A Vila-real tots hem vist eixe gest: una dona que agafa una taronja, la fa rodar sobre un paper fi i en un segon la deixa llesta per a la caixa. Eixe paper és el paper de seda, i sense ell la nostra taronja mai hauria conquistat Europa.
És molt confús posar-li una data exacta a l'inici, però la revista FONT ho deixa clar: serà a principis del segle passat quan es comença a folrar les cistelles amb un paper aspre i molt bast. La finalitat principal era que la fruita no fregara la fusta. Hi havia algun comerciant que, a més de folrar les caixes amb paper, les arranjava també per capes cobrint cadascuna amb ell i, una vegada ple l'esmentat envàs, es posava un plec o dos damunt i sobre aquests es doblava el dels costats.
Amb eixe sistema, si alguna taronja es podria contaminava la del seu costat, i arribaven a destinació en no massa bones condicions després dels llarguíssims viatges a què eren sotmeses, tenint en compte que en aquella època s'exportaven taronges fins als EUA en vaixells de vela.
1856: Vila-real inventa l'embalatge modern
Va ser a partir de 1856 quan es va consolidar la utilitat del paper de seda per a l'exportació, quan Polo de Bernabé va començar a exportar les mandarines que començaven a produir els horts de les seues propietats de Vila-real i Borriana, seguint els consells del seu amic José Aguirre Matiol, consignatari de vaixells valencià que havia experimentat amb tomaques empaperades.
Polo va abandonar les caixes americanes —massa grans, on el mateix pes de la fruita les esclafava— i va inventar una caixeta de 50 taronges en dos pisos de 25, amb llistons perquè l'aire circulara per tots els costats. La mandarina, amb la corfa dèbil i molt sensible a la humitat, només sobrevivia si anava embolicada amb paper.
Durant anys es va usar el paper blanc, l'anomenat estracilla de Buñol, més fi que l'estraça. Però va sorgir un altre problema logístic: com distingir la teua caixa entre centenars en el mercat de Londres? Van nàixer les trepes: peces de llanda de 50x50 cm amb les inicials de l'exportador. Es posaven a la testa de la caixa i amb una brotxa amb anilina s'imprimia la marca en la fusta.
El paper timbrat: quan la taronja va ser víctima del seu èxit
Una anècdota ho va canviar tot. Un exportador vila-realenc va veure a Londres una de les seues caixes a la venda al detall. No totes les taronges portaven el mateix paper. Les fruiteries compraven caixes de diferents qualitats i les mesclaven per a traure més benefici.
Per a evitar el frau, es va crear el lloc de la marcadora: una dona que marcava amb un tampó cada taronja ja empaperada. Un cost més per al procés.
Cap a 1868 apareix el paper timbrat: el paper ja eixia d'impremta amb la marca del comerciant impresa, estalviant així el treball de la marcadora. Sarthou Carreres, en la seua Geografia de 1909, descriu l'escena que tots els majors de Vila-real recordaran:
Dues encaixadores de cara, agenollades sobre coixinets, una xica tiradora enmig passant-los les taronges, i la consigna de que pels respiralls de la caixa es veren bé els timbres.
Per què Vila-real va tardar 50 anys en tindre fàbriques de timbrat?
Entre 1877 i 1919 Vila-real va tindre més de 110 exportadors, però cap fàbrica de paper timbrat fins a 1919. Les causes principals d'aquest retard van ser:
- Finançament estranger: El 80% dels exportadors depenien de capitals forasters. Les cases importadores angleses o franceses els avançaven diners i els donaven ja el paper timbrat amb la seua marca.
- L'alt cost del paper: Costava 70 pessetes la bala en 1896. Molts comerciants preferien anar a la Ribera o a Borriana, on ja hi havia tallers actius.
- La crisi citrícola de 1905-1907: Les gelades de 1905 i 1906 i la campanya desastrosa de 1907 van enfonsar el sector. En l'assemblea del Teatre Principal de Castelló de 1908 es va proposar retallar en fusta, cordes i paper.
El brutal cost de la confecció de la taronja
Una caixa de 500 taronges costava 8,75 ptes: 2,50 de fruita, 3,00 de confecció, 1,75 de noli, 1,00 de corretatge a Anglaterra i 0,50 de magatzem. La confecció ja costava més que la fruita. Per cada parella d'encaixadores calien 4 tiradores, 2 cabassejadores, 10 empaperadores, 2 cabassejadores més, un fuster i un cordeller.
Tant es va retallar que El Clamor de Castelló publicava el 10 de maig de 1909: "A Vila-real es carreguen diàriament al voltant de cinquanta vagons de taronja a lliure, amb destinació a França i nord d'Espanya". Sense paper, a granel, per estalviar.
1919: l'apogeu vila-realenc del timbrat i les seues marques
Acabada la Primera Guerra Mundial, l'exportació es dispara i el paper timbrat es torna imprescindible. Arriba l'era de les grans marques amb dibuixos pintorescos, dones, paisatges i animals. Naixen les categories oficials del comerç:
- Extra Extra Selected (Primera categoria)
- Extra Selected (Segona categoria)
- Selected (Tercera categoria)
Pioners de la indústria del timbrat a Vila-real
Per fi, el municipi comença a fabricar el seu propi paper amb la instal·lació de tallers històrics:
- 1919: Ramón Sifre Bonet, amb 3 màquines al carrer Sant Pasqual, 26 (Primera autoritzada).
- 1919: Julián Herrero Abad, 3 màquines a l'Alameda, 1.
- 1920: Juan Pallarés Picón, al carrer Riu Riu.
- 1921: Vicente Gurrea Bertolín, al carrer Eres, 5 (hui Escultor Amorós). El seu serà el famós Timbrat de Guerra.
- 1923: José i Concepción Andreu al carrer Comunió, 14 i Trinidad Verdiá Girona.
Eren màquines planes que imprimien 100 fulls/hora (de 8 a 10 timbres per full). Tot i ser lentes, en 1921 ja hi havia 11 màquines i entre 1923 i 1935 s'instal·len 34 més com Sarthou, Colomer, Gráficas Sarfe, Miralles, Ferris Perca o Miró Peset.
D'aquella època daurada naixen marques que formen part del nostre patrimoni local: "Pascualeta" de José P. Pesudo Ramos, "Lamidinette" de Miguel Llopico, "La Paloma" de Vicente E. Thaver Marín, "Oranges Blondes" de Francisco Llop o "Blood Oval" de Santiago Verdú.
La modernització i el final d'una era artesanal
Als anys 40, després de la Guerra Civil, la indústria es modernitza amb rotatives de 12.000 timbres per hora i bobines de 70 metres per minut. Als 50 arriben tallers coneguts com Do-Gar (carrer Escultor Amorós) i Alge T (carrer Sant Josep).
El final d'aquesta història industrial va arribar en 1960 amb l'aparició de les bosses de malla de plàstic. S'elimina la confecció tradicional i el paper de seda decau de manera definitiva. Empreses com Timbrados Miró, Colomer i Pallarés es van reconvertir cap a les bosses de basar, farmàcia o merceria, fins que en 1981 va tancar l'últim taller.
Es tancaven així 62 anys d'intensa activitat timbradora a Vila-real. Una indústria que va marcar generacions de dones que, assegudes en rogle i sense deixar de cantar, omplien els magatzems d'un polsim de color que els donava un aspecte realment màgic.
Font: Onofre Flores. Revista Font nº 1
