Qui va ser Vicent Lloréns Poy? Biografia del cèlebre artista de Vila-real

Vicente Lloréns Poy

Pintor i escultor (1936 - 2014)

Vicente Lloréns Poy va nàixer al carrer de Santa Clara de Vila-real el dia 19 d’agost de 1936. Amb només set anys, va iniciar els primers estudis de dibuix, pintura i modelat amb el seu gran mestre i mentor, l’escultor José Ortells López. L'any 1951 va ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de València i, posteriorment, es va traslladar a Madrid, on es va graduar com a professor de dibuix a l’Escola Central de Belles Arts a l’edat de dèneu anys.

Més tard, va ampliar els seus estudis a Roma l'any 1962 gràcies a una beca, i a París entre 1965 i 1966 amb una ajuda del govern francés. Des de 1958 va realitzar nombroses exposicions a Madrid, on va destacar com a retratista i per les seues obres de temàtica religiosa i paisatgística. També va exposar en ciutats com Barcelona, València, Marbella, Castelló o Bilbao. Als anys setanta, coincidint amb l’obertura política, van tindre un especial èxit les seues representacions de figures nues, caracteritzades per una línia alhora classicista i sensual.

Per aqueixa mateixa època, Lloréns Poy va iniciar una nova trajectòria com a escultor. Entre les seues obres ubicades en espais públics destaquen, a Vila-real, els monuments als Llauradors i al rei Jaume I (1974). Així mateix, va realitzar retaules, sepulcres i figures religioses a Tortosa i Barcelona, a més de petites escultures seriades i el monument a la història de Castelló, situat a la plaça de Santa Clara de la capital de la Plana.

En els seus darrers anys, havent abandonat l’activitat pictòrica, es va dedicar a diverses obres escultòriques de gran rellevància relacionades amb la Basílica de Sant Pasqual de Vila-real, com el retaule i el sepulcre del sant a la Reial Capella, i el monument a la plaça exterior.

Doctorat en Belles Arts per la Universitat Complutense de Madrid amb una tesi sobre el seu mestre José Ortells, va rebre nombroses distincions al llarg de la seua carrera. Entre elles, la Creu i l'Encomanda de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi. L’any 1998, el papa Joan Pau II el va nomenar Cavaller Comanador de l’Orde de Sant Gregori el Magne en la seua classe civil. A més, va ser nomenat Fill Adoptiu de la vila de Torrehermosa i va rebre la màxima distinció oficial de la seua ciutat natal com a Fill Predilecte de Vila-real.

Vicente Lloréns Poy va morir a Vila-real el dia 22 de febrer de 2014. En el seu homenatge, entre el 10 de març i l'1 de maig de 2016, la Fundació Caixa Rural de Vila-real va organitzar una extraordinària exposició retrospectiva de les seues pintures i dibuixos.

Les primeres donacions veïnals

Infografia visual dels detalls històrics més destacats del capítol 2 del llibre Breu Història de Vila-real (Jacinto Heredia)

Antoni Josep Cavanilles y su crónica histórica de Vila-real

Antoni Josep Cavanilles (València, 1745 - Madrid, 1804)va ser un dels

botànics i naturalistes més importants de la Il·lustració espanyola Sacerdot de professió, va dedicar gran part de la seua vida a recórrer la península Ibèrica per a catalogar la seua riquesa natural. La seua obra cimera, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia (1795-1797), continua sent un tresor documental imprescindible per a conéixer la història, la geografia i la flora valenciana.

Com a director del Jardí Botànic de Madrid, Cavanilles aplicava el rigor científic de Linné, però les seues cròniques anaven molt més enllà de les plantes: analitzava l'economia, els rius, la salut pública i el caràcter de la gent de cada poble que visitava.

A continuació, reproduïm el fragment íntegre en què Cavanilles descriu la situació de la localitat de Vila-real a finals del segle XVIII (Llibre Segon, pp. 108-109), on relata des del perill dels antics arròsars fins als conflictes nocturns pels robatoris d'aigua de reg.

