La seu de la Comunitat de Regants de Vila-real: més d'un segle d'història i cultura

El Sindicat de la Comunitat de Regants de Vila-real té les seues

arrels en el segle XIX. Va ser instituït oficialment el 4 d’octubre de 1869 amb l’aprovació governativa del seu reglament, en compliment de la Llei d’Aigües de 1866.

En una primera etapa, la Comunitat va estar acollida per l’Ajuntament de la vila, desenvolupant les seues activitats a les dependències municipals de la planta baixa de la casa de la vila (concretament al magatzem on, fins al primer terç del segle XIX, havia estat establit l'almodí de Vila-real). No obstant això, el creixement de l'entitat prompte va exigir un espai propi.

---

🏛️ L'arribada a l'Albereda de la Murà (1885-1888)

El gran canvi patrimonial de l'entitat es va forjar a finals del segle XIX a través dels següents passos:

1. La compra del solar (1885): El 12 de març d’aquell any, la Comunitat va adquirir un solar propietat de Manuel José Jordá Llop (de 34 x 9,50 metres) a l’Albereda de la Murà per un preu de 2.067 pessetes.
2. El projecte arquitectònic (1887): Després d’usar el terreny un parell d’anys com a magatzem, al juliol de 1887 s’acorda contractar el prestigiós arquitecte provincial Manuel Montesinos Arlandis per a dissenyar un edifici destinat a les juntes, reunions i seu administrativa.
3. La inauguració (1888): Les obres varen acabar a la primavera de 1888, iniciant-se d’immediat el trasllat de l’activitat a la seu pròpia.

---

🎨 El Saló de Juntes: un epicentre social i cultural

L’espaiós saló principal de l'edifici (de 23,20 metres de llarg per 8,80 d'ample) va ser magníficament decorat pel pintor Joan Bosch per encàrrec del Sindicat el 16 de novembre de 1913.

Aquest saló, a més de les seues funcions agràries, ha acollit alguns dels esdeveniments més importants de la vida social i cultural de Vila-real:

• Música històrica (1906): Va albergar l’únic concert de guitarra donat pel mestre Francesc Tàrrega a la seua ciutat natal (26 de maig de 1906). També va ser el lloc del primer gran concert públic de l’Agrupació Coral Els XIII (març de 1929).
• Impuls agrícola i econòmic: Va ser l'escenari de la conferència del Dr. Manuel Lassala (juliol de 1908) sobre cooperativisme agrari, la presentació del Sindicat Agrícola Catòlic (juliol de 1919) i la visita de la ministra d’Agricultura Elena Espinosa (febrer de 2005) per a introduir el reg per degoteig.
• Símbols oficials (1922): En el marc dels primers Jocs Florals, es va estrenar la composició de José Goterris Sanmiguel, Marxa de la ciutat, que hui en dia és el símbol oficial del municipi.
• Homenatges il·lustres: Banquets en honor a l’escultor José Pascual Ortells López (setembre de 1927), guardonat amb el Primer Premi Nacional d’Escultura, i al mestre Federico Sánchez (maig de 1935), amb l’orquestra Los Seis y Jazz.

---

🛠️ Evolució i grans reformes de l'edifici

L'estructura interior de la seu ha sabut adaptar-se a les necessitats de cada època fins a esdevindre l'edifici modern actual:

• Anys 20 i 30: Inicialment, les oficines ocupaven dues sales annexes al vestíbul, que després passaren a ser la vivenda de l'agutzil. En 1927, la secretaria, dipositaria i arxius es van traslladar al fons del saló, estrenant mobiliari i la taula per a l'estrada dels síndics.
• La reforma de 1979-1980: S'obri una porta al nou carrer del Mestre Goterris. Després de vora dos anys d'oficines provisionals dissenyades pel secretari i construïdes pel zelador Pascual Vilanova, en 1980 s'inauguren noves oficines de tres plantes (atenció, despatxos, sala de reunions i vivenda del porter).
• La modernització definitiva (2008-2010): Al juny de 2008, les oficines tornen temporalment al saló amb panells mòbils per a escometre una reforma integral. Finalment, el 20 de febrer de 2010 s'inauguren les actuals oficines: un espai funcional i de disseny contemporani que inclou una cambra d'alta protecció per a salvaguardar l'important arxiu documental històric de l’entitat.

