Quina gran joia de la nostra memòria urbana! 🏛️✨
Aquest edifici va ser el segon ajuntament de la vila. El primer va ser enderrocat l'any 1789
Benvingut a Vilapedia, l'enciclopèdia digital de la història, personatges i patrimoni de Vila-real. Un espai dedicat a descobrir, recordar i compartir el llegat, la cultura i la identitat del nostre poble.
Al desembre de 1941 la Diputació Provincial acorda redactar el projecte. Un any més tard s'aprova i es demana la concessió al MOP, Ministeri d'Obres Públiques. La línia havia de ser la columna vertebral del transport de la Plana, deixant fora només la circumval·lació d'Almassora.
El projecte es va topar amb tot:
Resultat: la concessió no arriba fins a 1947-1948. El 1951 es canvia la tensió per a poder usar troleibusos Pegaso-MACOSA fabricats a Espanya, i s'aprova un pressupost retallat que només preveia el tram Grau de Castelló - Borriana.
Mentrestant, el món canviava. Els autobusos deixen la gasolina pel gasoil, molt més barat. El tren de via estreta Onda-Grau, la popular "Panderola", encara que deficitari, era estatal i competia directament. La viabilitat del troleibús quedava en dubte abans de nàixer.
Entre 1955 i 1956 s'adquirixen finalment només 4 dels 10 troleibusos previstos.
Després d'un concurs en 1959, el 13 de setembre de 1961 s'adjudica el servei a La Valenciana, S.A.. L'entrega es fa el 16 de desembre.
Els quatre vehicles, numerats 538, 539, 540 i 541, mai van fer la línia completa. L'únic tram preparat i explotat va ser el Grau de Castelló - Vila-real.
El 27 de maig de 1968 La Valenciana demana transferir els drets a Autotransports Col·lectius Castellonencs, S.A. La transferència s'accepta el 31 de desembre i es ratifica en 1969.
El trànsit dins dels cascos urbans i les avaries fan l'explotació insostenible. Al juny de 1969 la Diputació ja estudia substituir els troleibusos per autobusos. Com la concessió era de 30 anys i l'actiu passaria a l'Estat, s'accelera el canvi.
El 1971 ja no circulava cap troleibús. El 7 de juny de 1974 es va alçar definitivament la xarxa i les instal·lacions.
La història del troleibús de Castelló és un manual de mala planificació: un projecte pensat per a 1941 que entra en servei en 1961. En eixos 20 anys, la tecnologia, els combustibles i la mobilitat havien canviat. Va arribar tard, car i sense infraestructures adequades.
Hui només queden fotos i els números 538 al 541. Una lliçó de com una bona idea pot morir per la burocràcia.
La primera notícia documentada és de 1608. Durant una festa de bous, el governador "d'ençà del riu d'Uixó" va rebre un refresc des de la Casa de la Vila per a combatre la calor de juny. És una anècdota aïllada que demostra que no existia encara una estructura estable per a la venda de neu, tot i conéixer-se els seus usos terapèutics.
El 14 de gener de 1670 el Consell de Vila-real formalitza l'arrendament del
La faena començava a l'abril. Els nevaters tallaven la neu, la portaven als pous artificials i la pitjaven fins fer-la gel. Després la cobrien amb terra i rames per aïllar-la. Sense roba d'abric, era una tasca duríssima.
Els blocs es baixaven a llom d'atzembles, de nit, des de les geleres de Terol fins a Vila-real, buscant sempre les hores més fresques.
La demanda era tan alta que també s'aprofitava la neu de la serra d'Espadà. Per això, les nevateries de Vila-real havien d'estar obertes dia i nit, per a malalts i sans, vilatans i forasters.
El Consell multava amb seixanta sous cada desabastiment. Tant era la importància, que el nevater quedava exempt d'allotjar tropes, un privilegi reservat als serveis vitals.
L'any 1670: 4 diners la lliura.
L'any 1865: 8 reals l'arrova en compra i tres quarts per lliura en venda. El preu va baixar a mesura que el comerç es va intensificar, sobretot a finals del XVIII quan la temporada passà a ser anual.
Al segle XIX, amb la liberalització, el sistema fa fallida. El 1860 no hi ha postors a la subhasta. Cinc anys després, durant l'epidèmia de 1865, Vila-real no pot garantir neu per als malalts. És la prova que la regalia municipal havia mort.
A partir de 1890, les fàbriques de gel industrial acaben definitivament amb els pous de Penyagolosa i la xarxa de geleres valencianes.
Fnts: Doñate Sebastiá (1985), Cruz i Segura (1996), Boira (1998).
Gràcies a aquesta foto de Benito Traver podem conèixer com era part de l'interior de l'església de la Sang abans de la guerra civil de 1936. A la dita guerra va patir danys i durant el franquisme, al 1968, va ser enderrocada al formar part d'un joc màgic urbanístic.
L'Agrupació Coral Els XIII és l'ànima musical i teatral de Vila-real. Nascuda el 15 de febrer de 1915, ha passat de ser un cor parroquial de tretze veus a convertir-se en un referent cultural de la Plana Baixa amb més de cent anys d'activitat ininterrompuda.
El 1919 s'oficialitza com a societat cultural. Neix l'escola gratuïta de solfeig i el primer quadre de sarsuela i comèdia valenciana, base del teatre amateur vila-realenc.
Amb un crèdit local, construeixen al camí del Cedre l'auditori inaugurat el 22 de novembre de 1933. La programació inclou Betlem del pare Felis, Passió i obres pròpies. La Guerra Civil atura el projecte i el local acaba venut.
El 1947 s'inaugura la seu actual en un hort de tarongers amb una gran figuera al pati. D'ací el malnom popular. El 17 de maig s'estrena amb "El dúo de la africana". Aquest espai encara acull el Teatre Els XIII.
Sota Enrique Martí Goterris, Els XIII té orfeó de 40 veus mixtes, orquestra pròpia, grups juvenils, escola de música i les orquestres "Happy Lovers" i "Los Jíbaros". President d'honor: baríton Marcos Redondo.
Renovació d'estatuts el 1978. Amb Manuel Villarreal Casalta es crea l'espectacle del Cisma d'Occident a Peníscola. Arriben els Cicles de Comèdia Valenciana, "Tots al teatre" i la col·laboració amb la Tertúlia Flamenca de la Plana, club d'escacs, màgia i jazz.
L'Ajuntament de Vila-real ha distingit Els XIII amb la Medalla de la Ciutat per la seua contribució musical, teatral i cultural, i recentment ha remodelat l'edifici per garantir 25 anys més d'activitat.