---

El texto de Cavanilles (1795)

14. Villa-real padeció infinito en las guerras de Sucesión, pues fue incendiada y en parte destruida, de modo que en 1713 apenas llegaban a 300 sus vecinos; pero lo ameno y fértil del país, la abundancia de aguas y la aplicación de los naturales han producido tal aumento, que hoy día forman el número de 1.500.

No obstante las grandes pérdidas que causó el cultivo del arroz, parece regular que los de Almenara, Burriana, Puig y otros deseasen aprovechar sitios pantanosos, mayormente no conociendo bien los crueles efectos de los arrozales; pero que los de Villa-real destinasen a ellos un terreno firme y fértil, que convirtiesen en lagunas el suelo seco porque tenían copiosos riegos, prueba que prefirieron el interés a la salud.

Muy presto conocieron el yerro al ver la muerte en sus casas o en las de los vecinos, y el pueblo lleno de enfermos y cadáveres. Proscribieron luego el cultivo del arroz y, recobrada la salud, se alentaron con nuevo espíritu para cultivar enteramente su término, el cual tiene hora y media de diámetro entre los de Nules y Almazora, y los de Burriana y Onda; y es tanto más precioso cuanto, por no llegar hasta el mar, está libre de arenas y pantanos.

Causa admiración y gusto la abundancia de frutos y las riquezas de Villa-real, como también la infatigable aplicación de sus naturales, ocupándose como un ciento de ellos en tejidos de cáñamo, la producción de seda, filoseda y cintas; los restantes son todos labradores que emplean sus brazos o su dinero en cultivar los campos. El estiércol es una materia muy necesaria en estos lugares por la multitud de huertas y por la calidad fuerte de las aguas [...]; para acopiar, pues, la mayor cantidad posible de estiércol se emplean hasta los niños de muy tierna edad, corriendo por sendas y caminos.

Las aguas para el riego se toman por la derecha del río y corren por varios canales, divididos después en otros muchos. Los de Burriana tienen además las sobrantes de Villa-real; pero no contentos con eso, no falta quien de noche abra los boquetes para robarlas aquellos días en que deben por obligación dejar correr las suyas hacia Nules. A pesar de la policía establecida en estas tierras sobre el riego, cada día se renuevan robos de agua, porque muchas veces basta un riego oportuno para asegurar la cosecha.

Aunque el caserío de Villa-real y sus edificios públicos, principalmente la magnífica iglesia, atestiguan la riqueza del pueblo, en nada se manifiesta mejor que en la multitud de frutos.

---

La producción agrícola de Vila-real en el siglo XVIII

Para entender la magnitud económica de la época, el naturalista nos dejó un inventario detallado de las cosechas anuales de la población. Destaca la mención a las naranjas chinas, un cultivo que un siglo después transformaría por completo la economía de la Plana:

• 120 libras de seda
• 2.700 cahíces de trigo
• 1.800 cahíces de maíz
• 880 cahíces de cebada
• 1.300 cahíces de judías
• 180 cahíces de habas
• 4.000 docenas de melones
• 6.000 arrobas de pimientos (el alcalde mayor de 1793, D. Francisco Insa, le aseguró que en años buenos como 1792 se llegaba a las 8.000 arrobas)
• 2.000 arrobas de hortalizas
• 5.000 arrobas de todo género de frutas (de las cuales gran parte son naranjas chinas y agrio)
• 700 arrobas de algarrobas
• 30 arrobas de higos
• 40 arrobas de cáñamo
• 200 arrobas de aceite
• 600 cántaros de vino

Fotos amb història: Antic ajuntament

 Quina gran joia de la nostra memòria urbana! 🏛️✨

Esta imatge aèria capta l'antic Ajuntament de Vila-real i part de la històrica Plaça de la Vila, declarada monument historicoartístic.

La intrahistòria d'este lloc ens acosta al cor de la vila medieval fundada per Jaume I en 1274. Durant segles, estos porxos i arcs gòtics van ser el centre polític, comercial i social dels vila-realencs. Abans de la gran transformació i modernització del centre als anys 60, la vida bategava ací mateix: l'antic mercat, les reunions del consell i els primers vehicles obrint-se pas entre carrerons empedrats que encara guarden l'essència de la nostra història.