Venerable Ordre Tercera del Carme

L'any 1593 van arribar a Vila-real els primers religiosos carmelites, instal·lant-se en el que ara està ocupat  ocupat pels Pares Franciscans i coneixem com a església i convent de la Mare de Déu del Carme, Aleshores, un grup de laics va crear la Confraria del Sant Escapulari de la Verge del Carme. Les primeres dades que tenim ens orienten cap a 1596. Una de les obligacions dels confrares era assistir a la festa del Diumenge de Rams i a la processó del Sant Soterrament el Divendres Sant a la nit. En aquell temps es processionava vestit de carrer, però tots els participants portaven el sant escapulari.

L'any 1718, la "Cofradía del Santo Escapulario" es va convertir en la Venerable Orde Tercera del Carme. Aquest és el nom que perdura actualment. L'any 1738 es va comprar una imatge de la Verge dels Dolors al peu de la creu amb el Crist jacent. Era una representació escultòrica a mida natural per a les processons. Aquesta imatge seria destruïda durant les guerres carlines al segle XIX.

En els anys cinquanta del segle passat es va transformar la Setmana Santa tal com la coneixem ara, creant-se en aquest període la major part de les confraries que processionen amb les imatges i amb els membres vestits de penitents. La Venerable Orde Tercera del Carme va decidir així crear també la secció de vestes el 1953. A causa de l'escassetat econòmica, es va decidir aprofitar les túniques marrons amb què s'uniformaven els portadors de la Mare de Déu del Carme a la festa anual del mes de juliol. D'aquesta manera, només va ser necessari confeccionar les capes blanques i els caputxons marrons, amb sabates i cinturó negres i guants blancs. Els confrares van aconseguir igualment una antiga carrossa i s'hi va col·locar una imatge de la Verge de la Pietat, propietat de la família Vicent Roca, que la va cedir altruistament per a les processons de Setmana Santa.

El 1976, amb l'esforç d'uns confrares i alguns donatius, va ser adquirida una carrossa nova per poder portar la imatge de la Verge de la Pietat i també per poder processionar amb la Verge del Carme el 16 de juliol. Al principi, només participaven en les processons els terciaris de l'orde, als quals després s'afegirien simpatitzants carmelites en general. En els darrers anys, una gran font de confrares han estat els xiquets de l'escola dels frares carmelites i els seus familiars. Fins no fa molt de temps, un grup de cantors acompanyava les andes cantant les "Lamentacions", el "Miserere" i el "Stabat Mater".

Una altra de les activitats de la confraria és processionar el matí del Diumenge de Resurrecció a la processó "de l'Encontre", portant la imatge de la Mare de Déu endolada en un dels moments més emblemàtics de la Setmana Santa. Per a aquesta processó es presenta una imatge de la Verge Puríssima del Carme, que també s'utilitza durant la festa del Carme al mes de juliol. És una obra de l'escultor vila-realenc Julio Fuster, recentment restaurada.

A principis de la dècada del 2000 es va crear la banda de bombos i tambors. L'any 2008, la Tercera Orde va adquirir una nova imatge de la Verge de la Pietat, que va sortir al carrer en processó per primera vegada l'any 2009. Els darrers anys, el nombre de confrares supera llargament el centenar.

L'emblema de la Venerable Orde Tercera del Carme és una creu amb el sudari envoltada de la corona d'espines i, al centre, l'escut carmelita juntament amb el cor amb els set punyals, representatiu de la Verge dels Dolors.

El troleibús de Castelló a Vila-real: el projecte que va nàixer obsolet

Poc després d'acabada la Guerra Civil, la Diputació de Castelló va somiar amb un troleibús interurbà modern. La idea era unir Benicàssim, el Grau de Castelló, Castelló, Vila-real, Borriana, Nules i la Vall d'Uixó. Vint anys després, només va circular entre el Grau i Vila-real, i va durar menys d'una dècada.

Origen del somni: la Diputació projecta la línia en 1941

Al desembre de 1941 la Diputació Provincial acorda redactar el projecte. Un any més tard s'aprova i es demana la concessió al MOP, Ministeri d'Obres Públiques. La línia havia de ser la columna vertebral del transport de la Plana, deixant fora només la circumval·lació d'Almassora.

