dies, alguna cosa d’abans de la guerra o del temps dels nostres besavis ens sembla ser «de tota la vida», quan la seua antiguitat sovint pot no arribar ni de lluny als cent anys.
A la mateixa visita pastoral es reclamen al seu responsable els comptes de la Confraria de Nostra Senyora de la Reixa, que allí radicava depenent de la Confraria Major. En altres ocasions, el reixat resulta un problema per servir de refugi a algunes persones, de manera que el bisbe prohibeix entrar ni estar dins d'ell, excepte al baciner, els escolans i la persona que ajudés a dir la missa.
La Confraria de la Reixa no degué ser molt nombrosa ni dotada econòmicament, perquè els requeriments episcopals perquè tingueren els ornaments necessaris —i especialment una peça de cuiro guadamassil per cobrir l’altar— es repeteixen des del 1601 fins al 1645, inclús amb amonestacions d’excomunicació per la falta d’obediència. Finalment, el 1664 sembla estar tot l’aixovar necessari i, a l’any següent, la imatge de la Verge Maria és coronada en el seu retaule.
Encara a la visita pastoral de 1690, quasi dos-cents anys després d’haver estat col·locat el reixat, i quan ja han començat a prendre alé les activitats pietoses a l’ermitori del Millars, es fa repetit esment de «lo altar y sots invocació de Nª Sª de Gracia dita de la Reixa» i també «lo altar de Nra. Sª de la Reixa», mostrant l’intens arrelament d’una denominació que al segle següent acaba desapareixent.
L’advocació mariana de la Mare de Déu de Gràcia, amb variades representacions iconogràfiques, mantindrà la seua presència en la parròquia de Sant Jaume després de bastir-se el nou temple a la segona meitat del XVIII i fins als nostres dies, tot i que la imatge ha passat des del seu nínxol inicial a un altar lateral de la nau de l’evangeli, a l’interior de la capella de la Comunió.
Vicente Lloréns Poy va nàixer al carrer de Santa Clara de Vila-real el dia 19 d’agost de 1936. Amb només set anys, va iniciar els primers estudis de dibuix, pintura i modelat amb el seu gran mestre i mentor, l’escultor José Ortells López. L'any 1951 va ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València i, posteriorment, es va traslladar a Madrid, on es va graduar com a professor de dibuix a l’Escola Central de Belles Arts a l’edat de dèneu anys.
Més tard, va ampliar els seus estudis a Roma l'any 1962 gràcies a una beca, i a París entre 1965 i 1966 amb una ajuda del govern francés. Des de 1958 va realitzar nombroses exposicions a Madrid, on va destacar com a retratista i per les seues obres de temàtica religiosa i paisatgística. També va exposar en ciutats com Barcelona, València, Marbella, Castelló o Bilbao. Als anys setanta, coincidint amb l’obertura política, van tindre un especial èxit les seues representacions de figures nues, caracteritzades per una línia alhora classicista i sensual.
Per aqueixa mateixa època, Lloréns Poy va iniciar una nova trajectòria com a escultor. Entre les seues obres ubicades en espais públics destaquen, a Vila-real, els monuments als Llauradors i al rei Jaume I (1974). Així mateix, va realitzar retaules, sepulcres i figures religioses a Tortosa i Barcelona, a més de petites escultures seriades i el monument a la història de Castelló, situat a la plaça de Santa Clara de la capital de la Plana.
En els seus darrers anys, havent abandonat l’activitat pictòrica, es va dedicar a diverses obres escultòriques de gran rellevància relacionades amb la Basílica de Sant Pasqual de Vila-real, com el retaule i el sepulcre del sant a la Reial Capella, i el monument a la plaça exterior.
Doctorat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid amb una tesi sobre el seu mestre José Ortells, va rebre nombroses distincions al llarg de la seua carrera. Entre elles, la Creu i l'Encomanda de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi. L’any 1998, el papa Joan Pau II el va nomenar Cavaller Comanador de l’Orde de Sant Gregori el Magne en la seua classe civil. A més, va ser nomenat Fill Adoptiu de la vila de Torrehermosa i va rebre la màxima distinció oficial de la seua ciutat natal com a Fill Predilecte de Vila-real.
Vicente Lloréns Poy va morir a Vila-real el dia 22 de febrer de 2014. En el seu homenatge, entre el 10 de març i l'1 de maig de 2016, la Fundació Caixa Rural de Vila-real va organitzar una extraordinària exposició retrospectiva de les seues pintures i dibuixos.
14. Villa-real padeció infinito en las guerras de Sucesión, pues fue incendiada y en parte destruida, de modo que en 1713 apenas llegaban a 300 sus vecinos; pero lo ameno y fértil del país, la abundancia de aguas y la aplicación de los naturales han producido tal aumento, que hoy día forman el número de 1.500.No obstante las grandes pérdidas que causó el cultivo del arroz, parece regular que los de Almenara, Burriana, Puig y otros deseasen aprovechar sitios pantanosos, mayormente no conociendo bien los crueles efectos de los arrozales; pero que los de Villa-real destinasen a ellos un terreno firme y fértil, que convirtiesen en lagunas el suelo seco porque tenían copiosos riegos, prueba que prefirieron el interés a la salud.Muy presto conocieron el yerro al ver la muerte en sus casas o en las de los vecinos, y el pueblo lleno de enfermos y cadáveres. Proscribieron luego el cultivo del arroz y, recobrada la salud, se alentaron con nuevo espíritu para cultivar enteramente su término, el cual tiene hora y media de diámetro entre los de Nules y Almazora, y los de Burriana y Onda; y es tanto más precioso cuanto, por no llegar hasta el mar, está libre de arenas y pantanos.Causa admiración y gusto la abundancia de frutos y las riquezas de Villa-real, como también la infatigable aplicación de sus naturales, ocupándose como un ciento de ellos en tejidos de cáñamo, la producción de seda, filoseda y cintas; los restantes son todos labradores que emplean sus brazos o su dinero en cultivar los campos. El estiércol es una materia muy necesaria en estos lugares por la multitud de huertas y por la calidad fuerte de las aguas [...]; para acopiar, pues, la mayor cantidad posible de estiércol se emplean hasta los niños de muy tierna edad, corriendo por sendas y caminos.Las aguas para el riego se toman por la derecha del río y corren por varios canales, divididos después en otros muchos. Los de Burriana tienen además las sobrantes de Villa-real; pero no contentos con eso, no falta quien de noche abra los boquetes para robarlas aquellos días en que deben por obligación dejar correr las suyas hacia Nules. A pesar de la policía establecida en estas tierras sobre el riego, cada día se renuevan robos de agua, porque muchas veces basta un riego oportuno para asegurar la cosecha.Aunque el caserío de Villa-real y sus edificios públicos, principalmente la magnífica iglesia, atestiguan la riqueza del pueblo, en nada se manifiesta mejor que en la multitud de frutos.