Aquest edifici va ser el segon ajuntament de la vila. El primer va ser enderrocat l'any 1789

La seu de la Comunitat de Regants de Vila-real: més d'un segle d'història i cultura

El Sindicat de la Comunitat de Regants de Vila-real té les seues

arrels en el segle XIX. Va ser instituït oficialment el 4 d’octubre de 1869 amb l’aprovació governativa del seu reglament, en compliment de la Llei d’Aigües de 1866.

En una primera etapa, la Comunitat va estar acollida per l’Ajuntament de la vila, desenvolupant les seues activitats a les dependències municipals de la planta baixa de la casa de la vila (concretament al magatzem on, fins al primer terç del segle XIX, havia estat establit l'almodí de Vila-real). No obstant això, el creixement de l'entitat prompte va exigir un espai propi.

---

🏛️ L'arribada a l'Albereda de la Murà (1885-1888)

El gran canvi patrimonial de l'entitat es va forjar a finals del segle XIX a través dels següents passos:

1. La compra del solar (1885): El 12 de març d’aquell any, la Comunitat va adquirir un solar propietat de Manuel José Jordá Llop (de 34 x 9,50 metres) a l’Albereda de la Murà per un preu de 2.067 pessetes.
2. El projecte arquitectònic (1887): Després d’usar el terreny un parell d’anys com a magatzem, al juliol de 1887 s’acorda contractar el prestigiós arquitecte provincial Manuel Montesinos Arlandis per a dissenyar un edifici destinat a les juntes, reunions i seu administrativa.
3. La inauguració (1888): Les obres varen acabar a la primavera de 1888, iniciant-se d’immediat el trasllat de l’activitat a la seu pròpia.

---

🎨 El Saló de Juntes: un epicentre social i cultural

L’espaiós saló principal de l'edifici (de 23,20 metres de llarg per 8,80 d'ample) va ser magníficament decorat pel pintor Joan Bosch per encàrrec del Sindicat el 16 de novembre de 1913.

Aquest saló, a més de les seues funcions agràries, ha acollit alguns dels esdeveniments més importants de la vida social i cultural de Vila-real:

• Música històrica (1906): Va albergar l’únic concert de guitarra donat pel mestre Francesc Tàrrega a la seua ciutat natal (26 de maig de 1906). També va ser el lloc del primer gran concert públic de l’Agrupació Coral Els XIII (març de 1929).
• Impuls agrícola i econòmic: Va ser l'escenari de la conferència del Dr. Manuel Lassala (juliol de 1908) sobre cooperativisme agrari, la presentació del Sindicat Agrícola Catòlic (juliol de 1919) i la visita de la ministra d’Agricultura Elena Espinosa (febrer de 2005) per a introduir el reg per degoteig.
• Símbols oficials (1922): En el marc dels primers Jocs Florals, es va estrenar la composició de José Goterris Sanmiguel, Marxa de la ciutat, que hui en dia és el símbol oficial del municipi.
• Homenatges il·lustres: Banquets en honor a l’escultor José Pascual Ortells López (setembre de 1927), guardonat amb el Primer Premi Nacional d’Escultura, i al mestre Federico Sánchez (maig de 1935), amb l’orquestra Los Seis y Jazz.

---

🛠️ Evolució i grans reformes de l'edifici

L'estructura interior de la seu ha sabut adaptar-se a les necessitats de cada època fins a esdevindre l'edifici modern actual:

• Anys 20 i 30: Inicialment, les oficines ocupaven dues sales annexes al vestíbul, que després passaren a ser la vivenda de l'agutzil. En 1927, la secretaria, dipositaria i arxius es van traslladar al fons del saló, estrenant mobiliari i la taula per a l'estrada dels síndics.
• La reforma de 1979-1980: S'obri una porta al nou carrer del Mestre Goterris. Després de vora dos anys d'oficines provisionals dissenyades pel secretari i construïdes pel zelador Pascual Vilanova, en 1980 s'inauguren noves oficines de tres plantes (atenció, despatxos, sala de reunions i vivenda del porter).
• La modernització definitiva (2008-2010): Al juny de 2008, les oficines tornen temporalment al saló amb panells mòbils per a escometre una reforma integral. Finalment, el 20 de febrer de 2010 s'inauguren les actuals oficines: un espai funcional i de disseny contemporani que inclou una cambra d'alta protecció per a salvaguardar l'important arxiu documental històric de l’entitat.