20 anys d'entrebancs: coure, tensió i carreteres estretes

El projecte es va topar amb tot:

• Falta de coure per a l'estesa elèctrica de postguerra.
• Impossibilitat de trobar material mòbil nacional per a la tensió inicial.
• Carreteres de només 5 metres, com la de Vila-real a Borriana, que impedien l'encreuament de dos troleibusos.

Resultat: la concessió no arriba fins a 1947-1948. El 1951 es canvia la tensió per a poder usar troleibusos Pegaso-MACOSA fabricats a Espanya, i s'aprova un pressupost retallat que només preveia el tram Grau de Castelló - Borriana.

La competència que el va matar: gasoil, autobusos i la Panderola

Mentrestant, el món canviava. Els autobusos deixen la gasolina pel gasoil, molt més barat. El tren de via estreta Onda-Grau, la popular "Panderola", encara que deficitari, era estatal i competia directament. La viabilitat del troleibús quedava en dubte abans de nàixer.

Entre 1955 i 1956 s'adquirixen finalment només 4 dels 10 troleibusos previstos.

1961, per fi en marxa: només Grau de Castelló - Vila-real

Després d'un concurs en 1959, el 13 de setembre de 1961 s'adjudica el servei a La Valenciana, S.A.. L'entrega es fa el 16 de desembre.

Els quatre vehicles, numerats 538, 539, 540 i 541, mai van fer la línia completa. L'únic tram preparat i explotat va ser el Grau de Castelló - Vila-real.

Declivi i final: de La Valenciana a l'alçament de la xarxa en 1974

El 27 de maig de 1968 La Valenciana demana transferir els drets a Autotransports Col·lectius Castellonencs, S.A. La transferència s'accepta el 31 de desembre i es ratifica en 1969.

El trànsit dins dels cascos urbans i les avaries fan l'explotació insostenible. Al juny de 1969 la Diputació ja estudia substituir els troleibusos per autobusos. Com la concessió era de 30 anys i l'actiu passaria a l'Estat, s'accelera el canvi.

El 1971 ja no circulava cap troleibús. El 7 de juny de 1974 es va alçar definitivament la xarxa i les instal·lacions.

Per què va fracassar el troleibús a la Plana?

La història del troleibús de Castelló és un manual de mala planificació: un projecte pensat per a 1941 que entra en servei en 1961. En eixos 20 anys, la tecnologia, els combustibles i la mobilitat havien canviat. Va arribar tard, car i sense infraestructures adequades.

Hui només queden fotos i els números 538 al 541. Una lliçó de com una bona idea pot morir per la burocràcia.

El comerç de la neu a Vila-real: nevaters i pous

El comerç de la neu a Vila-real no va arrancar fins ben entrat el segle XVII. Hui recuperem la seua història, des del primer refresc de 1608 fins a les últimes nevateries locals, passant pels durs treballs dels nevaters a Penyagolosa.

Orígens tardans: el refresc de 1608

La primera notícia documentada és de 1608. Durant una festa de bous, el governador "d'ençà del riu d'Uixó" va rebre un refresc des de la Casa de la Vila per a combatre la calor de juny. És una anècdota aïllada que demostra que no existia encara una estructura estable per a la venda de neu, tot i conéixer-se els seus usos terapèutics.

L'arrendament de 1670: naix el monopoli

El 14 de gener de 1670 el Consell de Vila-real formalitza l'arrendament del

servei de la neu. Per subhasta a la baixa, l'abastador guanyava l'exclusiva per quatre temporades (de l'1 de maig a Tots Sants).

Condicions del contracte

• Subministrament gratuït d'una càrrega per a la vila i els seus jurats en dies festius.
• Garantia de neu a Penyagolosa, on estaven les "cases de la neu".
• Responsabilitat total de l'abastador: no podia al·legar negligències.
• Fiances amb les seues propietats i les dels fiadors.

Com treballaven els nevaters als pous de neu

La faena començava a l'abril. Els nevaters tallaven la neu, la portaven als pous artificials i la pitjaven fins fer-la gel. Després la cobrien amb terra i rames per aïllar-la. Sense roba d'abric, era una tasca duríssima.