Venerable Ordre Tercera del Carme

L'any 1593 van arribar a Vila-real els primers religiosos carmelites, instal·lant-se en el que ara està ocupat  ocupat pels Pares Franciscans i coneixem com a església i convent de la Mare de Déu del Carme, Aleshores, un grup de laics va crear la Confraria del Sant Escapulari de la Verge del Carme. Les primeres dades que tenim ens orienten cap a 1596. Una de les obligacions dels confrares era assistir a la festa del Diumenge de Rams i a la processó del Sant Soterrament el Divendres Sant a la nit. En aquell temps es processionava vestit de carrer, però tots els participants portaven el sant escapulari.

L'any 1718, la "Cofradía del Santo Escapulario" es va convertir en la Venerable Orde Tercera del Carme. Aquest és el nom que perdura actualment. L'any 1738 es va comprar una imatge de la Verge dels Dolors al peu de la creu amb el Crist jacent. Era una representació escultòrica a mida natural per a les processons. Aquesta imatge seria destruïda durant les guerres carlines al segle XIX.

En els anys cinquanta del segle passat es va transformar la Setmana Santa tal com la coneixem ara, creant-se en aquest període la major part de les confraries que processionen amb les imatges i amb els membres vestits de penitents. La Venerable Orde Tercera del Carme va decidir així crear també la secció de vestes el 1953. A causa de l'escassetat econòmica, es va decidir aprofitar les túniques marrons amb què s'uniformaven els portadors de la Mare de Déu del Carme a la festa anual del mes de juliol. D'aquesta manera, només va ser necessari confeccionar les capes blanques i els caputxons marrons, amb sabates i cinturó negres i guants blancs. Els confrares van aconseguir igualment una antiga carrossa i s'hi va col·locar una imatge de la Verge de la Pietat, propietat de la família Vicent Roca, que la va cedir altruistament per a les processons de Setmana Santa.

El 1976, amb l'esforç d'uns confrares i alguns donatius, va ser adquirida una carrossa nova per poder portar la imatge de la Verge de la Pietat i també per poder processionar amb la Verge del Carme el 16 de juliol. Al principi, només participaven en les processons els terciaris de l'orde, als quals després s'afegirien simpatitzants carmelites en general. En els darrers anys, una gran font de confrares han estat els xiquets de l'escola dels frares carmelites i els seus familiars. Fins no fa molt de temps, un grup de cantors acompanyava les andes cantant les "Lamentacions", el "Miserere" i el "Stabat Mater".

Una altra de les activitats de la confraria és processionar el matí del Diumenge de Resurrecció a la processó "de l'Encontre", portant la imatge de la Mare de Déu endolada en un dels moments més emblemàtics de la Setmana Santa. Per a aquesta processó es presenta una imatge de la Verge Puríssima del Carme, que també s'utilitza durant la festa del Carme al mes de juliol. És una obra de l'escultor vila-realenc Julio Fuster, recentment restaurada.

A principis de la dècada del 2000 es va crear la banda de bombos i tambors. L'any 2008, la Tercera Orde va adquirir una nova imatge de la Verge de la Pietat, que va sortir al carrer en processó per primera vegada l'any 2009. Els darrers anys, el nombre de confrares supera llargament el centenar.

L'emblema de la Venerable Orde Tercera del Carme és una creu amb el sudari envoltada de la corona d'espines i, al centre, l'escut carmelita juntament amb el cor amb els set punyals, representatiu de la Verge dels Dolors.