Els blocs es baixaven a llom d'atzembles, de nit, des de les geleres de Terol fins a Vila-real, buscant sempre les hores més fresques.

Les nevateries locals: un servei essencial

La demanda era tan alta que també s'aprofitava la neu de la serra d'Espadà. Per això, les nevateries de Vila-real havien d'estar obertes dia i nit, per a malalts i sans, vilatans i forasters.

El Consell multava amb seixanta sous cada desabastiment. Tant era la importància, que el nevater quedava exempt d'allotjar tropes, un privilegi reservat als serveis vitals.

Evolució dels preus

L'any 1670: 4 diners la lliura.
L'any 1865: 8 reals l'arrova en compra i tres quarts per lliura en venda. El preu va baixar a mesura que el comerç es va intensificar, sobretot a finals del XVIII quan la temporada passà a ser anual.

Decadència i final del comerç

Al segle XIX, amb la liberalització, el sistema fa fallida. El 1860 no hi ha postors a la subhasta. Cinc anys després, durant l'epidèmia de 1865, Vila-real no pot garantir neu per als malalts. És la prova que la regalia municipal havia mort.

A partir de 1890, les fàbriques de gel industrial acaben definitivament amb els pous de Penyagolosa i la xarxa de geleres valencianes.

Fnts: Doñate Sebastiá (1985), Cruz i Segura (1996), Boira (1998).

Fotos amb història: interior església de la Sang.

 Gràcies a aquesta foto de Benito Traver podem conèixer com era part de l'interior de l'església de la Sang abans de la guerra civil de 1936. A la dita guerra va patir danys i durant el franquisme, al 1968, va ser enderrocada al formar part d'un joc màgic urbanístic.

L'antiga església de la Sang de Vila-real és un monument històric del qual actualment només es conserva la seua façana renaixentista del segle XVI. El temple original va ser completament derrocat l'any 1968.

🏛️ L'únic vestigi conservat

La portalada que encara es pot contemplar destaca per les següents característiques:

• Origen: Es va construir en el segle XVI sobre els solars de cases que antigament havien estat habitades per jueus.
• Estil: Presenta un característic arc de mig punt on s'aprecien gravats diversos motius esculpits de la Passió de Crist.
• Ubicació: Les restes de la portalada es troben integrades a l'edifici dels Luïsos

📜 Història i Confraria

L'església estava estretament lligada a la Molt Il·lustre Confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist i Verge de la Soledat, una de les entitats religioses més antigues de la ciutat, fundada a mitjan segle XVI.

Malgrat l'oposició de la mateixa confraria i dels seus membres, l'edifici va ser desmuntat el 28 de febrer de 1968 amb l'autorització de l'Ajuntament i el Bisbat. En l'actualitat, la confraria continua molt activa a Vila-real, utilitzant habitualment l'església Arxiprestal de Sant Jaume per a les seues celebracions principals i solemnitats litúrgiques. 

Societat Cultural Els XIII: 100 Anys d'Història, Teatre i Música a Vila-real

Els XIII de Vila-real: 110 anys d'història de música i teatre (1915-2025)

L'Agrupació Coral Els XIII és l'ànima musical i teatral de Vila-real. Nascuda el 15 de febrer de 1915, ha passat de ser un cor parroquial de tretze veus a convertir-se en un referent cultural de la Plana Baixa amb més de cent anys d'activitat ininterrompuda.

Orígens: 13 veus per a una ciutat

• Fundadors: 12 cantors dirigits per Pedro Ortells Fortuño, tres per cada tessitura.
• Nom: Els XIII fa referència directa al grup inicial.
• Símbol: la bandera de quatre colors representa contralt, tenor, baríton i baix.

De Sant Pasqual al carrer Mare de Déu de Gràcia (1919)

El 1919 s'oficialitza com a societat cultural. Neix l'escola gratuïta de solfeig i el primer quadre de sarsuela i comèdia valenciana, base del teatre amateur vila-realenc.

El gran coliseu de 1933 i la Guerra Civil

Amb un crèdit local, construeixen al camí del Cedre l'auditori inaugurat el 22 de novembre de 1933. La programació inclou Betlem del pare Felis, Passió i obres pròpies. La Guerra Civil atura el projecte i el local acaba venut.

La Figuera: el renaixement de 1947

El 1947 s'inaugura la seu actual en un hort de tarongers amb una gran figuera al pati. D'ací el malnom popular. El 17 de maig s'estrena amb "El dúo de la africana". Aquest espai encara acull el Teatre Els XIII.

Bodes d'Or (1965): l'època daurada

Sota Enrique Martí Goterris, Els XIII té orfeó de 40 veus mixtes, orquestra pròpia, grups juvenils, escola de música i les orquestres "Happy Lovers" i "Los Jíbaros". President d'honor: baríton Marcos Redondo.

Dels 70 a avui: teatre, dansa i col·laboracions

Renovació d'estatuts el 1978. Amb Manuel Villarreal Casalta es crea l'espectacle del Cisma d'Occident a Peníscola. Arriben els Cicles de Comèdia Valenciana, "Tots al teatre" i la col·laboració amb la Tertúlia Flamenca de la Plana, club d'escacs, màgia i jazz.

Reconeixement oficial

L'Ajuntament de Vila-real ha distingit Els XIII amb la Medalla de la Ciutat per la seua contribució musical, teatral i cultural, i recentment ha remodelat l'edifici per garantir 25 anys més d'activitat.

Per què visitar Els XIII avui?

1. És la societat cultural degana de Vila-real.
2. Programa teatre amateur i professional tot l'any.
3. Conserva l'esperit de La Figuera: cultura feta per veïns.

La història de l'esgarrat: l'origen d'un dels plats més tradicionals de la cuina valenciana.

La història de l'esgarrat

L'esgarrat és un dels plats més representatius de la gastronomia valenciana. Senzill, saborós i elaborat amb pocs ingredients, forma part del patrimoni culinari de moltes llars des de fa generacions.

La seua recepta tradicional combina pebrot roig torrat, abadejo en salaó i un bon raig d'oli d'oliva verge, encara que en alguns llocs també s'hi afegeixen olives negres o alls.

El seu nom prové del verb valencià «esgarrar», que significa estripar o fer tires. Tant el pebrot torrat com l'abadejo es preparen tradicionalment esgarrant-los amb les mans en fines tires abans de barrejar-los.

Els seus orígens es troben en la cuina popular de les comarques costaneres valencianes. Durant segles, moltes famílies disposaven d'aliments que es conservaven fàcilment, com el peix en salaó. L'abadejo, assecat i salat, podia guardar-se durant molt de temps sense deteriorar-se.

Quan es combinava amb les hortalisses de temporada dels horts valencians, especialment els pebrots, s'obtenia un plat nutritiu, econòmic i molt saborós.

Amb el pas del temps, el que havia nascut com una preparació modesta va transcendir l'àmbit domèstic per convertir-se en una autèntica icona gastronòmica. Hui és habitual trobar-lo tant en menjadors familiars com en bars i restaurants, servit com a entrant o tapa.

Curiositat: el nom del plat no fa referència només als ingredients, sinó també a la manera tradicional de preparar-los: esgarrant-los amb les mans.

La recepta tradicional

Ingredients per a quatre persones

• 600 g de pebrots rojos
• 600 g d'albergínies
• 2 o 3 alls
• Sal
• Oli d'oliva verge extra

Preparació

Posarem a torrar els pebrots i les albergínies senceres. El sistema tradicional i millor era aprofitar les darreres brases del forn, posant directament damunt les verdures fins que la pell s'amollés i començara a fer bombolles.

En eixe moment, i sense que arribe a torrar-se massa la carn, es trauen, s'acaben de pelar i es tallen els pebrots a tires menudes i les albergínies a trossets.

S'afegeixen els alls tallats a rodanxes o a miquetes, es rega tot amb abundant oli d'oliva i se sala al gust.

Segons la cuina de Vila-real i el costum de cada casa, aquest esgarrat es pot mesclar amb miques d'abadejo, de tonyina o de sardina en salmorra, i s'acompanya habitualment amb olives de qualsevol varietat.

Consell: l'esgarrat guanya sabor si es deixa reposar unes hores abans de servir-lo.

```